La indumentària tradicional

Els vestits que la gent porta mereixen ser observats, comparats i estudiats en la mateixa mesura que els monuments històrics, els mobles i els fets culturals, afirma Jean Cuisenier en el catàleg Costume coutume del Musée des Arts et Traditions Populaires de Paris el 1987. Com a objectes culturals, les teles i els vestits transmeten missatges, diferències i pertinences, són elements bàsics a totes les cultures, com a signes d’identitat i de diferenciació respecte a altres grups, com la llengua o l’alimentació.

Des del final del segle XIX, el tema del vestit regional –com a gran instrument de cohesió social i de comunicació– ha atret tant els folkloristes que sovint no han dubtat a completar un conjunt, afegir un detall o confeccionar un vestit nou segons les idees vagues d’un erudit local o d’una cançó popular. L’antropòleg Juan Manuel Valadés afirma que “los principales difusores de lo que actualmente se entiende por traje típico son los grupos de coros y danza llamados folklóricos” (“Indumentaria tradicional en los museos: ¿Cultura popular o arqueología?”, 1993). Aquest fet prové de la postguerra, en què la Secció Femenina de la Falange Española anava pels pobles “recuperant” danses, cançons i vestits i els estereotipava com a espectacle, per tal de tenir control social i moral sobre les poblacions i crear un cert sentit d’identitat lligat a una ideologia conservadora.

Avui, quan es parla d’indumentària tradicional no es fa referència a tots els vestits portats pels nostres avantpassats, sinó que es designen solament els vestits de festa de pagesos rics de zones rurals i, en alguns casos, els vestits de treballar al camp. El vestit de festa és el més carregat de significació social i simbòlica en les societats tradicionals en què la vestimenta està lligada a rituals de família: naixement, comunió, casament o dol, o a festes comunitàries. A Catalunya, les manifestacions vives de la indumentària popular són les de les festes de dansa, de diables o d’escenificació de temes religiosos, en les quals s’ha fet un procés de reconstrucció del que era el vestit popular. Els balladors de sardanes, que mantenen amb la seva ritualització una doble expressió de folklorisme i catalanisme, actualment ja no consideren necessari mostrar com a signes d’identitat la indumentària o les espardenyes, com ho fan amb la música i el ball. Quan la sardana constitueix un espectacle, s’inventa una indumentària de vestits blancs amb bandes vermelles o blaves, però si es balla per plaer, els participants van vestits de carrer. El que perviu amb una certa força és l’ús de les espardenyes, com es veurà més endavant.

Teories sobre l’origen de la indumentària popular

Josep Martí, en l’obra El folklorismo. Uso y abuso de la tradición, observa dues tendències sobre l’origen dels fenòmens populars. En primer lloc, la teoria de la recepció defensa l’origen culte de les produccions populars. En segon lloc, la teoria de la producció, pròpia del romanticisme, creu en l’origen creatiu o genuí de les tradicions populars.

El marquès de Lozoya, en la seva introducció al volum IV de La moda de Boehn, del 1928, defensa l’origen culte del vestit popular: “…el traje de los señores queda relegado a las clases populares, como el rebocillo en Mallorca”. D’altra banda, però, aquest mateix autor afirma que: “Fue preciso buscar lo español en el pueblo, que era el único que había sabido conservarlo, y damas y caballeros gustaron de ataviarse con galas populares; así se engendra la era castiza de Carlos IV, cuyo veraz cronista fue D. Francisco de Goya y Lucientes.” Goya pinta, amb els majos i les majas de Madrid, els primers vestits populars per diferenciar-se de les modes que provenen de França: gipó curt per a homes i dones, faldilla ampla de molt vol per a dones i calçons per a homes a l’estil del segle XVIII, la qual cosa no era gaire diferent de la indumentària dels pagesos rics dels Països Catalans. El vestit de dona de l’horta valenciana, per exemple, és molt semblant a un vestit de cort del segle XVIII: cotilla exterior, faldilla brocada, davantal (popular) i mantellina. L’home porta alforges de llana vermella i colors virolats, i gandalla vermella de moda goyesca. En casos excepcionals es popularitza la moda imperi. En el mateix text, Lozoya explica la situació al segle XVIII: “La dualidad de la España del XVIII se refleja vivamente en la indumentaria. En tanto que las clases elevadas esperan con impaciencia el figurín de Francia, el pueblo se apega cada vez más a sus trajes castizos. Es el siglo de oro de los atavíos populares y regionales, y muchos de los que aún se usan –relegados ya a algunas ocasiones solemnes–, en las provincias españolas, adquieren en este tiempo su forma definitiva.”

En la introducció de l’obra España, tipos y trajes d’Ortiz Echagüe, del 1947, Ortega y Gasset diferencia la moda per a les classes superiors, de canvi constant, de la indumentària popular, que es caracteritza per l’immobilisme aparent i la fixació en el temps. “Ésta es su peculiar y genial ironía. Mientras las clases superiores acentúan la novedad de cuanto usan y hacen, cayendo siempre, más o menos, en una gesticulación de parvenus, aunque no lo sean, el pueblo parece complacerse en lo contrario y da a su traje y a su canto y a su vocablo pátina de milenio y resonancia inmemoriales.”

El 1935, Josep Gibert defensa, dins la línia de pensament de la producció popular, en el “Butlletí dels Museus d’Art de Catalunya”, que: “L’art de vestir, doncs, té una profunda transcendència, perquè no sols és l’expressió pristina de la sensibilitat artística d’un poble, i com a tal, base de les futures doctrines estètiques, sinó que també és una palpitant demostració de la seva personalitat, que no sols permet seguir el desenvolupament històric de la seva raça, sinó fins i tot fer conèixer els orígens de la seva sensibilitat envers el bell.”

Estudis de la indumentària catalana

Figura de pessebre del segle XIX amb abrigall, mantell curt usat per les dones per a cobrir-se o abrigar-se.

Fototeca.com – J. Tous/Museu Llucmajor

Les fonts que són útils per a estudiar una indumentària que ja no és viva com la catalana, que pràcticament no es porta al carrer ni al camp o a la mar, són molt diverses i també molt disperses. En tractar-se majoritàriament de fonts secundàries, per altra banda, la informació que contenen pot sofrir modificacions i falsificacions que les desvien de la realitat del moment en què van ser creades. A Catalunya, la indumentària i l’aixovar que s’anomena popular pràcticament no s’han conservat en la vida quotidiana i relativament poc als museus. La cultura material dipositada en els museus i les col·leccions aporta dades primàries d’informació que les fonts secundàries han falsejat o sovint inventat, però en el cas de la indumentària són pocs els objectes que s’han conservat bé al llarg dels anys a causa de la fragilitat dels seus materials orgànics.

