En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna, instrument de vent pròpiament dit, del grup de les trompetes naturals o bé de les trompetes cromàtiques. Consisteix en un tub obert, llarg, cilíndric, recte o, en la forma més usual i característica, corbat dues vegades, i acabat en un pavelló. Sembla que el mot trompeta deriva d’una forma en diminutiu del grec strombós, ètim de trompa, que significa cargol marí. La trompeta, però, no és de cap manera una trompa de petites dimensions. És molt probable, a més, que ambdós instruments no tinguin un origen comú. Coincideixen en el sistema de producció del so -la vibració dels llavis de l’instrumentista-, però difereixen en les característiques de la perforació del tub acústic. Les trompetes el tenen majoritàriament cilíndric, entre dos terços i tres quarts de la seva longitud, la qual cosa suggereix la provinença de la canya, el bambú o la fusta, i les trompes el tenen majoritàriament cònic, la qual cosa fa pensar en la provinença dels corns marins o de les banyes, perforades, d’animal. Tot i això, el terme es fa servir actualment, en els sistemes més usuals de classificació dels instruments, per a designar, de manera genèrica, gairebé tots els aeròfons en els quals el so és produït per la vibració dels llavis de l’instrumentista.
Morfologia i tècnica
El prototip actual de trompeta és la trompeta soprano, cromàtica, generalment de pistons. El so és generat a partir de la vibració dels llavis, que és recollida per un broquet metàl·lic usualment en forma de copa poc profunda amb voreres arrodonides, que generalment pot separar-se del cos de l’instrument. Té un tub acústic metàl·lic, fet de diversos aliatges. Gairebé totes es fabriquen de llautó, lacat o recobert de plata, però també n’hi ha de níquel, alpaca i, més rarament, d’or. El tub de la trompeta en do sol fer 1,219 m, majoritàriament és cilíndric, i està doblegat fent corbes que li fan canviar el sentit de la direcció dues vegades tot adoptant una forma rectangular, de 45 cm de llargària aproximadament. Acaba en un pavelló en forma de campana, d’uns 12 cm de diàmetre, que es troba a l’extrem oposat, però gairebé a la mateixa vertical de l’embocadura. Al centre d’aquest rectangle ideal, que es forma en doblegar el tub sonor, sol haver-hi tres vàlvules (vàlvula), generalment de pistons Périnet, i ocasionalment rotatòries, amb els tubs complementaris corresponents i, a vegades, els tons de recanvi o els cilindres transpositors. En un dels revolts del tub poden dur una clau per a permetre la sortida de l’aigua que, en tocar, s’hi produeix per condensació. Cadascuna de les vàlvules augmenta la llargària del tub fonamental. La primera el perllonga una vuitena part, com si s’afinés l’instrument un to més greu aproximadament; la segona n’hi afegeix una quinzena part, com si s’abaixés més o menys un semitò, i la tercera n’hi agrega una cinquena part, com si s’abaixés prop d’un to i mig. Alguns instruments duen anells que permeten ajustar la longitud dels tubs de la primera i la tercera vàlvules. L’efecte combinat dels tres pistons pot arribar a abaixar fins a sis semitons la fonamental del tub acústic. Això, juntament amb l’efecte de la variació controlada de la intensitat del buf i de la pressió dels llavis, permet a l’instrumentista produir una àmplia gamma de notes i tocar-les amb agilitat, flexibilitat i precisió. El so pot ser modificat col·locant dins o fora del pavelló diferents tipus de sordines, cadascuna amb una missió tímbrica o dinàmica específica.
Les trompetes es construeixen en diferents tessitures. Actualment la més usual, per la seva agilitat, el so brillant i la tendència a emprar-la cada cop més en el registre agut, és la trompeta soprano. Sol estar afinada en do2 o en si♭1 (transpositor que sona una segona major inferior a la tonalitat de lectura). El primer harmònic, o so fonamental, només pot fer-se si l’instrumentista té uns llavis extraordinàriament flexibles. Generalment és un so de poca qualitat, com també ho sol ser el setè harmònic. Per tal de corregir les dificultats d’afinació inherents al sistema de vàlvules s’hi han incorporat alguns dispositius mecànics de correcció, gatells i anells, que permeten a l’intèrpret allargar-les mentre està tocant.
