cuplet

m
Música

En alguns gèneres de teatre musical popular (opereta, sarsuela, vaudeville), cançó satírica dividida en estrofes breus, sovint amb tornada, que es canta amb la mateixa melodia.

Aparegué ja al començament del segle XVIII, i amb la Revolució Francesa en fou ampliat el repertori, que passà més tard als escenaris frívols de París i d’altres ciutats europees. Influït pel cafè concert de l’època, fou conreat a la Península Ibèrica, on es desenvolupà des de la darreria del segle XIX fins als anys vint del segle següent, en la triple modalitat antillana, francesa i andalusa. Les intèrprets més notables foren La Bella Chelito, Consuelo Vello (anomenada La Fornarina), Pastora Imperio i Raquel Meller. Durant els primers decennis del segle XX, als Països Catalans foren molt difosos, entre altres, els cuplets en castellà de Raquel Meller, sobretot El relicarioi La violetera, tots dos de José Padilla. A partir del 1920, el cuplet en català fou divulgat gràcies a les versions de Pilar Alonso. També cantaven en català Mercè Seròs i Lola Duran. Obtingueren molta popularitat, entre altres peces, La Marieta de l’ull viu, La Font del Gat, Els Tres Tombs, La Porta Ferrissa, Remena o Elàstics blaus. Després del 1925 el gènere decaigué, amb l’única excepció, durant els anys trenta i quaranta, de Conxita Piquer, que interpretà en castellà les cançons de Rafael de León i del mestre Quiroga. Cap al 1970 hi hagué una actualització del cuplet amb les actuacions i els enregistraments discogràfics de Núria Feliu i Guillermina Motta.

Bibliografia
Complement bibliogràfic
  1. Barreiro, Xavier: Raquel Meller, Edicions de Nou Art Thor, Barcelona 1988