Tipus d’interpretació vocal a mig camí entre el cantar i el recitar. En la primera versió de la seva òpera Königskinder ('Els fills del rei') del 1897, E. Humperdinck ja l’utilitzà, però fou A. Schönberg qui a partir dels Gurre-Lieder l’explotà de manera més sistemàtica. L’exemple més conegut és en el seu Pierrot Lunaire, opus 21 (1912). La notació de la part de la veu d’aquesta obra s’assembla a la tradicional, pel que fa a valors rítmics, acuïtat, etc., però una creu al mig de la plica de cada nota indica que es tracta de sprechgesang, i no de melodia en el sentit convencional. En el pròleg a la partitura el compositor demana que el ritme sigui respectat exactament (amb la mateixa llibertat -no més- amb què hom es prendria amb una melodia cantada). Les alçades donen una idea del perfil de l’entonació, però, així com una nota d’una melodia manté la seva alçada durant tota la seva durada, les alçades del sprechgesang han d’indicar-se i immediatament s’han d’abandonar de forma ascendent o descendent. Schönberg utilitzà el sprechgesang (amb diferents alternatives per a la notació) en altres ocasions, per exemple per al personatge de Moisès en l’òpera Moses und Aron. En altres obres (A Survivor from Warsaw) utilitzà una recitació rítmica amb unes alçades suggerides d’una manera menys precisa. Altres compositors han usat en les seves obres el sprechgesang de Schönberg. Alban Berg, en les òperes Wozzeck i Lulu el demana en diverses escenes, i sol·licita que se segueixin estrictament les instruccions que el seu mestre donà en el Pierrot Lunaire.
Música