La trompeta contralt, en fa1 o en mi♭1, està afinada una quinta més greu que la trompeta soprano. És de dimensions una mica més grans i s’usa molt rarament.
La trompeta tenor, en do1 o bé, més usualment, en si♭1, sona una octava més greu que la trompeta soprano. Hi ha qui la considera un trombó de vàlvules. Fou construïda seguint els requeriments de R. Wagner per a L’anell del Nibelung i és un instrument excepcional.
La trompeta baixa, en mi♭1, sol estar dotada d’una quarta vàlvula i permet tocar melodies més greus o aquelles escrites per al registre greu de les trompetes en si♭ o do quan se cerca un so més estrident.
Hi ha també diverses trompetes més agudes que la soprano, de mides més reduïdes. Són instruments transpositors d’efecte ascendent. Les fonamentals solen ser si♭2, sol2, fa2, mi♭2 o re2. La moderna trompeta en re, també anomenada "trompeta de Bach", fa 104 cm, sense comptar les vàlvules, i pot estar equipada amb un dispositiu que li permet canviar a mi♭, tot combinant els dos instruments en un. Per a fer-la sonar, alguns músics fan servir un broquet més petit, i d’altres, el mateix que el de la trompeta en do. S’usen des del segle XIX i foren creades especialment per a la interpretació de música de l’època barroca. La sopranino en si♭ és la de tessitura més aguda i sol ser utilitzada sobretot en les bandes militars.
Abans de la invenció, al segle XIX, dels sistemes de vàlvules de pistó, la trompeta només podia produir els sons derivats de la sèrie natural d’harmònics corresponent al so fonamental del seu tub acústic. Coneguda amb el nom de trompeta natural, el seu tub acústic té pràcticament el doble de longitud que la trompeta de pistons de tessitura equivalent. Per solucionar aquesta limitació hom n’ideà un model que podia rebre i incorporar, segons les característiques de la música que s’havia d’interpretar, cossos de recanvi o bé seccions de tub més o menys llargues que s’integraven en l’instrument quan calia. Al principi del segle XVIII els trompetistes havien desenvolupat una tècnica per a tocar harmònics molt alts, fins al 21è. Aquesta tècnica, anomenada clarino (clarí), exigia l’especialització, que només s’assolia combinant una certa predisposició natural i molta pràctica i habilitat en la utilització d’un broquet molt petit. El seu ús decaigué a partir de la segona meitat del segle XVIII.
Història
L’origen dels aeròfons de secció longitudinal cilíndrica -com ara la trompeta- sembla estar en els tubs de canya i de bambú. Aquests, proveïts d’una embocadura grossera i d’una banya d’animal com a pavelló, són els avantpassats de la trompeta. Ben aviat el metall (or, plata, bronze) substituí la resta de materials de construcció. El tipus més antic de què es té notícia és l’sneb, descrit en un relleu datat a l’entorn de l’any 1480 aC i trobat a Egipte dins la tomba de la reina Hatšepsut. Era un aeròfon de tub molt estret, d’entre 50 i 60 cm de llargària i amb pavelló cònic. Hom el feia servir en les parades militars i tenia també usos cerimonials. Les trompetes més antigues que avui es coneixen foren exhumades a la tomba del faraó Tutankamon (~1350 aC). Una d’elles és de plata, fa uns 58 cm i presenta una perforació interna d’entre 1 i 7 cm de diàmetre. L’altra, de bronze, fa 50,5 cm i té un diàmetre intern en expansió d’entre 2 i 8 cm. No tenen broquet. L’historiador Heròdot en descriu el so comparant-lo al bram d’un ase. Els assiris usaren instruments semblants, possiblement per a organitzar els moviments bèl·lics, i els hebreus els revesti ren d’un caràcter sagrat. En la Bíblia hi ha descrit un tipus de trompeta, anomenada hazozrà, que era emprada pels patriarques i els sacerdots en la litúrgia. En la Grècia clàssica les trompetes sofriren alguns canvis adquirint major calibre tubular i