L’arpegi -provinent de l’italià arpeggio, derivat al seu torn d’arpa - pot ser utilitzat pel compositor com a element temàtic en la melodia, com a base ritmicoharmònica en l’acompanyament i com a recurs d’ornamentació (arpegiat).
Els temes melòdics basats en arpegis, generalment dels acords de tònica i dominant, tenen un caràcter marcat i una gran claredat tonal. És freqüent trobar-los integrats en els primers temes dels moviments basats en la forma sonata. (ex. 1).
Exemple 1 / W.A. Mozart: Petita serenata nocturna, K 525, I allegro
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
L’arpegi, en funció d’acompanyament, sol basar-se en fórmules estereotipades, per exemple el baix d’Alberti, que són utilitzades sobretot en la música per a tecla i corda polsada del Classicisme (ex. 2).
Exemple 2 / F.J. Haydn: Sonata per a piano en sol M, Hob XVI, 3, I allegro
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Excepcionalment en algunes peces o, més freqüentment, en alguns passatges, aquestes fórmules passen a primer pla i perden la funció secundària que tenen habitualment (ex. 3).
Exemple 3 / J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, preludi núm. 1 en do M, BWV 846
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Les fórmules basades en arpegis figurats, on apareixen notes estranyes amb funcions ornamentals, foren més utilitzades com a acompanyament durant el Romanticisme, però alhora són també característiques de peces per a instrument melòdic solista (ex. 4).
Exemple 4 / J.S. Bach: Suite per a violoncel núm. 1 en sol M, BWV 1007, preludi
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Durant els segles XVII i XVIII els termes arpeggio, arpeggiato o arpeggiando al davant d’una sèrie d’acords donava llibertat a l’intèrpret per a improvisar arpegis, fins i tot figurats, sobre aquests acords. Encara que sovint els sons de l’arpegi no es mantinguin durant tot el temps en què es desplega l’acord, l’oïda els percep com a unitat harmònica i els atorga pràcticament les mateixes característiques que a l’acord no arpegiat (estat, duplicació, disposició, funció, etc.). La preponderància que té el so més greu d’un acord es reflecteix en el fet que la nota més greu de l’arpegi sol ocupar la posició mètrica més important, és a dir, el primer temps de cada compàs, la primera part de cada temps, etc.