El corró es fa girar, generalment, per mitjà d’una maneta o per un mecanisme de rellotgeria, i les seves clavilles entren en contacte amb un sistema mecànic de lleves que comanda l’obertura de les ventalloles del secret que permeten l’arribada d’aire als tubs. El mateix moviment giratori acciona, gràcies a uns engranatges, una o més manxes que subministren aquest aire.
Certes formes primitives d’orgues mecànics foren descrites per Arquimedes al segle II aC, i pels germans Banū Mūṣà de Bagdad al segle IX de l’era cristiana. No fou fins al Renaixement, però, que aquests instruments esdevingueren corrents. El 1597, la reina Elisabet I d’Anglaterra feu construir un orgue mecànic com a regal
per al soldà de Turquia. Ja des del segle XVII fou usual instal·lar orgues mecànics en armaris i en rellotges, que feien música a intervals regulars, construïts a Viena, Berlín o Dresden. D’aquesta època daten els primers tractats que parlen d’orgues mecànics, escrits per Fluctibus (àlies de Roberto Fludd), Athanasius Kircher i Caspar Schott. Al segle XVIII, i com a conseqüència de l’apassionament de la burgesia per la música, aquests rellotges foren molt usuals, i compositors com Mozart o Haydn escriviren peces per a ells. Durant aquesta centúria predominà un tipus d’orgue mecànic de petites dimensions, emprat als salons o al carrer. Ja des del segle XVII els models més petits s’anomenaren serinettes i serviren per a ensinistrar el cant dels canaris. Els models una mica més grans -anomenats de Barbarie a França-, que es penjaven de l’espatlla o es feien moure amb un petit carretó, disposaven d’una o dues rengleres de tubs i diferents registres (bordó, principal, nasard i octava de dos peus). La seva extensió era d’unes dues octaves o dues octaves i mitja, i els tubs més greus (els més llargs) es col·locaven doblegats, perquè hi cabessin a les caixes. El corró tenia diverses peces, que es podien canviar gràcies al moviment lateral del cilindre. Al segle XIX, aquests orgues modificaren la seva registració tot cercant sons més aguts i potents, més aptes per a tocar al carrer. A Anglaterra, al final del segle XVIII i al principi del XIX, aparegué un altre tipus d’orgue de corró, més gran i que era com un orgue positiu mecànic. S’emprà en salons de la burgesia anglesa a partir del 1800 i, sobretot, a les esglésies, on substituí les agrupacions de músics anomenades church bands. Aquests instruments tenien cinc o sis registres i de tres a cinc corrons intercanviables, cadascun amb unes deu peces entre himnes, salms o preludis. La seva fabricació se centrà a Londres, on, entre el 1760 i el 1840, tingueren el seu taller uns 130 constructors, entre els quals destaca la firma Flight & Robson. Fora d’Anglaterra, la construcció d’orgues de corró es concentrà primer a França i després a Alemanya i Àustria. Entre els orgues mecànics més antics conservats cal esmentar el del Museu de la Música de Barcelona, construït per James Evans l’any 1762 i que fou un present per al rei Carles III d’Espanya. Al segle XIX, l’orgue mecànic sofrí la competència de petits instruments mecànics de llengüetes lliures, amb lectura per disc, targeta o rotlle de paper, com el manopan o l’herophon. Actualment perviuen orgues mecànics sobretot a Holanda (models de carrer i de grans dimensions, semblants als de fira que hi havia en parcs d’atraccions i circs a Europa i Amèrica).