El puntillisme musical té molt poc a veure amb l’estil pictòric homònim, representat per les obres de Georges Seurat. Encara que en composicions de qualsevol època es podrien trobar eventualment passatges ’quasi puntillistes’ (per exemple, els compassos 144-151 del primer moviment del Quartet núm. 1, opus 59, de L. van Beethoven), el terme s’aplica gairebé exclusivament al llenguatge dels compositors de l’Escola de Darmstadt, especialment a la música escrita en l’època d’utilització radical de les tècniques serials. Com altres aspectes de l’estil d’aquests compositors, el puntillisme sorgí de la influència de la música d’A. Webern. La tercera de les Peces per a violoncel i piano, opus 11, pot ser un bon exemple del ’puntillisme’ del compositor austríac, que en ell (a diferència d’autors posteriors) va sempre unit a una extrema economia del material i a la qualitat aforística del discurs. El principi de Kontra-Punkte de K. Stockhausen proporciona una mostra del puntillisme postwebernià. No s’ha d’oblidar, però, que l’estructura de l’obra es basa en processos en què la densitat d’esdeveniments creix o decreix gradualment i en l’assoliment final d’una gran continuïtat en la part de piano mentre els altres instruments van desapareixent. El puntillisme no ha de mantenir-se obligatòriament al llarg de tota una composició, sinó que sovint està relacionat de forma dinàmica amb altres textures.
m
Música