diverses formes de pavelló. Una d’elles, el sálpigx, era una petita trompeta recta i curta, reservada a l’ús militar i a les cerimònies. En l’antiga Roma, provinents dels etruscos, s’adoptaren diversos tipus de trompeta. Cal esmentar-ne el lituus, una trompeta llarga usada per la cavalleria que tenia el pavelló corbat en forma de J. Arran de la desfeta de l’imperi Romà, l’instrument sembla que caigué en desús i fou reintroduït a Europa pels croats, que el dugueren de Terra Santa com a botí de guerra. Un altre tipus de trompeta fou introduït pels àrabs a través de la Península Ibèrica: el būq, būq al-nafīr o nafīr, que es coneix com a anafil o nafil. Era una trompeta recta de longituds molt diverses que, al segle XIV, arribà a fer l’alçada d’un home. Les primeres representacions iconogràfiques d’aquests instruments importats són a la catedral de Novara (Piemont) i daten aproximadament de l’any 1000. Del final del segle XI, a l’església de Sant Angelo in Formis de Càpua hi ha representats quatre àngels que toquen unes trompetes llargues, còniques i lleugerament corbades. El seu ús es generalitzà al final del segle XII. A partir del XIII ja era un aeròfon d’ús comú en la música militar i en les celebracions públiques. Dant, en la Divina Comèdia, feu servir el mot trombetta per a referir-s’hi, i d’aquest deriva l’actual accepció en diverses llengües. Cap al segle XIV sorgí un model més petit denominat, segons els llocs, trompette, trumbetta o clarion. A la Península, les trompetes més agudes que el nafil foren anomenades trompeta o clarín, i les més grosses, trompa o bocina -a França i Anglaterra, trompe, trumpe, i buisine -. Gairebé tots aquests noms s’han fet servir de manera indistinta i confusa per a designar diversos aeròfons. Els trets més característics del seu aspecte eren el tub recte i el pavelló ample, semiesfèric, en forma de copa o bé de campana, més estilitzada i cònica. Si bé al segle XIII els trompetistes, com els músics en general, solien ser ambulants, durant els segles XIV i XV la seva posició s’estabilitzà com a músics municipals o a les torres de senyals. En els conjunts instrumentals de l’època, generalment amb xirimies, bombardes i altres instruments de vent, solien fer la veu de baix, que sovint consistia en una nota pedal o un so insistent, més rítmic que melòdic. El seu paper en la música medieval fou secundari, restringit als tocs bèl·lics, de senyals i a la música heràldica. Sovint els joglars de trompeta feien de missatgers, i la seva presència era obligada en justes i torneigs. Malgrat la condició, en aquell temps considerada inferior, dels trompetistes respecte dels altres músics, era signe de distinció de les corts i dels municipis tenir-ne al seu servei. Arreu d’Europa s’implantà el costum de precedir les comitives amb trompetes i tambors, si anaven a peu, o timbals, si anaven a cavall, formant conjunts en què el nombre d’integrants pretenia demostrar el poder o la categoria social dels seus propietaris. Les trompetes rectes, sobretot les més greus, eren difícils de sostenir i s’abonyegaven sovint durant el transport. Per evitar aquests inconvenients, al voltant del 1400, els constructors començaren a corbar el tub sonor, primer en forma de S, com es pot veure al cadirat del cor de la catedral de Worcester (1397), i després estrenyent-lo i doblegant-lo sobre ell mateix fins a superposar-ne els tubs, fent una volta, com en el Llibre d’hores del duc de Berry (1413), forma que quedà, amb pocs canvis, com l’arquetípica de la trompeta natural. En la mateixa època es desenvolupà la tromba da tirarsi, que gràcies a la incorporació d’un mecanisme de colissa (com ara el sacabutx) permetia fer totes les notes de l’escala cromàtica. Amb tot, el seu ús no s’estengué i acabà desapareixent.