Agustí Duran i Sanpere, director de l’Arxiu Històric de Barcelona, va ser un gran impulsor de les iniciatives d’estudis etnogràfics i del Museo de Industrias y Artes Populares del Poble Espanyol els anys quaranta del segle XX. Els quatre museus que conserven indumentària popular catalana són el Museu Etnològic de Barcelona (encara avui al Poble Espanyol de Montjuïc), amb la col·lecció d’arts, indústries i tradicions populars constituïda pels conservadors Ramon Violant i Joan Amades; el Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, amb la donació Rocamora; l’Arxiu Museu de Ripoll, amb la sala de cànem, i el Museo del Pueblo Español de Madrid, després Museo Nacional de Antropología, on el 1990 es conservaven 110 peces catalanes, 40 de les Illes Balears i un centenar del País Valencià (Catàleg Moda en sombras, 1990), i que el 2004 es convertí en el Museo del Traje.

Les fonts primàries manuscrites o mecanografiades dels museus es refereixen als objectes i són les anotacions que fan els seus recol·lectors en el moment d’adquisició de cadascuna de les peces. Cal destacar les llibretes de camp de Ramon Violant com un tresor documental, escrites a mà i amb llapis amb una lletra pulcra i precisa, que es conserven transcrites al Museu Etnològic de Barcelona. Són la base de dades de les col·leccions i proporcionen informació valuosa sobre les peces que entre els anys 1940 i 1955 Violant va considerar important conservar amb un criteri patrimonial i etnològic. Una per una, les peces es descriuen amb el nom local i normatiu en català, el lloc de trobada i el preu de l’època. El mateix Violant era sastre i per tant podia descriure bé els oficis de cosir –com Amades, de pare teixidor–. Violant començà a recollir dades de l’entorn del seu poble de naixement i de la seva comarca, el Pallars. Per aquest motiu hi ha més dades dels Pirineus que d’altres zones de Catalunya. En anar acompanyat en les seves recol·leccions per un dibuixant, Ramon Noé, i un fotògraf, Claudi Gómez, els documents primaris que es conserven són molt complets i precisos. Els dibuixos de Josep Ribot sobre objectes populars i costums del Museu Etnològic de Barcelona són molt útils per a l’estudi de la indumentària.

Per encàrrec de Duran, Joan d’Ivori descriví i dibuixà les aquarel·les de Vestits típics d’Espanya, en dos volums, el primer dels quals és el dedicat a Catalunya i València. L’autor explica que es basa en gravats antics, fotografies i exemplars autèntics, i diu que considera el vestit sota el punt de vista artístic i no erudit, però en el text introductori fa una acurada descripció de cada peça. Aquests dibuixos acolorits a mà són d’una gran bellesa i una certa idealització, amb una estètica noucentista. En el pròleg afirma: “Dels vestits típics de la nostra terra, que fins fa mitja centúria subsistien, després d’haver tingut la seva plenitud al final del segle XVIII i al començament del XIX, en queden encara bells exemplars autèntics en algun o altre poble, utilitzats solament en festes populars, ballets i manifestacions patriòtiques, o guardats, complets o per fragments, en col·leccions particulars com a curiositats”.

Pel que fa a la pintura, el 1919 Joaquim Sorolla representà una escena de pescadors de la Costa Brava per a la Hispanic Society de Nova York. Altres pintors que plasmaren escenes de tipisme català són els de l’Escola d’Olot.

Les fonts manuscrites dels arxius notarials i dels fons parroquials, com per exemple els capítols matrimonials, descriuen totes les peces d’aixovar i de vestit d’una dona en el moment de casar-se. Aquestes fonts locals comporten una gran dificultat de localització, lectura i reproducció.

Els documents impresos més coneguts són els llibres de viatgers dels segles XVIII i XIX, que descriuen el que veuen a cada poble, com per exemple el de Cristóbal Vilella sobre Mallorca (Trajes de la isla de Mallorca, 2002), o d’escriptors costumistes. Al segle XVIII els burgesos compraven gravats de “tipos populares” més o menys fidedignes i gravats de figurins que els indicaven les modificacions de la moda. Destaquen els gravats de Juan de la Cruz Cano y Olmedilla, amb el seu llibre de gravats Colección de Trajes de España (1777) i A. Rodríguez, Colección general de los trajes que en la actualidad se usan en España, principiada en el año 1801 en Madrid, on figuren “el fabricante” i “la menestrala” de Catalunya, des d’una perspectiva pintoresca o típica. També a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona es troben auques dels oficis i dels baladrers –oficis que s’anuncien al carrer–, i altres impresos populars (romanços, llibrets de paper de fumar). Cal destacar F.J. Parcerisa com a gravador de les primeres litografies, que reprodueix paisatges i monuments de Catalunya en Re cuerdos y Bellezas de España (1839) i de tant en tant hi inclou personatges, la qual cosa dóna referències visuals de la indumentària de principi del segle XIX.

Des del 1890 la fotografia és una eina aparentment més fidedigna que el dibuix o gravat, ja que alguns artistes pintaven del natural i altres, de memòria, mentre que la fotografia sem pre reprodueix la realitat. Molts gravats i dibuixos apareguts en revistes de la fi de segle utilitzen fotografies com a model. Una de les col·leccions de fotos més important és la de J. Laurent de 1861-96, conservada a l’arxiu Ruiz Vernacci de Madrid. Altres fotògrafs, com l’enginyer José Ortiz Echagüe en l’esmentada España, tipos y trajes, mostren belles imatges, estereotipades, amb vestits de festa. Són molt poques les escenes de treball o de vida familiar. L’autor feia posar les persones que retratava i les feia abillar amb els seus millors vestits, segons el que subjectivament ell considerava “típic” o propi de cada zona, però tot i això és el millor testimoni fotogràfic de vestits de la seva època. L’autor (versió del 1933) explica que: “Sería sumamente interesante hacer una historia documentada del indumento popular español, pero las fuentes de información son muy escasas y la tarea, superior a nuestro próposito, sería extremadamente ardua”, i més endavant, “limitémonos, pues, a la observación del hecho actual y a registrarlo con la mayor exactitud posible”.

