King Crimson fou reconegut per crítica i públic com un dels grups més importants de l’anomenat art-rock o rock progressiu, i captivà l’audiència hippy, que el convertí en el seu grup de culte. Robert Fripp, guitarra i mellotron, l’ànima de la banda i l’únic que sempre en formà part, reuní Michael Giles (bateria i veu), Greg Lake (baix i veu), Ian McDonald (mellotron i teclats), Judy Dyble (veus) i Peter Sinfield (lletrista i enginyer de llums), i l’any 1969 feren In the Court of the Crimson King, un dels principals àlbums d'art-rock, ple de voluntat avantguardista, en una barreja que anava del rock al jazz, passant pel folk, la música clàssica i la música electrònica. La mescla tenia, a més, com a tret definidor el so del mellotron, un sintetitzador primitiu, i les lletres apocalíptiques de Sinfield. Altres discs, realitzats amb diferents formacions, que reberen bones crítiques foren Islands (1971) i Lark’s Tongues In Aspic (1972).