De caràcter profundament líric, la soleá es considera una expressió emblemàtica jonda d’allò que és andalús, amb una música basada en el mode dòric i en el compàs ternari. Destaca pel seu ampli espectre musical i per l’existència de diverses modalitats locals, que han donat lloc a diferents estils, entre els quals destaquen els de Còrdova i Triana. És un cante libre i és ballable pel seu acompanyament rítmic. Molt probablement cal buscar el seu origen en els antics jaleos. A partir de mitjan segle XIX experimentà una evolució, que s’ha relacionat amb les figures de Rosario Monje, anomenada La Mejorana, i María La Andonda, que fou l’amant del famós cantaor F. Ortega Vargas, dit El Fillo. La copla de la soleá té relació amb el tercet gallec i el ritornello italià. Consta de quatre versos octosíl·labs, reduïts també a tercets (soleariyas). De vegades es remata por bulerías en accelerar el ritme.
f
pl
Música