Diatonisme
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Prové del grec dià tónos (‘a través dels tons’). Aquest grup de set elements consecutius de la sèrie de quintes, ordenats de greu a agut, forma l’escala diatònica comuna als modes eclesiàstics, al mode major i al mode menor natural. L’escala diatònica té, entre notes consecutives (graus conjunts), només dos tipus d’intervals diferents: 2a M i 2a m. Dins d’una octava hi ha cinc intervals de 2a M i dos de 2a m, aquests últims separats al màxim entre si.
Els intervals i els acords diatònics són, en principi, els que es poden formar amb les notes de les escales diatòniques. Un fragment o peça de música pot ser qualificat de diatònic per la utilització exclusiva o majoritària d’aquests elements. El diatonisme forneix d’aquesta manera la referència bàsica de la música modal i tonal, però el concepte no és inequívoc: mentre que el mode major natural és suficient per a expressar una tonalitat en el sentit tradicional, amb el mode menor no passa el mateix, ja que li és imprescindible usar (en les cadències i en molts dels moviments melòdics ascendents 7-1) el 7è grau elevat. Aquest és teòricament un grau cromàtic, que genera intervals cromàtics (com la 7a dis, la 4a dis i la 2a aug) amb altres notes de l’escala, però l’ús que se’n fa (afegit a l’ús del 6 elevat per a evitar, precisament, la 2a aug amb el 7 elevat) porta a considerar que, si bé les escales resultants (menor harmònica i menor melòdica) no són escales diatòniques pures, tampoc no es poden considerar com a escales amb graus cromàtics (cromatisme).
L’única relació intervàl·lica diatònica a la qual s’aplica l’adjectiu ‘augmentat’ o ’disminuït’ és la 4a aug (o 5a dis) que es forma entre els graus 4 i 7 del mode major i entre els graus 2 i 6 del menor. Pel fet que és la relació que formen els dos elements més allunyats del grup de set en la sèrie de quintes, i que aquesta podria ser la raó per la qual ha estat considerat dissonant, sovint és tractat com a interval cromàtic, és a dir, amb les mateixes precaucions que els intervals cromàtics. Difícilment una peça de música o passatge mínimament extens contindrà solament elements diatònics, però la seva naturalesa pot considerar-se diatònica si els elements cromàtics hi tenen un paper clarament secundari o es tracta dels casos esmentats referents al mode menor.
Els desenvolupaments més radicals del llenguatge musical a les últimes dècades del segle XIX han representat una ampliació de les possibilitats del cromatisme, però caldria insistir en l’expansió simultània del diatonisme, que es produí amb la presència d’elements de regust modal en l’obra de J. Brahms o F. Liszt i també en la de G. Fauré, C. Debussy o M. Ravel. La música més recent, com la de B. Bartók o I. Stravinsky, ha continuat en moltes ocasions explotant de maneres diferents i noves alguns trets del diatonisme. Les avantguardes de la segona meitat del segle XX han tendit a partir del total cromàtic com a material tonal, però també en alguns casos han treballat amb recursos clarament diatònics (Terry Riley, In C, 1964).