Pel que fa als arxius documentals, cal citar la Fundación Joaquín Díaz a Urueña, Valladolid, amb una col·lecció interessant de gravats d’indumentària dels segles XVIII i XIX, i una altra de fotografies de Kindel (de nom Joaquín del Palacio, que es va dedicar a fotografiar esdeveniments folklòrics) sobre els vestits populars de tota la Península a la postguerra. A Barcelona, es poden consultar interessants documents fotogràfics sobre personatges i costums populars a l’Arxiu Mas i a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya. Cal remarcar les fotos de Josep Esquirol a l’Escala (1874-1931) i els documents de l’Arxiu Maravilla a la Seu d’Urgell (1910-35).

Les fotos i els dibuixos del Museu Etnològic de Barcelona, tot i que privilegien les festes i ocasions especials, també mostren escenes de treball en què els personatges porten uns vestits molt més senzills, ja que l’objectiu d’un museu etnològic és mostrar la vida quotidiana i els oficis artesans a Catalunya. Fotògrafs com Frederic Ballell, al principi del segle XX, o Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs i d’altres ens mostren indirectament la indumentària popular urbana de mitjan segle XX, com es pot consultar a la secció de fotoperiodisme de l’Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Altres fonts indirectes són els tractats de bons costums i els treballs dels folkloristes.

En l’àmbit estatal, el primer etnòleg que estudià a fons el vestit popular fou Luis de Hoyos, ajudat en un segon període per la seva filla, Nieves de Hoyos. Els anys vint i trenta, Luis de Hoyos proposà un veritable mètode etnogràfic per a descriure els vestits, com exposa l’antropòloga Carmen Ortiz en la seva tesi doctoral: “Hoyos se interesa por el traje popular porque lo considera un rasgo definitorio de las distintas áreas culturales, pues conservaba grandes arcaísmos, lo que ayudaba a aislar el carácter primigenio o definitorio de las regiones, para el conocimiento de la diversidad antropológica de los pueblos de España” (Historia del pensamiento antropológico en España: Luis de Hoyos Sainz, 1986). El 1922, Hoyos distribuí una sèrie d’enquestes que les seves exalumnes de l’Escuela de Magisterio elaboraren a tota la Península Ibèrica. Els seus estudis demostren que els vestits populars que es coneixen ara s’estabilitzaren al voltant de 1750-1880. També distingeix l’ús dels vestits en diferents ocasions, com vida quotidiana, oficis o cerimònia (“Méthode pour l’étude des costumes populaires” i “Les régions du costume populaire en Espagne”, 1928). Hoyos impulsà recollides sistemàtiques de col·leccions de vestits els anys 1914-36 per a un museu del vestit. El 1925 organitzà l’Exposición del Traje Regional a Madrid amb l’ajuda de totes les administracions locals i centrals, els capellans i els mestres dels pobles. El 1934 l’etnòleg obrí el Museo Nacional del Pueblo Español a Madrid, a partir d’un Museo del Traje Regional e Histórico.

Després de la guerra civil, el règim franquista posà en marxa una sèrie d’accions per salvaguardar el tipisme (amb la consegüent manipulació, simplificació i adulteració) de cançons, balls i vestits per mostrar les arrels comunes dels diferents pobles de la Península, per mitjà de les obres de ceramistes, es cultors, dibuixants i fotògrafs, i especialment amb l’acció de la Sección Femenina, que organitzava excursions i activitats folklòriques per a les noies.

Avui la memòria del vestit es conserva en l’àmbit familiar a través de tres o quatre tipologies: el vestit de núvia, la roba interior i l’aixovar propis, de la mare o de l’àvia, i els vestits de bateig i comunió.

El treball de camp i els estudis dels etnòlegs contemporanis proporcionen descripcions de costums i de vida contemporanis, però rarament es fixen en la indumentària si no és en relació amb un museu o associacions populars o folklòriques. La indumentària tradicional ha deixat de ser un element d’identitat i definitori d’un poble, com ho era fa mig segle.

La majoria d’estudis sobre indumentària tradicional catalana són descriptius dels elements del vestit i no n’expliquen l’origen ni la implicació amb la vida individual o social de les persones i els pobles. El que és interessant és no descriure només el que es veu a simple vista sinó interpretar els fets socials i com es reflecteixen en la manera de vestir (i de comunicar-se en general).

És interessant l’article de Manuel de Rocamora “Le costume populaire en Catalogne”, en què dóna a conèixer en el congrés internacional Art Populaire de 1928, les peces més genuïnes de la indumentària catalana. Segons Rocamora, el que caracteritza el vestit popular de Catalunya són les peces següents: el ret, després la mantellina i, posteriorment, la caputxa i el mocador. La mantellina es porta des del segle XV, és de seda o de lli, de punta de coixí o a l’agulla. El 1928, 50 000 puntaires del Maresme n’elaboraven. La caputxa és una capelina de llana que es portava a muntanya, negra, blanca o vermella. El mocador de cap de seda o cotó d’indiana (J. Thomson, La indústria d’indianes a la Barcelona del segle XVIII, 1990) es duia en triangle. El mocador de pit llavors es portava només a les festes. Les mitenes eren de seda blanca o negra; el davantal, de tul o fil molt fi; el gipó, de vellut, i la faldilla, de cretona florejada. Quant als homes, barretina i espardenyes; armilla creuada primer imperi amb botons petits; el gec, la faixa, les calces, de vellut marró o blau, es portaven fins a la meitat del segle XIX.

Joan Amades, l’autor més prolífic quant a usos i costums populars, reconeix que en certa manera fa arqueologia. Hi distingeix matisos segons la distribució geogràfica o segons les diferents circumstàncies (diari, festa o cerimònia), però no inclou aspectes de diferenciació social (gorra de l’obrer, barretina del pagès o del pescador, o el barret del senyor de classes altes), ni com es relaciona el vestit amb les formes de vida. Amades escriví Indumentaria tradicional, en castellà, el 1939, que és la continuació i traducció de Notes d’Indumentària del 1936.

Les descripcions més etnogràfiques del vestit popular són les de Ramon Violant en El Pirineo Español, del 1949, a partir del seu treball de camp sistemàtic al Pallars. Hi descriu la indumentària masculina i la femenina, com la que es conserva al Museu Etnològic de Barcelona, realitzada per la seva mare els anys quaranta, quan ja estava en desús al Pallars el 1949, a l’estil del segle XVIII fins al principi del XX. Dins L’art popular a Catalunya, del 1948, no hi ha representada la indumentària però en canvi tracta de “Teixits populars i labors femenines”. La primera part, sobre els teixits i els teixidors, és un bon resum de l’elaboració de les fibres naturals en teixit. La segona part descriu les activitats tèxtils que ha realitzat la dona en la societat tradicional, com les puntes, les randes, els brodats o el filat manual.

