També coneguda amb el nom de cadència picarda, fou una cadència molt utilitzada al final del Renaixement i al Barroc, perquè fins a partir de la segona meitat del segle XVIII no es generalitzaren, en les peces en mode menor, els finals amb la 3a m en l’acord de tònica a causa de la seva sonoritat més fosca i menys apropiada, per tant, per a donar sensació de conclusivitat. A partir del Classicisme, la tercera de Picardia quedà com un recurs estilístic utilitzat per a imitar l’estil barroc (com en el final del "Lacrimosa" del Rèquiem de W.A. Mozart).
J.J. Rousseau (en el seu Dictionnaire de musique, 1767) fou el primer que utilitzà l’expressió tierce de Picardie, però no s’ha pogut aclarir si es referia a la regió francesa del mateix nom com a possible origen del fenomen o bé, com sembla més probable, al fet que en francès antic picarde qualificava una cosa aguda, punxeguda.