Al principi del segle XVI la trompeta doblegada feia uns 2 m i solia ser de llautó, bronze, coure o plata. El primer tractadista que la descriví fou Sebastian Virdung, que en la seva obra Musica getutstch (1511) n’esmentava tres models: felttrumet, claretta (més aguda) i thurner horn (en forma de S). Les agrupacions cerimonials de trompetes i percussió que actuaven en torneigs, festes i altres esdeveniments arribaren a tenir entre divuit i vint-i-quatre membres. La tessitura de la trompeta s’amplià fins a l’harmònic 13è i la forma s’estandarditzà. Les parts no estaven soldades, sinó introduïdes telescòpicament l’una dins l’altra i enganxades amb cera, cosa que, a més de subjecció, els proporcionava estanquitat. Al centre de la secció del tub del pavelló, sovint molt decorat, s’hi posava un ornament en forma de bolla. Algunes fins i tot adoptaren un tub amb formes especials, com l’espiral. Nuremberg fou, des d’aquesta època i fins al segle XVIII, el principal centre de construcció d’instruments de metall. Neuschel, Schnitzer i Steiger, aquest darrer de Basilea, són alguns dels artesans dels quals es conserven instruments. Al final d’aquest segle i l’inici del següent aparegueren els primers escrits sobre la interpretació amb trompetes. En aquestes obres es troben tocs de trompeta, fanfares, tocates, sonates, escrites utilitzant sobretot el registre greu de l’instrument. Bendinelli i altres autors deixaren constància precisa de la manera d’improvisar en les veus superiors.
Durant els segles XVII i XVIII la forma de la trompeta es mantingué amb pocs canvis. M. Praetorius en descriví una en Syntagma Musicum (1619). La campana s’anà fent cada cop més estreta, i les fonamentals més usuals eren do i si♭, però s’han conservat instruments d’aquesta època en sol, re i re♭. Els intèrprets aconseguiren una afinació cada cop més acurada, imprescindible per a poder tocar conjuntament amb altres instruments. L’any 1623 l’emperador Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic creà el gremi de trompetistes i timbalers amb la doble intenció de limitar-ne el nombre i regular-ne la formació musical. Durant aquest segle la trompeta fou acceptada com a instrument artístic i els compositors començaren a incorporar-la en les seves obres. M. Praetorius, el 1618, S. Scheidt i H. Schütz, el 1629, escriviren per a conjunts de trompetes o la utilitzaren en les instrumentacions d’algunes de les seves obres, cada cop amb més exigències tècniques i d’extensió. Els trompetistes s’anaren especialitzant en l’ús de dues tècniques bàsiques anomenades principale i clarino ; la primera, característica del registre greu, per a tocar en bandes o a l’exterior, i la segona, en el registre agut, per a fer de solistes. L’extensió d’una trompeta en do anava des del do1 fins al do5. El registre agut o clarino començava al do4 i podia estendre’s més o menys, depenent de l’habilitat de l’intèrpret. Progressivament, l’ús de la trompeta com a instrument solista incrementà molt la seva importància. C. Monteverdi usà cinc trompetes en la fanfara de L’Orfeo (1607). Per a equilibrar el volum amb la resta d’instruments, ja recomanà l’ús de sordines, que solien ser de fusta. En aquest mateix sentit, Praetorius aconsellava que els grups de trompetes toquessin separats dels altres instruments per tal de no ofegarlos. També es troben en obres de G. Gabrieli, H. Schütz, M. Praetorius i H. Purcell, entre d’altres.
Als segles XVII i XVIII la trompeta natural arribà al punt màxim del seu desenvolupament, i fou usada de manera brillant per J.S. Bach, G.F. Händel, J.B. Lully, M.A. Charpentier i molts altres compositors. Cal destacar especialment G. Torelli (1658 - 1709) per la gran quantitat d’obres que escriví per a aquest instrument, entre les quals n’hi ha algunes per a sis i vuit parts de trompeta, percussió i baix continu.
El període entre el 1750 i el 1800 veié el zenit i la decadència de la trompeta barroca. A Viena, A. Caldara i d’altres escriviren concerts per a clarino de gran virtuosisme, que arribaven al 20è i, fins i tot, al 24è harmònic. Ràpidament, però, el gènere del concert per a trompeta passà de moda. Leopold Mozart, el 1762, n’escriví un dels darrers. Els nous estils musicals, on predominava el gust pels timbres menys pomposos del violí, l’oboè o la flauta, juntament amb el declivi de les corts empès per la Revolució Francesa, que privà el gremi de trompetistes i timbalers del suport imperial, foren determinants per a marcar la decadència del gènere.
La trompeta orquestral de la darreria del segle XVIII era en fa, amb tons de recanvi per a les tonalitats més greus fins a arribar al do o al si♭ per tal de correspondre’s amb les tonalitats de les composicions que tocaven. El seu so no era tan fort com el de la trompeta moderna i s’equilibrava bé amb altres instruments en conjunts reduïts. Les limitacions d’un instrument que podia tocar només les notes de la sèrie harmònica natural generaren una sèrie d’intents amb vista a millorar-ne la mecànica. Vers el 1770 aparegueren trompetes amb tons de recanvi anàlegs als de la trompa de caça, amb la finalitat de fer amb més facilitat els aguts que exigien algunes partitures, i s’usaven els sons tapats per tal d’abaixar mig to cada so de la sèrie harmònica.
