Cal cercar-ne probablement l’origen en el God save the King de Th.A. Arne (1745), que esdevingué molt popular a Anglaterra, on s’associà a qualsevol acte solemne relacionat amb la monarquia. En alguns casos, foren cants patriòtics populars que adquiriren aquesta categoria, com La Marsellesa (1792) a França o La Brabançonne (1830) a Bèlgica. A Catalunya, des del final del segle XIX es feren versions d'Els Segadors (Milà i Fontanals, 1882; F. Alió, 1892; E. Guanyavents, 1899), himne que esdevingué oficiós amb l’adveniment de la Generalitat de Catalunya (1931), i oficial, el 1993. El més freqüent, però, és que els himnes nacionals siguin obres d’encàrrec. Essent com són l’expressió no tant d’un poble com d’una forma de govern o d’una dinastia, sovint són alterats o substituïts quan hi ha canvis de règim. És el cas de la Marcha Real de l’Espanya monàrquica (1770), que fou substituïda durant la Segona República (1931) per l’himne de Riego, o el cas del Bože, car’a khrani ('Déu, salveu el tsar') de Rússia, substituït el 1917 per La Internacional, el 1943 per l’himne soviètic Sojuz nerušimyj respublik svobodnykh ('Eterna aliança de repúbliques lliures'), el 1993 per l’himne tret de l’òpera Una vida pel tsar, de Glinka, i el 2000 un altre cop per l’himne soviètic amb el text modificat.
m
Música