Joan d’Ivori, en l’esmentat Vestits típics d’Espanya, del 1935, es dedica a dibuixar personatges vestits amb indumentària popular a partir de gravats i fotos, que reconeix que ja no són vigents en aquesta data. Com Rocamora, Amades i Violant, els recull com a fets extraordinaris per mantenir viva la memòria dels costums ja oblidats: “Dels vestits típics de la nostra terra, que fins fa mitja centúria subsistien, després d’haver tingut la seva plenitud al final del segle XVIII i al començament del XIX, en queden encara bells exemplars autèntics en algun que altre poble, utilitzats solament en festes populars, ballets i manifestacions patriòtiques, o guardats, complets o per fragments, en col·leccions particulars com a curiositats.” Afirma a continuació que els colors dels vestits defineixen les característiques de cada contrada, la qual cosa és dubtosa.

A València, cal destacar les investigacions actuals de Maria Victòria Liceras i Maria Victòria Vicente, a la capital, i les de les estudioses Imma Puig i Paquita Roca, a Castelló. A Palma, els esmentats estudis d’Antoni Mulet i Bartomeu Mulet i els dels historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra del Museu de Mallorca són molt aclaridors, especialment pel que fa a història dels teixits populars.

La indumentària tradicional catalana

Una definició d’indumentària popular (en anglès, folk dress) seria el vestit de les comunitats pageses i fins un cert punt el vestit que no segueix la moda a les comunitats urbanes (N. Tarrant, Why don’t the English have a folk dress?, 1983-85). De manera similar a Anglaterra, en què la Revolució Industrial va arrasar la cultura popular, Catalunya es va industrialitzar als segles XVIII i XIX, i el tipus de vida que comporta el treball a la fàbrica féu que s’empressin teles i vestits confeccionats industrialment, com la pana i el vellut per als vestits d’home. Al principi del segle XX només subsistia el vestit popular dels Pirineus com a zona aïllada i pobra, no industrialitzada, lluny del gran comerç i de la indústria, la qual cosa comportava que aquestes zones, com Gal·les i Escòcia a la Gran Bretanya, esdevinguessin pintoresques i típiques per a la població urbana.

En l’etnologia catalana definida per Pla Cargol en Art popular i de la llar a Catalunya, del 1926, no hi figura cap apartat de teixit ni indumentària, la qual cosa demostra que dins el que es considerava art popular a Catalunya, el tèxtil –fabricat industrialment des del segle XVIII– no hi tenia pes. En canvi, en l’edició del 1927 es parla de la indumentària que es porta i es proposa la realització d’un museu del vestit català.

Dins la bibliografia de la Península Ibèrica, Catalunya ocupa un lloc poc important pel que fa a indumentària popular. Com observa Ortiz Echagüe el 1933: “La industrialización de los tejidos acabó con el traje. Donde el traje persiste, persisten aún restos de los primitivos y arcaicos telares”, i “en toda Cataluña, cuna de las hilaturas españolas, no persiste un solo foco de traje popular” (España, tipos y trajes, 1933). En la versió del 1947, de 240 imatges de vestits populars de la Península Ibèrica i del nord d’Àfrica, només dues són de Catalunya (els mossos d’esquadra i els estudiants de Vic), mentre que del País Valencià n’hi ha cinc i de les Illes Balears, quinze.

Tot seguint Ortiz Echagüe, Aguilera escriu que “es evidente que sólo una prenda típica, la barretina, se conserva en uso; pero no lo es menos que, al amparo del culto que sienten todos los catalanes por sus tradiciones, guárdanse en el fondo de las arcas una multitud de trajes, de complementos y accesorios que permiten asomarse, si el caso llega, al espectáculo de lo típico” (Los trajes españoles vistos por los pintores españoles, 1948).

Joan Amades, com Ivori i Ortiz Echagüe a la mateixa època, en l’obra Notes d’indumentària (1935) diu que “Catalunya havia posseït una gran riquesa i varietat d’indumentària típica que avui hom pot considerar perduda i esvaïda per les fortes ventades de modernisme, que tot ho universalitza”, i per aquesta raó recull les dades sobre vestits en cançons i refranys. En el segon llibre, Indumentaria tradicional (1939), afirma que les seves dades provenen de fotografies i investigacions personals. Defineix com “vestido típico” “el que han llevado nuestros campesinos hasta los últimos tiempos en que han vestido a usanza y estilo del país. […] El vestido típico en Cataluña se ha perdido desde mediados del siglo pasado poco más o menos. Hoy solamente hay algunos ancianos que llevan barretina por los valles de Olot, la Garrocha y el Alto Ampurdán”.

També els anys trenta, la col·lecció de Manuel Rocamora va ser exposada al palau de Pedralbes de Barcelona (Catàleg Col·lecció Rocamora, 1933; Ràfols, “La col·lecció d’Indumentària de Manuel Rocamora”, agost del 1933). Entre la col·lecció de vestits femenins del segle XVIII trobem un vestit de pubilla de domàs groc de Girona i altres de cases riques de Catalunya, i “un vestit simple dintre de la moda de l’època, de domàs vermell florejat en blanc, procedent de la plana vigatana”. Aquí és on es pot preguntar sobre la frontera entre el vestit popular i la moda del segle XVIII, d’influència francesa: potser en l’existència d’un davantal –element de feina– en el primer? També és molt important la seva col·lecció de rets, que va donar al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona.

La primera exposició de vestits aleshores anomenats regionals es va fer al Museu de les Arts Decoratives el 1935 a partir d’un dipòsit del 1934, amb la col·lecció Maria Regordosa, a la qual pòstumament el seu marit, el torero Ricardo Torres Reina, va dedicar l’exposició. Després de la guerra civil, el Servei de la Defensa del PAN va tornar el dipòsit al fill, Roman Torres-Reina Regordosa, i ja no es tenen més notícies d’aquests extraordinaris vestits que es coneixen pel catàleg de l’exposició (Catàleg Col·lecció Maria Regordosa de Torres Reina, 1935), la documentació i les fotos al Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona, i l’article d’Adelaida Ferré de Ruiz-Narvaéz (“Els vestits regionals de la Sala Regordosa”, 1933). Entre els onze vestits “regionals”, hi ha el de pubilla catalana del final del segle XVIII o el començament del XIX, amb faldilla de seda blava llavorada amb flors de colors, gipó de vellut negre, confortants (mitenes) de punt de seda negra, davantal de seda ratllada, amb aplicació de fulles metàl·liques i lluentons i punta d’or, mocador de pit similar al davantal, ret o gandalla de mitja de color magenta.

