Els modes gregorians són sovint definits pel seu àmbit i per les notes que tenen el paper de finalis i repercussa. Les tendències melòdiques i les possibilitats estructurals resultants diferencien el que és un mode del que seria simplement una escala, és a dir, que el material (en forma d’un grup de notes ordenades) no és suficient per a constituir un mode si no es defineixen unes línies de força en les relacions d’unes notes amb les altres. Igualment important per a definir la personalitat melòdica de cada mode és l’existència dels tipus melòdics, configuracions que apareixen de manera recurrent i habitual en cada mode (la seva presència, però, no és imprescindible). En l’exemple adjunt hi ha dues figures melòdiques que es poden considerar respectivament tipus melòdics característics del primer to (protus autèntic, o dòric) i del cinquè to (tritus autèntic, o lidi). Una mostra de la seva utilització és present, respectivament, en l’antífona Ave Maria i al principi del gradual Viderunt omnes, pertanyent a la tercera Missa de Nadal. L’ús de fórmules melòdiques estereotipades està sovint vinculat amb la centonització. El fenomen dels tipus melòdics, amb manifestacions molt diferents, és essencial en els sistemes tonals de diverses tradicions i cultures musicals.
Tipus melòdics
© Fototeca.cat/ Jesús Alises