Els compositors no han indicat sempre amb la mateixa precisió els canvis d’intensitat del so. Fins al segle XVII es deixava a criteri de l’intèrpret, el qual s’ajustava als corrents de l’època o al seu gust personal. Al segle XVII, els compositors italians començaren a incloure en les seves partitures termes de matís i reguladors per a indicar el crescendo i el decrescendo; sembla que F. Geminiani fou el primer a usar els reguladors (angles que s’obren o es tanquen per simbolitzar el crescendo i el decrescendo, respectivament). S’atribueix als compositors de l’Escola de Mannheim (segle XVIII) la utilització de la dinàmica com a factor expressiu important, especialment en els contrastos d’intensitat característics d’aquesta escola. Els compositors que pertanyen a aquesta escola començaren a fer ús d’uns crescendi i decrescendi amb els quals es passava progressivament d’una sonoritat molt suau a una de molt forta, i a la inversa. Aquest gust pels canvis marcats d’intensitat s’accentuà amb l’expressivitat del Romanticisme, que intentava reflectir les passions humanes per mitjà de la música. Les descripcions pròpies de la música programàtica també requerien la utilització de fortes diferències dinàmiques per a retratar o pintar paisatges i fenòmens naturals o per a narrar històries. Les indicacions del compositor eren ja molt més precises, i al segle XX ja hi ha hagut dues grans tendències bàsiques: d’una banda, la música aleatòria, que deixa un gran marge de llibertat a l’intèrpret en tots els aspectes, inclosa la intensitat del so, i d’una altra, el serialisme integral, que parteix de sèries d’intensitats que van des de quatre p (pppp, més suau que pianissimo) fins a quatre f (ffff, més fort que fortissimo) en dotze notes i que s’han d’interpretar amb tota precisió, tal com marca la partitura.
El fet que els compositors italians fossin els primers a usar les indicacions de dinàmica és la raó per la qual tradicionalment totes les paraules que l’expressen estiguin en italià, llengua que es generalitzà a partir del segle XVIII per a tots els termes relatius a l’expressió musical (caràcter, moviment, dinàmica i accentuació). Això no obstant, a partir del segle XIX molts compositors començaren a usar el seu propi idioma per a les indicacions expressives i de dinàmica, especialment els nacionalistes. Les paraules que indiquen la dinàmica s’escriuen generalment a sota del pentagrama quan es tracta d’una partitura per a un sol instrument, o al mig dels dos pentagrames en les de piano, quan afecten igualment les dues mans. Es poden utilitzar les paraules completes o les abreviatures corresponents, o també el signe equivalent, si n’hi ha. Les indicacions de dinàmica poden referir-se a tot un passatge o a una nota en particular; poden assenyalar intensitat regular durant tot el fragment o mentre dura una nota, o bé poden indicar un augment o una disminució més o menys progressius del volum sonor.
Els termes de dinàmica uniforme i les seves abreviatures són: pianissimo (pp), que indica que la sonoritat ha de ser molt suau; piano (p), suau, igualment que sotto voce (no té abreviació); mezzopiano (mp), poc utilitzat, equival a mig piano; mezzoforte (mf), que vol dir mig fort, és a dir, no gaire fort; forte (f), que indica que la sonoritat ha de ser forta; fortissimo (ff), que representa un volum considerable d’intensitat; tutta forza, que expressa que s’ha de tocar amb la màxima força possible. Sovint es donen també les abreviacions ppp o fff, que indiquen que dins l’escala gradual de les intensitats s’ha d’aconseguir un so encara més suau que el pianissimo o més fort que el fortissimo. Algunes vegades les abreviatures es troben associades a paraules com poco, più, sempre, subito, com per exemple en l’expressió p subito, que indica que s’ha de passar a tocar en un volum suau sense transició. L’efecte de les indicacions de dinàmica uniforme afecten totes les notes del passatge fins que no apareix una ordre que assenyali variació. Els termes que indiquen un canvi de dinàmica que afecta més d’una nota són: crescendo (cresc.), és a dir, augmentant progressivament la sonoritat; decrescendo (decresc.), equivalent a una disminució progressiva de la sonoritat, a l’igual que diminuendo (dim.). Aquests dos conceptes, el d’augmentar i el de disminuir el so, es poden representar per mitjà dels reguladors; calando (cal.) té un significat similar a diminuendo, encara que molt sovint s’associa també a una disminució del tempo o velocitat; rinforzando (rinf.) indica que un fragment musical s’ha d’interpretar reforçant el so de cada nota. Els termes que assenyalen un canvi de dinàmica que afecta una sola nota són: messa di voce, equivalent a fer un crescendo i tot seguit un diminuendo, sobre la mateixa nota; sforzando (sfz.), que indica que una nota ha de ser més forta que l’anterior i que la posterior; fortepiano (fp), que representa que una nota s’ataca forta i de seguida cal disminuir-ne la intensitat. Aquests dos últims termes es poden considerar com a accents dinàmics, ja que s’utilitzen per a donar relleu a un so, destacant-lo d’entre els altres (accent).
A l’hora d’interpretar una partitura cal tenir en compte que els termes indicadors de canvis de dinàmica, tant si afecten una nota com més d’una, s’han de considerar en relació amb la intensitat general de la qual es parteix i a la qual s’ha d’arribar. Molt sovint hom comet l’error d’associar un crescendo a tocar fort, quan en alguns casos pot indicar que es passa d’una intensitat molt suau a una altra menys suau, o mig forta. Igualment, en fer un sforzando cal observar la intensitat de la nota anterior i de la posterior, per a evitar un accent brusc i violent.