El domini francès s’estengué a partir de la xarxa de comunicacions interiors, com ara el riu Sant Llorenç, els Grans Llacs i el riu Mississipí. Això possibilità als colons fundar el Quebec (1608) i estendre la seva presència fins a la desembocadura del Mississipí, zona que van batejar amb el nom de Louisiana.
El patrimoni musical del Quebec consisteix majoritàriament en cants i danses originaris de la França central i septentrional introduïts durant les immigracions del segle XVII. El recopilador Marius Barbeau assenyala que moltes característiques del repertori més antic, com poden ser la base modal de les melodies, els ritmes estretament dependents del text o els freqüents ritmes sincopats o irregulars, s’han conservat més, i presenten més variants, a Amèrica que no pas a França. Alguns cants mostren l’origen agrari i la connexió amb la recurrència dels cicles estacionals; d’altres tenen arguments bíblics o llegendaris. També hi ha indicis de cant gregorià i de repertori popular basat en aquests modes esmentats, presents a causa de l’acció dels missioners francesos durant el segle XVII. Una de les activitats principals dels colons del Quebec fou el comerç de pells. Les per-sones dedicades a aquesta mena de comerç, conegudes amb el nom de voyageurs, introduïren, ja al segle XVIII, un tipus de repertori musical on les cançons de treball i de diversió eren el més destacable. Noves onades migratòries de diferents països europeus durant el segle XVIII feren arribar elements culturals i musicals procedents, principalment, d’Anglaterra, Escòcia, el País de Gal·les i, ja durant les darreres dècades, de les Antilles.
Actualment, al sud de la Louisiana hi ha una part de la població de parla francesa, els cajun, que provenen dels antics acadians deportats del Canadà a aquesta zona a mitjan segle XVIII i que encara conserven cançons franceses. La seva música, però, ha absorbit de manera notòria els estils angloamericans i afroamericans, especialment en els repertoris de les seves orquestres de corda. Els instruments més importants que formen part de les bandes tradicionals són el violí i la concertina (petit acordió). Ja en ple segle XX, la comercialització dels enregistraments representà un nou impuls de la música dels cajun, amb músics com l’acordionista Joe Falcon. Cap als anys setanta s’incorporaren a les bandes instruments elèctrics.
A partir del 1635 els francesos es van establir a les Petites Antilles i hi instal·laren un sistema comercial basat en l’economia de les plantacions, el sosteniment de la qual es fonamentà en una població majoritàriament negra. És per aquesta raó que els trets estilístics musicals de procedència africana són molt importants. D’altra banda, però, la parla derivada en part del francès i les nombroses danses i músiques provinents de França provocaren que, fins a l’actualitat, es pugui reconèixer l’ascendència francòfona en la música cerimonial del culte vodú a Haití i en altres manifestacions musicals de caràcter popular lleuger com el calipso, la cadence, la biguine o el zouk a Guadeloupe i Martinica.
Bibliografia
- Leymarie, I.: Músicas del Caribe, Ediciones Akal, Madrid 1998
- Nettl, B.: Música folklórica y tradicional de los continentes occidentales, Alianza Editorial (AM.22), Madrid 1996