Els anys vint es parlava de hot-jazz per a distingir el jazz ’autèntic', provinent de l’estil New Orleans jazz, de la música de ball amb elements jazzístics diluïts que tocaven les orquestres més comercials. L’expressió hot jazz fou utilitzada pels promotors i crítics francesos Hugues Panassié, a Le jazz hot (1934), i Charles Delaunay, a Hot Discography (1936), amb un significat que abraçava el New Orleans jazz i el període swing.
Música