Molts instruments presenten propietats semblants o funcionen d’acord amb els mateixos principis físics. Per això és útil classificar-los en famílies segons criteris unificadors. Aquests criteris poden ser acústics o organològics. El criteri acústic habitual, o classificació acústica, es relaciona amb el tipus d’actuació de l’instrumentista sobre l’instrument. En aquest cas, s’obtenen dues famílies: els instruments de règim lliure i els instruments de règim autoexcitat. Els primers demanen només una actuació puntual i curta de l’instrumentista per tal de produir el so. En termes físics, això equival a una aportació instantània d’energia. Un cop l’instrumentista ha posat en vibració l’instrument, aquesta evoluciona lliurement, i el so que en resulta decreix amb la lentitud suficient per a poder percebre’l. Dins aquesta família es troben tots els instruments de corda pinçada (guitarra, arpa...) o percudida (piano), i els de percussió. En el cas del funcionament autoexcitat, l’actuació de l’instrumentista ha de ser mantinguda, perquè el so desapareix tan bon punt l’interromp. En termes físics, l’actuació de l’instrumentista es descriu com una aportació d’energia constant. No obstant això, l’instrument no aprofita aquesta aportació de manera constant, sinó que en regula la seva entrada d’acord amb les seves característiques vibratòries. El prefix auto de la paraula autoexcitació reflecteix aquesta autoregulació. Formen part d’aquesta família tots els instruments de vent (metall, fusta...) i els de corda fregada (violins, violoncels...).
El criteri organològic més habitual és el que fa referència al tipus d’element vibrant que presenta l’instrument. Tots els instruments tenen un cos principal vibrant. Així, es parla d’instruments de corda o cordòfons (el cos principal és la corda), d’instruments de vent o aeròfons (l’element principal és la columna d’aire continguda al seu interior) i de membranòfons (on la membrana és l’element principal). En la classificació organològica moderna, es considera encara una altra família, la dels idiòfons, on la totalitat de l’instrument és la que produeix la vibració que dona lloc al so. Pertanyen a aquesta família el xilòfon i el carilló, entre d’altres. En general, aquest element principal tot sol no és suficient per a produir un so musical d’interès. Si aquest element no és capaç de transmetre a l’aire una vibració acústica prou intensa, llavors cal acoblar-hi un ressonador. Per al cas dels instruments auxtoexcitats, sovint cal també un dispositiu (dispositiu d’autoexcitació) que reguli l’entrada d’energia. Les taules harmòniques dels pianos i les caixes de ressonància dels instruments de corda són exemples de ressonadors. Els bisells de les flautes i les canyes dels clarinets i dels oboès són exemples de dispositius d’autoexcitació.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Vivancos i Calvet, Joan: Contribució a l’estudi de l’acústica del flabiol
- Barjau i Condomines, Anna: Contribució a l’estudi de l’acústica dels instruments de canya de la cobla
- Abbado, Claudio; Archinto, Rosellina; Valerio, Giulia: La casa dels sons, Destino, Barcelona 1986, 1994
- Cardona i Foix, Salvador: Contribució a l’estudi de l’acústica de la tenora
- Martínez i Miralles, Jordi Ramon: Contribució a l’estudi de l’acústica de la tenora i del tible en el domini temporal