Indispensable en la majoria de les cítares, amb mànec o sense, és una part estructural que té, a més de la funció anterior, la de transmetre la vibració de les cordes a la resta de l’instrument. Els ponts solen construir-se de materials resistents (fusta, os o ivori), per tal de suportar la pressió de les cordes, però ben lleugers, per evitar qualsevol resistència a la transmissió del so. Quan els instruments tenen dos ponts -un a cada extrem de les cordes-, el més proper al claviller s’anomena celleta. La decoració i forma del pont orienten sovint sobre l’escola, l’època i el lutier que l’ha fet. En les cítares sense mànec, el pont pot ser individual per a cada corda (saltiris i koto) o en forma de llistó encolat sobre la taula harmònica (clavicèmbal i piano), sobre el qual recolza tot el cordam. En molts cordòfons amb mànec, el pont està encolat a la taula harmònica i serveix com a punt de fixació, per a lligar-hi un dels extrems de les cordes (guitarra i llaüt). En canvi, en els instruments d’arquet (violí, rabec, violoncel), el pont sol ser mòbil i de la seva posició dependrà sensiblement la qualitat del so i l’afinació de l’instrument.
m
Música
Pont de violí
© Fototeca.cat/ Idear