La notícia següent d’exposició de vestits populars apareix en el diari “La Vanguardia” (27 de maig de 1944), on s’anuncien noves instal·lacions al Museo de Industrias y Artes Populares al Poble Espanyol de Montjuïc, “en fecha próxima quedará instalada la colección de trajes populares de las regiones de España en locales ‘apropiados del mismo ‘Pueblo Español’ como complemento de la sección de etnografía”, que va estar oberta fins els anys seixanta.

Francesc Curet i Lola Anglada, en Visions barcelonines (1951-58), afirmen que “el vestit popular, el dels nostres treballadors i menestrals, té, fins ben entrada la divuitena centúria, una personalitat molt acusada. Encara que el corrent de la moda s’hi imposés una mica, no ha deixat mai, però, el seu estil propi fins avançat el segle següent. Decau una mica a mesura que Barcelona creix fins a ésser la gran ciutat d’avui, oberta a tots els aires, en la qual la indumentària de tots els estaments es confon en una mateixa moda” (L. Anglada, F. Curet, Botigues, obradors i cases de menjar i beure, 1982, pàg. 48). Aquesta citació indica que la industrialització i consegüent concentració de població en àrees urbanes properes a Barcelona i al litoral de la Mediterrània té com a conseqüència una uniformitat en el vestit, que progressivament va perdent els seus trets locals.

El que remarquen tots els estudiosos és que l’anomenat vestit popular a Catalunya del segle XVIII tenia unes tonalitats apagades de colors foscos i corresponia a la indumentària de festa dels pagesos rics. Al final del segle XIX, els vestits locals entraren en desús i la manera de vestir s’uniformitzà per influència de la moda urbana en pobles i ciutats, ja que es deixà de teixir manualment a cada casa quan la indústria començà a proporcionar les teles i es tingué prou poder adquisitiu (ja es cobrava un salari) per a comprar-les i poc temps sobrer per a elaborar-les. A la primera meitat del segle XX encara eren moltes les diferències dels materials, formes i colors dels vestits de les diverses classes socials: les dones i els homes de les classes altes portaven seda, els homes, llana i camises de lli; les dones i homes de classes baixes, lli, cànem, cotó i llana, i sobretot en el vestit de les classes baixes quedà fixat en el proletari el vestit sastre, simplificat i sense ornaments, de final del segle XIX, i en el popular rural, el vestit de mitjan segle XVIII. La indumentària no s’homogeneïtzà fins a mitjan segle XX, amb la confecció en sèrie industrial de vestits per a tothom. Llavors, allò que marcà la diferenciació de classes fou la possibilitat únicament per a les classes altes de canviar sovint de vestit, és a dir, anar a la moda. Des del 1970, totes les classes socials van tenir accés a la moda gràcies a l’augment del poder adquisitiu i del prêt-à-porter, la confecció seriada segons els imperatius de les tendències de moda, en diferents segments de qualitat i preu.

El vestit tradicional que es descriurà a continuació queda fixat en el temps entre els anys trenta i quaranta amb les obres d’aquests estudiosos entusiastes que giren al voltant d’Agustí Duran i Sanpere: Violant, Amades, Ivori (i tangencialment Rocamora) i constitueixen el corpus de coneixement i de col·leccions d’indumentària des de la perspectiva romàntica i patrimonial que es té avui.

El vestit masculí

El vestit masculí es componia de jaqueta, calçons i armilla de vellut o de drap de llana, de colors foscos, camisa de lli o de cànem, de color natural o blanquejat, que es col·locava prop del cos, i faixa de colors llampants.

La jaqueta antiga, curta i ampla, cota o gipó, portava coll alt i solapes petites, com apareix en el Tirant lo Blanc: “lavors ell se despulla la roba e resta en gipó d’orfebreria” (J. Amades, Notes d’indumentària, 1936). El gec era una jaqueta curta de drap de llana, de pana o vellut, amb botons de plata per a les festes, i es duia obert o sobre l’espatlla, per deixar veure la camisa de sota. La jaca i jaqueta eren més llargues que el gec i es portaven al sud de Catalunya. Els tricots, de punt de mitja, es portaven sota l’armilla. A les armilles, de drap de llana blau, vellut o seda espolinada o cotó amb doble botonada, hi havia tota l’ornamentació del vestit; destaquen els guardapits de Mallorca del segle XVIII, fets d’indianes de cotó estampat, com els que es conserven al Museu Etnològic de Barcelona, o els jupetins valencians de festa de seda molt ornamentats amb brocats i brodats. Altres armilles notables són les dels balladors de la moixiganga, encara presents a les festes de Sitges, de fons blanc amb cintes cosides de colors groc, blau i vermell que formen petites flors.

Les calces antigues (que es portaven directament sobre la pell), similars a la roba interior femenina noucentista, eren constituïdes per dos camals units per una cinta a la cintura, obertes o amb bragueta, amples i curtes, i es portaven a Tortosa i València. Els saragüells valencians eren calces blanques de cotó, amples, de treball, primer curtes (esteses feien un quadrat) i després més llargues; també s’usaven a l’Aragó i al Principat. Aquestes peces no eren comunes, sinó que més aviat es duien els calçons folrats. Al sud i el centre de Catalunya solien ser de vellut de cotó, mentre que a les zones pirinenques eren de burell de llana. Una altra peça són els calçons tancats per darrere i oberts a cada banda del davant, amb una peça que es cordava amb rengles de botons, i botons laterals sota el genoll, els de cada dia de pana o de llana, els de festa de vellut, llana merina o fins i tot de seda. Alguns de més moderns, oberts pels costats, deixaven veure a sota els saragüells o “marinetes” (R. Violant, El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece, 1985). Els pantalons llargs entraren a Catalunya el 1806 amb Napoleó, però amb l’oposició del poble, que seguí usant els calçons curts d’abans de la Revolució Francesa. Violant diu que al final del segle XIX s’empraren els pantalons llargs als Pirineus, de pana o quadrets de drap de llana fent joc amb l’armilla. La faixa era de color viu, vermella, morada, verda o negra, de llana, i s’utilitzava per a subjectar els calçons, el tricot i l’armilla, i era motiu d’atracció, juntament amb un mocador de seda damunt una espatlla.

