Les universitats a Europa.
Al despertar econòmic, polític i social europeu arran dels segles XI i XII va seguir un renaixement cultural que tingué les seves manifestacions en les escoles urbanes, ja fossin municipals i/o majoritàriament episcopals. Aquestes escoles substituïren en gran part els antics centres monàstics alt-medievals, a la vegada que van ser les cèl·lules originàries de les primeres universitats al segle XIII. Això succeí quan les agrupacions de mestres i estudiants —Universitas magistrorum et scholarum — aconseguiren un grau respectable d’autonomia envers els cancellers representants de les diverses seus episcopals, la qual cosa s’esdevingué inicialment sota el pontificat d’Innocenci III. Aquest papa cregué en les possibilitats d’unes universitats desenvolupades per poder encarar-se als esclats de les heretgies de la primeria del segle XIII i, en conseqüència, atorgà les butlles de fundació. París, Bolonya, Oxford, Cambridge, Montpeller, Nàpols, Salern, Palència —transferida aviat a Salamanca—, entre d’altres, foren els nuclis primigenis. Els estudis s’hi organitzaven en quatre facultats —Dret, Medicina, Teologia i Arts—, tot i que certes universitats s’especialitzaven o guanyaven prestigi sobretot en alguna d’aquestes facultats: Teologia a París, Dret a Bolonya, Medicina a Montpeller i Salern… Era una època, no obstant això, en la qual la universalitat cultural —valgui la redundància— feia que els intercanvis de professors i fins i tot d’estudiants avançats sovintegessin per tot el continent. Europa fruïa en els avenços intel·lectuals, consolidats en una llengua de gran comunicació —el llatí—, un mètode d’estudi encara dialèctic —l’escolàstica— i un instrument de treball bàsic: els primers manuscrits convertits en llibres i gairebé en “manuals”.
Però la crisi baix-medieval trencà molts d’aquests motlles. Certament, les universitats proliferaren al llarg dels segles XIV i XV i passaren de cinquanta les de nova creació. Es fundaren nous centres als territoris de l’Europa occidental on ja s’havien erigit abans “estudis generals” —el cas més paradigmàtic fou potser el de la Corona d’Aragó— i, sobretot, s’estengueren als territoris imperials i als regnes de l’Europa central, Escòcia i Escandinàvia. Dublín, Viena, Praga, Colònia, Erfurt i Cracòvia es distingiren al segle XIV, mentre que al XV Aberdeeen, Glasgow, Saint Andrews, Copenhaguen i Leipzig foren les més significatives. D’entre totes aquestes cal esmentar fonamentalment el doble paper contrari i contradictori de Praga i Lepzig per les implicacions no universitàries que es donaren. Arran del moviment hussita i nacionalista xec, Praga es convertí el 1409 en reducte antialemany, bo i obligant el món germànic que vivia en aquella ciutat a abandonar-la i fundar una nova universitat en terres alemanyes: Leipzig.
La quantitat, però, no assegurà la qualitat. Massa sovint les universitats reflectien la tensa dinàmica baix-medieval. Així, perderen la seva universalitat internacional i foren mediatitzades pels poders públics —incipients instruments que caminaven cap als “estats moderns”—, els quals assajaren un model d’universitat més nacional, més capficat en les querelles quotidianes de la política i la religiositat, i fins i tot més regional. Per acabar-ho d’adobar, les escletxes de l’escolasticisme deixaren pas a l’enfonsament de l’anterior classicisme medieval. I, en uns anys revolts, l’esclerosi dels mètodes i l’oligarquització del món universitari —sovint convertit en una casta tan orgullosa del seu status com paralitzada davant els canvis que a tot arreu s’albiraven— allunyà les universitats d’allò que havia de ser la seva tasca indefugible: enllumenar els nous temps que s’abocaven cap a la ciència moderna i a l’humanisme. Les acadèmies, tanmateix, omplirien en el Renaixement un buit que mai no s’hagué d’haver produït.