Tecla de piano de cua amb el mecanisme adjunt
© Fototeca.cat/ Idear
La finalitat del teclat és facilitar la tria dels sons a produir, gràcies a la seva localització correlativa, i també permetre la producció d’una gran varietat d’harmonies i de textures polifòniques per un sol intèrpret. Segons que s’accioni amb les mans o amb els peus, el teclat pot ser manual o de pedals (pedaler). Alguns instruments, com l’orgue, poden tenir un o més teclats manuals i un pedaler.
Característics de la música occidental, els instruments de teclat han tingut un paper determinant en la seva evolució, com és el cas de la fixació de l’escala de dotze semitons i de la seva afinació. Històricament, el teclat començà com un joc de palanques de mida i separació variables, aplicat primàriament a l’orgue per tal d’obrir el pas de l’aire cap als tubs corresponents. Cap al segle XIV, amb l’aparició successiva de les notes alterades, anà adoptant l’actual configuració cromàtica i la característica disposició en dos nivells, l’un -format per tecles més llargues i amples, més còmode i accessible- destinat a les notes naturals i l’altre -amb tecles més curtes i elevades- destinat a les notes alterades com a vestigi de la seva funció originàriament subalterna. L’aparició del clavicordi i del clavicèmbal, cap a la mateixa època, representà l’aplicació del teclat manual als instruments cordòfons del tipus cítara, on les tecles activen el mecanisme que posa en vibració les cordes. Al segle XV, el teclat de tots aquests instruments tenia ja la forma i distribució actuals, amb la distinció de colors que ajuda a identificar les alteracions en l’escala cromàtica, per bé que amb una extensió molt més reduïda. Al segle XVI, aquesta era normalment de tres o quatre octaves, sovint estalviant encara alteracions cromàtiques a l’octava més greu (anomenada per això ’octava curta') i al pedaler dels orgues. El color de les tecles era semblant a l’actual, més clar per a les tecles amples i negre (o de to fosc) per a les estretes. No obstant això, durant els segles XVII i XVIII s’estilà també la inversió dels colors, per raons estrictament estètiques, fins a l’estandardització definitiva, basada en l’ús de la fusta de banús (de color molt fosc) per a les notes alterades i el recobriment d’os o d’ivori per a les naturals. Les mides de les tecles també sofriren variacions abans d’estandarditzar-se: l’amplada, condicionada per la fisiologia de la mà, era força semblant a l’actual ja cap als segles XVI i XVII. Després d’una tendència a la reducció vers el segle XVIII, tornà a augmentar fins als 16,5 cm per octava actuals. També varià la llargària de la part visible de les tecles, especialment la distància entre l’extrem de les blanques i el de les negres: d’uns 3,5 cm als 5 cm actuals en el mateix període. L’extensió del teclat, seguint l’evolució dels estils musicals, s’amplià successivament a cinc octaves al segle XVIII -l’extensió màxima mai assolida en l’orgue i el clavicèmbal-, a sis en els pianos romàntics durant el primer terç del XIX i a les set i escaig pròpies del piano actual, cap al final del mateix segle. Paral·lelament al desenvolupament del teclat del piano, aparegueren nous instruments de teclat, com l’harmònium, l’acordió i la celesta, de mecàniques i sonoritats molt diferents. L’experimentació en la forma i disposició del teclat també afectà especialment els darrers anys del segle XIX, tot cercant la comoditat i facilitat tècnica. Tots els intents de canvi radical, però, fracassaren davant la força de la tradició i de l’estandardització.
La relativa uniformitat de tècnica d’execució que permet el teclat convencional ha afavorit que diferents instruments fossin compatibles per a un mateix intèrpret, com també l’aparició d’un repertori comú més o menys indiferenciat. És especialment al llarg dels primers segles d’evolució, del XIV al XVII, que es pot parlar pròpiament d’un repertori ’de teclat', susceptible de ser interpretat indiferentment al clavicordi, al clavicèmbal o a l’orgue. Els primers manuscrits conservats per a instrument de tecla, del segle XIV, no especifiquen cap instrument concret i mostren ja les dues fonts bàsiques d’inspiració: les danses i la música vocal. Al segle XV, amb l’escola germànica colorista, sorgiren els primers preludis, i al XVI, les primeres col·leccions impreses de danses i peces polifòniques de gran riquesa harmònica i contrapuntística. En són un bon exemple les obres de Pere A. Vila i d’Antonio de Cabezón publicades el 1557, així com els tientos d’aquest darrer, que exerciren una gran influència sobre autors posteriors, com ara J.P. Sweelinck, creador al seu torn de l’escola flamenca i nord-alemanya. Al segle XVII destacaren també l’italià G. Frescobaldi, autor de tocates d’estil molt brillant i virtuosístic, i el seu deixeble J.J. Froberger. Si bé els francesos, de J.Ch. de Chambonnières a Couperin, seguiren la tradició d’alternar l’orgue i el clavicèmbal, també és cert que crearen un estil molt idiomàtic, especialment per a aquest darrer instrument, tot contribuint a diferenciar ja clarament el seu repertori. L’aparició del pianoforte creà una nova indiferenciació al segle XVIII: la de les obres publicades per a clavicèmbal o pianoforte, molt vinculades a l’estil galant i al gènere sonata. En l’obra del pare Soler i de l’Escola de Montserrat, les possibilitats interpretatives inclouen també l’orgue per a les mateixes peces.
Una nova aplicació del teclat tradicional aparegué a mitjan segle XX amb els instruments electrònics. El piano elèctric i l’orgue electrònic, dissenyats per a simular el so dels instruments acústics, aviat es combinaren amb el sintetitzador, capaç de generar i processar també sons no convencionals, i donaren lloc a instruments mixts que, per la manca de definició i de mecanisme visible tret del teclat, s’acostumen a anomenar, precisament, teclats. La mateixa denominació genèrica s’aplica també al conjunt d’instruments de tecla, acústics o electrònics, a càrrec d’un mateix intèrpret en el jazz-rock. Gràcies al sistema digital, i a través del codi MIDI, ha estat possible així mateix d’acoblar teclats als ordinadors per a la manipulació de programes informàtics musicals.