El vestit s’acompanyava de la manta, flassada o tapaboques (la manta de Morella, els piteus de Sant Llorenç de Morunys), o d’una capa, per a protegir-se del fred i per a les cerimònies. Els pagesos portaven capot, capa amb mànigues i caputxa, més ajustat al cos. El gambeto, el “caique” o “jaique” i la jupa eren altres peces per a abrigar-se, pròpies de les classes altes. Els valencians portaven alforges i mantes virolades de llana i lli per als viatges.

Les calcilles o calces, a València, eren unes mitges que quedaven a la vista, ja que els calçons arribaven a mitja cama. Aquest vestit, amb influències del vestit de nobles i burgesos rics del segle XVIII, va quedar en desús l’any 1949 als Pirineus (aïllat de la resta del Principat), segons Violant, la qual cosa indica que a les zones més industrialitzades ja feia anys que s’havia deixat de portar. Només va sobreviure fins a mitjan segle XX la indumentària de pastor, amb les seves peces de pell i la llana sense tallar per fora, com la samarra.

La camisa per a homes i dones aparegué a l’edat mitjana; era ampla, amb mànigues amples de lli o cànem sense tenyir i arribava fins els genolls, amb frunzit al coll i canesú, a vegades brodades. La camisa popular era filada o brodada per la núvia com a present al nuvi, que la lluïa sota l’armilla. En ser molt rígides, els homes rics les donaven a estrenar i portar als seus servents fins que s’estovaven.

La brusa de treball dels obrers del segle XIX i principi del XX cobria la camisa i era de cotó blau, negre, gris, amb un canesú frunzit i mànigues amples, que a València es va fer amb teixits més rics per a les festes.

La barretina

Elements de la memòria col·lectiva com la barretina, la faixa o les espardenyes, avui encara en ús, i les faixes per a certes festes, com els castellers, creen estereotips sobre la identitat catalana. La barretina, ja en desús el 1928, és una lligadura de cap per a homes estesa a tota la mar Mediterrània i que també trobem a les Illes Canàries (J. de la Cruz, Las indumentarias tradicionales de Canarias, 2002). Segons Amades: “La barretina és considerada com un símbol i com un signe de catalanitat. Ha estat costum en temps moderns, quan algú ha volgut manifestar-se com a català, sobretot en terres forasteres, posar-se barretina” (La barretina, 1982). La més antiga, documentada al segle XVII, és la de traginer. Les persones sabien diferenciar els tipus de barretines per edats, oficis i procedències, com també les diverses ocasions d’ús. Las barretines eren fetes de punt de mitja, de 40 a 80 cm, i es duien a vegades doblegades sobre el cap o deixades anar.

Barretina vermella plegada plana (a l'esquerra) i plegada de garbí (a la dreta).

Fototeca.com – J. Gumí

Segons el diccionari Alcover-Moll, “els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n’hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d’haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats: –a) Barretina d’escórrer fesols o barretina d’arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà). –b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós). –c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l’usen els mariners. –d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans. –e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu)”.

Violant descriu així la utilització de la barretina: “Unas y otras se llevaban para vestir y para diario. En el Pallars occidental, la morada, antiguamente, para ceremonia y fiesta, y la encarnada, para diario (en el pueblo de Sarroca de Bellera). En el valle de Camprodón antiguamente se llevaba larga y doblada, vermella (encarnada), para todo llevar, y violada (morada), para luto (Vilallonga, Setcases), lo mismo que en el Ripollés. En la Garrotxa, barretina vermella, los payeses humildes, y musca (lila), los ricos. Más modernamente, la barretina corta, que aún llevan algunos, era encarnada para todo llevar, y lila para luto (Camprodón y Olot)” (El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece, I, 1985).

En moltes comarques valencianes i de les Illes Balears, com també a la Conca de l’Ebre, es lligaven un mocador al cap. Fins al final del segle XVIII els homes portaven una trena que es posaven dins un ret o gandalla (més petita) per sota el barret, com es veu en els dibuixos de Joan d’Ivori. Al MTIB hi ha un ampli conjunt de rets catalans dels segles XVII i XVIII de tots colors: rosa, verd, violeta o negre, de punt de mitja de seda amb una borla de passamaneria del mateix color de manufactura catalana (Catàleg Col·lecció Rocamora, 1970) per a dones i alguna de masculina de punt de seda negra i brodat en fil d’argent o ret rosa o carmí per a home del segle XVII. Altres són de puntes de seda blava i blanca, o de cintes de velluts multicolors, de malla brodada, brodats de fil d’or o d’argent, la qual cosa demostra una gran creativitat en aquesta peça, cosa que el vestit popular català encara conserva per a les festes, en negre. Són similars als rets que porten els personatges de Goya o Bayeu en les escenes costumistes de Madrid de final del XVIII i principi del XIX.

El vestit d'anar a treballar

Al final del segle XIX i principi del XX, els obrers i les obreres solien anar a treballar amb un vestit jaqueta molt simplificat: camisa o brusa i jaqueta, pantalons o faldilla, a l’estil anglès, que s’adoptà per la seva simplicitat i comoditat. Aquesta indumentària, introduïda pel costurer Redfern el 1885, en certa manera començà a uniformar els vestits de les diferents classes socials. Els materials industrials més populars eren el cotó per a la camisa, brusa i roba interior, i la llana per a les peces exteriors, que s’elaboraven a Anglaterra i a Catalunya, a les colònies industrials vora el Llobregat i el pla de Barcelona, majoritàriament a Sabadell i Terrassa. A les zones rurals es canviava molt poc sovint de vestit; els homes tenien un vestit fosc de casament que després s’emprava per a anar a la fàbrica. Per a treballar, els homes portaven granotes blaves, bruses amb canesú o vestit blau i les dones, bates blaves i calçats amb espardenyes, que es feien en grans quantitats a la fàbrica Pirelli de Manresa (J. Camprubí, La clau de girar la fàbrica, 1995). Al tombant del segle XIX les dones de classes populars portaven vestits de cotó que arribaven fins a terra (els dies de festa), sabata baixa i mitges de cotó, un davantal i mocador de pit, i un mocador de seda que els cobria el cap, mentre que les dones riques seguien portant vestits de seda. El que féu uniformar la moda fou el costum que les oficiales de grans modistes de Barcelona copiessin els patrons del taller, o robessin una peça de roba per tal de fer-se els seus propis vestits a l’última moda i adquirir una clientela pròpia, tant del barri com les mateixes clientes de la mestressa (amb el consegüent enuig d’aquesta). Aquest costum de modistes i cotillaires en tallers importants féu que anessin ben vestides, es mostressin educades i coneguessin els temes de l’alta societat (que escoltaven de les clientes mentre treballaven), la qual cosa provocà que la gent en malpensés i les considerés dones “fàcils”, i que els estudiants de les classes altes a la postguerra les perseguissin com un amor esporàdic, mentre que elles pensaven que podien ascendir en l’escala social (S. Ventosa, Modelar el cos, treball i vida de les cotillaires de Barcelona, 2001).

