Aquest tipus d’interpretació també rep el nom d’antifonal. Els diversos cors poden cantar alhora o alternativament, construint diàlegs i efectes sonors en funció de la distància física que els separa. El procediment fou ideat per tal d’aconseguir un major efecte de sonoritats i una major tensió derivada del contrast entre els diversos cors participants. Els primers experiments policorals anaren a càrrec dels músics de l'Escola Veneciana del final del segle XVI. A. Willaert i Andrea i Giovanni Gabrieli foren els primers compositors que explotaren les seves possibilitats, aprofitant la peculiar arquitectura de la basílica de Sant Marc i les seves condicions acústiques. En el seu temps, aquesta tècnica fou coneguda amb el nom de cori spezzati. Ben aviat començà a expandir-se per tot Itàlia i la resta de països europeus. La major part dels autors del final del segle XVI i de tot el XVII compongueren obres policorals. Amb el temps, les combinacions de cors s’anaren fent més i més complexes i hi podien intervenir cors vocals i d’altres d’instrumentals o, també, combinar tots dos tipus. Ha estat sempre una pràctica molt vinculada a la música religiosa i molt apropiada per als grans recintes de les esglésies contrareformistes.
f
Música