Cadència trencada
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
També es coneix com a cadència evitada o cadència d’engany. En una cadència trencada, l’acord substitut conté la nota tònica, tot i que aquesta no n’és la fonamental. Es distingeixen les següents modalitats de cadència trencada: V-VI, la més comuna (ex. 1); V-IV en 1a inversió (ex. 2); V-II dis (ex. 3), de notable efecte dramàtic i molt utilitzada per Wagner; V-I amb 7a (ex. 4), anomenada d’inganno, en la qual el I no es percep com a tònica sinó com a dominant del IV; i V-VI rebaixat, enllaç que pot donar peu a una modulació (tonicalització) (ex. 5). En tots els casos, l’ús de la cadència trencada obliga a repetir tot el procés cadencial per tal que culmini. D’aquesta manera, la cadència trencada permet prolongar el final d’una peça o secció, tot consolidant la seva conclusió però sense debilitar l’interès musical. D’altra banda, confirma la tendència de la dominant cap a la tònica ja que, quan aquesta no es respecta, es produeix una sensació auditiva d’encadenament substitutori o secundari.