La gorra dels homes obrers es portava fora del treball i es pot associar la seva aparició amb els esports de masses a Anglaterra. Segons Hobsbawn i Ranger, “la història equivalent del vestit proletari d’altres països encara està per escriure” (L’invent de la tradició, 1988). En el temps de la República, les espardenyes eren símbol de classe treballadora, i les persones que duien sabates durant la guerra civil no gosaven posar-se-les per no mostrar el seu poder adquisitiu.

Fins al final del segle XIX els homes portaren barret de copa baixa d’ales amples d’ús diari i de copa alta per a les cerimònies. Avui tant la barretina com la gorra dels obrers industrials de les últimes dècades del segle XIX i principi del XX com a element característic de la classe treballadora no s’utilitzen ja que no és habitual cobrir-se el cap.

El vestit femení

La indumentària femenina conserva més temps les seves peces tradicionals que la masculina en molts indrets del món, ja que la dona ha estat més tancada en l’àmbit familiar que l’home. Malgrat tot, durant els anys quaranta moltes peces ja eren en desús i d’altres perduraren, com el mocador de cap, fins als anys cinquanta.

De la meitat del segle XVIII fins a mitjan XIX (exceptuant l’interval de la Revolució Francesa fins el 1830, que no afecta la indumentària popular), el cos de la dona vestida adquirí forma de rellotge de sorra: gipó i cotilla constrenyien el pit i el feien sobresortir, el mocador de coll feia una forma de triangle, mentre la cintura era molt estreta i els malucs es ressaltaven amb moltes faldilles.

La dona anava vestida amb faldilla fins a terra amb plecs a la cintura i davantal, camisa de lli i cànem, mocador de cap i mocador de pit de teles estampades, gipó i armilla de drap de llana, o bé cosset o cotilló, una mena de gipó sense mànigues i del mateix teixit. Als peus portava espardenyes per diari, els dies de cerimònia, sabates amb sivella a l’estil de les dames del segle XVIII, imitant les de les corts franceses de Lluís XV i Lluís XVI. Les cames es cobrien amb mitges de punt de llana fetes a mà.

Els cabells es duien llargs i recollits en una trena o monyo. El pentinat de les dones riques era alt i les distingia de les obreres, que portaven monyo baix. A la Catalunya Vella, les solteres duien caputxa blanca, les casades, de color i les dones grans, negra; en algunes zones de muntanya, era una peça de pastores i tenia un capriciós pic al davant. Com els homes, les pageses riques s’ornamentaven el cap amb el ret vermell o negre, de seda o de lli, acabat amb una cinta de vellut o seda, una borla al final i una llaçada sobre el cap. El ret era fet de punt de mitja, com una xarxa que recollia els cabells llargs. Una altra peça per a cobrir-se el cap era la mantellina de puntes de coixí, feta per les puntaires del Maresme o de l’Arboç, que es portava plana sobre el cap. Com la caputxa, les fadrines la duien blanca, les casades, de colors, i les vídues, negra. Era molt popular el mocador de cap lligat al davant. Als Pirineus, el mocador al cap es portava de diferents maneres segons les localitats; a Catalunya, en forma de triangle, fluix i nuat sota la barbeta, de cotó a l’estiu, de llana a l’hivern i de seda per a les cerimònies.

El gipó era la peça més decorada i que canviava més de forma: escotat, amb màniga llarga o curta, deixava veure la camisa blanca (que és documentada des de l’edat mitjana), fins a la cintura o amb faldons; el gipó duia barnilles com les cotilles, i era cordat amb botons o amb traus i cordons. Els braços es cobrien amb mitenes, maneguins o manegots de punt de mitja, que feien joc amb el ret. Segons Amades, les menestrales portaven mànigues estretes i corbades i les benestants, amples i ornamentades, com a distintiu social (J. Amades, Notes d’indumentària, 1936). Violant explica que als Pirineus s’importaven de França els gipons de drap de llana, estam, pana o vellut, cordat amb vetes. Les dones portaven unes corbates amples molt ornamentades o mocadors d’espatlles, de cotó o de llana prima. Als Pirineus eren de llana merina confeccionats fora del país i més endavant la manteleta de punt de mitja feta a casa, que encara duen algunes dones grans. Al final del segle XIX, les dones riques portaven mantons de Manila, que podien ser imitats sobre llana, estampats o brodats. Els originals brodats sobre crespó de seda venien de la Xina via Manila i Acapulco fins arribar a Sevilla.

Seguint el costum del segle XVIII i de principi del XIX, les dones portaven de nou a onze faldilles llargues superposades que canviaven de l’exterior a l’interior cada setmana. Les faldilles exteriors més riques s’anomenen basquinya de drap de llana, faldellí, falda o guardapeus. Els guardapeus de treball a Mallorca, vions a València o saies als Pirineus, eren faldilles de llana de ratlles verticals per a treballar, fetes en telers casolans amb lli, cànem i llana de colors vius. Eren molt amples, de quatre metres de llarg, i s’ajustaven a la cintura amb un frunzit o una cinta que s’estrenyia amb un llaç. A la part inferior acabaven amb unes franges de teles més antigues, per tenir més pes i protegir-les de la brutícia. Els guardapeus de dia de festa eren llavorats, fins i tot amb brocatells de seda i or. Els enagos interiors es planxaven i s’emmidonaven perquè quedessin encarcarats i fessin soroll, els refajos a l’exterior o interior per a la gent més humil, de drap de llana o baieta amb les vores inferiors folrades de vellut o passamaneria brodats o estampats. Les faldilles més riques de les valencianes eren de seda espolinada amb grans flors d’or i d’argent.