Al final del segle XVIII i principi del XIX hi hagué alguns intents d’aconseguir que l’instrument pogués fer una escala cromàtica completa. Un d’ells fou la stopftrompete, per a la qual F.J. Haydn escriví els seus concerts. Era una trompeta en fa construïda amb dues voltes al tub per tal de fer-la més curta i que l’intèrpret pogués posar la mà dins el pavelló i abaixar-la mig to o bé un to. Un altre instrument semblant fabricat a França, la trompette d’harmonie, era en sol. Ambdós havien tingut dos predecessors, la inventionstrompete, construïda el 1753 per Werner, a Dresden, amb un tub en forma de U, i la trompette demi-lune, a França. En les obres de Haydn, Mozart i Beethoven la trompeta passà de fer de solista a integrar-se en el tutti orquestral, tot demanant-se als instrumentistes més resistència que no pas agilitat. Malgrat això, la tècnica de clarino no fou abandonada completament. La trompeta de claus gaudí d’un cert èxit cap al final del segle. Quatre o cinc claus com les dels clarinets de l’època proporcionaven les notes que faltaven de la sèrie natural. Els concerts de Haydn i J.N. Hummel explotaren les possibilitats d’aquests instruments. El sistema de vàlvules, patentades el 1818 per H. Stölzel i F. Blühmel, fou aplicat a la trompeta, per a fer-la cromàtica, el 1820. Substituí ben aviat el sistema de claus, perquè permetia obtenir un so més homogeni. Les vàlvules rotatòries o de cilindres foren inventades pel vienès J. Riedl l’any 1832. Les vàlvules de pistons usades avui en la trompeta foren desenvolupades per A. Sax i, sobretot, per F. Périnet, a París, cap al 1839. La trompeta de vàlvules fou introduïda a França el 1826 per G. Spontini, director musical del rei de Prússia. Els problemes d’afinació que presentava el sistema de vàlvules foren resolts amb sistemes de compensació, anells i gallets, que permetien fer modificacions per tal d’ajustar la longitud de la vàlvula. L’augment de les dificultats tècniques en les parts escrites per a la trompeta en fa induïren els intèrprets a canviar a les trompetes en si♭ i en do, instruments més brillants i més fàcils de fer sonar amb precisió. Aquesta transició començà a Alemanya entre els anys 1850 i 1860, i cap al 1890 ja era completa. Vers el 1850, a França, Anglaterra i als Estats Units d’Amèrica, els instruments de metall començaren a ser fabricats industrialment. A mitjan dècada del 1920 la trompeta substituí també la corneta en les orquestres de ball. A partir del 1930 les trompetes de les orquestres ampliaren el diàmetre del tub per equilibrar-ne el so amb les trompes i els trombons, que ja ho havien fet. Això provocà alguns canvis en la tècnica, pel fet de requerir un major consum d’aire als instrumentistes. Els broquets també s’estandarditzaren, pel que fa tant a la forma de la vorera com a la profunditat de la copa, permetent l’articulació igual de totes les notes, pràctica inusual a l’època barroca. Trinos, vibrati, glissandi amb la mà i efectes amb les vàlvules s’afegiren als recursos tècnics i expressius. La influència del jazz en la música orquestral es palesà en l’ús de sordines de fusta o de metall. El corrent que a partir de l’inici del segle XX promogué la interpretació de la música antiga amb instruments originals feu que alguns constructors tornessin a fabricar trompetes naturals a partir dels anys trenta. Actualment alguns trompetistes actuen només com a solistes.
Bibliografia
- Andrés, R.: Diccionario de instrumentos musicales, Biblograf SA, Barcelona 1995
- Baines, A.: Brass Instruments. Their history and development, Faber & Faber, Londres 1976
- Maideu, J.: Instruments musicals, Eumo Editorial, Vic 1995
- Tranchefort, F.R.: Los instrumentos musicales en el mundo, Alianza Música, Madrid 1985