Els microtons han estat objecte d’estudi i d’utilització des de l’antiguitat, tant en la música occidental com en la d’altres cultures. En la música occidental, de fet, ja fou utilitzada en la Grècia antiga, on almenys el tetracord enharmònic de la teoria musical grega contenia dos intervals microtonals. Teories sobre la divisió de l’octava en dinou parts iguals ja foren avançades, al final del Renaixement, per G. Costeley i J. Titelouze, així com en plena època tonal (vers el 1660) per Ch. Huygens, que presentà la divisió de l’octava en trenta-una parts iguals. Al segle XIX, F. Halévy emprà microtons en la seva cantata Prométhée enchaîné (1849) i John Foulds en el seu quartet de corda del 1897. Però no fou fins al segle XX que la microtonalitat fou utilitzada amb relativa freqüència, tant en la música acústica per autors com ara A. Hába, J. Carrillo, Ch. Ives o A. Copland, com en l’electroacústica, en què la precisió dels equips utilitzats feren possible l’especulació profunda en aquest camp.
f
Música