cant pla

m
Música

Expressió, usada ja pels teòrics del segle XI, que s’aplica al cant monòdic i amb ritme lliure de les litúrgies cristianes com el cant gregorià, el cant ambrosià, el cant visigòtic i el cant gal·licà.

Al segle XII el cant litúrgic sofrí una primera revisió en els monestirs cistercencs (reducció de l’àmbit a deu notes, retallada de melismes) que també imitaren altres ordes religiosos. Al segle següent, la denominació de cant pla s’usà com a contraposició a la música amb notes mesurades, musica plana en oposició a musica mesurata. L’aparició de la polifonia, el contrapunt i la notació mensural, i el seu ús com a cantus firmus en les peces polifòniques, acabaren de transformar el cant litúrgic monòdic en un cant pla, amorf i inexpressiu. Després del concili de Trento, G.P. da Palestrina fou l’encarregat de fer una revisió del cant de la litúrgia romana, que completà el seu fill. Així nasqué l’edició Medicea (1614-15), que perdurà com a única oficial fins al segle XX. Les melodies d’aquesta edició no tenien signes interpretatius i indicaven fredament els intervals; d’aquí també la significació de cant pla com el cant litúrgic desdibuixat i amorf fins al segle XIX, moment de la restauració actual iniciada pel monestir de Solesmes (País del Loira), que ha divulgat el nom de cant gregorià. A la França del segle XVII es donà, també, l’anomenat cant pla musical, que retallava melismes, introduïa valors rítmics diferents i intervals cromàtics, i sovint era acompanyat d’instruments.

Bibliografia
Complement bibliogràfic
  1. Ferrer, Antoni: Estudios históricos sobre el canto llano y reglamentación teórico-práctica del mismo, para aprender con facilidad, La Propaganda Catalana, Barcelona 1885
  2. Lecciones de canto llano, seguidas de lo principal que puede ofrecerse cantar a un sacerdote, Vich 1858
  3. Martín i Coll, Antoni: Arte de canto llano y breve resumen de sus principales reglas para cantores de choro, dividido en dos libros, en el primero se declara lo que pertenece à la theorica, y en el segundo, lo que se necesita para la practica, y las entonaciones de los psalmos con el organo, Viuda de Juan Garcia Infançon, Madrid 1714
  4. Roig, Nicolau Pasqual: Explicacion de la teorica y practica del canto-llano y figurado, Joachin Ibarra, Madrid 1778
  5. Masramon i Godó, Miquel: Método científico-práctico de canto llano, Imp. de los herederos de la v. Pla, Barcelona 1858
  6. Monserrat, Andreu de: Arte breve y compendiosa de las dificultades que se ofrecen en la música práctica del canto llano, Casa de Pedro Patricio Mey, Valencia 1614
  7. Montserrate, Andrés de: Arte breve y compendiosa de las dificultades que se ofrecen en la música práctica del canto llano, Casa de Pedro Patricio Mey, Valencia 1614
  8. Andreu i Pons, Benet: El canto llano simplificado en su notacion y en sus reglas, Imp. de los herederos de la v. Pla, Barcelona 1851
  9. Garcia, Joan: Método elemental de canto llano y repertorio de misas, visperas, maitines, himnos..., Imp. de José Rius, Valencia 1862
  10. Corbera, Francesc: Declaracion del canto llano, Alcalá de Henares 1592
  11. Gil, Joaquim: Breve instruccion del canto-llano, Madrid 1820