El davantal és un element distintiu del vestit popular, que indica la dona feinera, en contraposició a la dona ociosa de les classes altes. El davantal de diari era de drap de llana o cànem senzill reaprofitat per a protegir la faldilla durant el treball, mentre que el de festa, de diferents llargàries, era de caixmir i seda brodada, lluentons i puntes i tenia una funció ornamental i fins d’atracció sexual.

El justacòs o cosset, semblant a una cotilla, era una peça exterior sense mànigues, que cenyia el cos des dels pits fins a la cintura, amb aletes que oprimien l’abdomen, i canyes o fustetes per mantenir el cos recte molt decorades, de teles llavorades de colors vius al gust francès del segle XVIII, cordat amb vetes de colors.

Com els homes, les dones anaven sovint descalces i es posaven mitges i sabates en arribar a una ciutat o a l’església i se les treien tot seguit per estalviar-ne l’ús. Les mitges eren de cotó a l’estiu i de llana a l’hivern, de seda per a cerimònies, blanques o blaves, sota el genoll i subjectes amb lligacames. Es feien amb quatre agulles, calades o brodades. Les sabates, amb taló o sense, eren de cuiro, teixit o vellut, o sabates amb sivella que imitaven les de la cort del segle XVIII. Les que només tapen els dits s’anomenen xinel·les o plantofes.

Com a joies, les casades portaven un anell d’or, arracades grosses i una creu al coll, i alguns amulets de religiositat popular, reliquiaris i escapularis amagats al pit. Per tancar el mocador de coll, brodat o estampat i amb lluentons i puntes de coixí, les dones benestants portaven un medalló o reliquiari d’estil imperi al tombant del segle XVIII. Com a complements duien bossa separada del vestit, que s’amagava entre els plecs, a la cintura o dins la cotilla, la faltriquera.

La roba interior de les dones fou molt escassa fins al principi del segle XX. Abans únicament duien la camisa de lli i cànem natural, tant de dia com de nit, i les faldilles sense res a sota. Amades assegura que: “Hi ha algunes contrades on fins ara era fins i tot desconsiderat portar roba interior, tant és així que pel Millars i el Maestrat les dones no prenien cap mesura higiènica íntima. Els senyals exteriors que això comportava no eren motiu de pudor, car eren ben vistos pels fadrins, que els tenien en compte quan volien casar-se” (Notes d’indumentària, 1936). Quant a la roba interior del tombant del segle XIX, les cotilles eren extremament exagerades, sobretot les de les dones ocioses, que així demostraven la riquesa dels seus marits. Les dones treballadores no les utilitzaven per a treballar ja que la seva rigidesa impedia la llibertat de moviments.

Al segle XVIII, les famílies de camperols rics valencians produïen capolls de seda i teixien ells mateixos teles de seda per a faldilles, mocadors, davantals i mantellines de colors molt vius. Puig i Roca analitzen els canvis del vestit popular durant els segles XVIII i XIX (Roba de dins, 1987) tot seguint les modes de les classes altes: s’allargaren les faldilles, els gipons i les cotilles es feren menys rígids, l’escot es reduí i el davantal desaparegué. La roba dels infants era igual a la dels adults, en format més reduït, fins al principi del segle XX.

L’única indumentària popular que en certa manera es manté viva és la de les escenificacions festives dels esbarts. Per exemple, l’Esbart Català de Dansaires, amb seu a Barcelona, disposa d’un vestuari propi des del 1913, creat a partir de models (més o menys idealitzats, o bé simplificats i amb teles més senzilles que les originals) de la meitat del segle XVIII fins a l’acabament del segle XIX. Cada dansa té un vestuari particular, i cada ballador mostra variacions en el vestit, segons la representació que fa de les diferents classes socials.

A Andorra, tenim notícia de la indumentària masculina gràcies al Quadre de les Ànimes, del segle XVIII, on l’hereu Moles vesteix una casaca brodada, camisa amb pitrera i tapacoll de puntes, calces curtes, mitges i sabates amb sivella segons la moda francesa (P. Canturri, “Notes sobre la indumentària a Andorra”). Per abric portaven una ampla capa, i esclops. El mateix autor cita un militar que l’any 1852 descriu els vestits de cerimònia a Isabel II. S’esmentà el que fa referència als càrrecs públics: “zapatos con hebillas, media de lana azul celeste con ligas de lana encarnada debajo de la rodilla, calzón corto de paño pardo, chaleco de lana, faja encarnada de lana por la cintura, corbatín negro de seda, un sobretodo o gambeto de paño negro burdo, un largo gorro catalán también de lana de color encarnado (barretina) sobre el cual colocan un sombrero de tres picos”, que devia ser un vestit de pagès ric abillat amb drap de llana de les valls segons la moda francesa del segle XVIII, que perdurà fins al final del XIX. Una altra font és Cartes Andorranes, de Josep Aladern, el qual diu que el 1892 les dones portaven uns vestits molt antics, i en especial una “caputxa d’una punxa extraordinàriament llarga, coronada per un llàs en forma de floch”.

Vestit de seda de la família Dolsa-Llorade, del 1865.

Fototeca.com

Els vestits de la Catalunya francesa tenen molta relació amb els del Principat i les Illes, ja que es constituïren al segle XVIII a imitació del vestit de la cort, de la mateixa manera que aquests imitaven els nobles i rics burgesos que es vestien a la francesa. Per tant, sembla que la font d’inspiració era la mateixa i els resultats, semblants (S. Nougier, i altres, Lou Vèsti Prouvençau, 1980). Algunes diferències són els vestits femenins sencers del segle XIX de la Provença. Les còfies eren més historiades a la Provença i més altes, i les indianes, que han perviscut fins avui. Quant als homes, adoptaren el pantaló llarg després de la Revolució Francesa, però abans portaven la culotte, els calçons de mitja cama.

El calçat

El calçat representa l’única pervivència del vestit popular a Catalunya que té vitalitat avui, al principi del segle XXI. És a dir, algunes persones d’àmbits rurals i de la ciutat l’utilitzen habitualment, sobretot a l’estiu, i fins i tot està immers en els corrents actuals de la moda.

Mosso d’esquadra amb l’uniforme tradicional que inclou el barret de copa i les espardenyes de set vetes.

Fototeca.com – J. Vallés

Segons Amades, les espardenyes són per al bon temps i les avarques, per quan plou i fa fred (Notes d’indumentària, 1936). Les primeres són una derivació de les sandàlies dels romans i apareixen ressenyades en documents del segle XIII. Per les seves característiques de lleugeresa, a l’exèrcit les portaven les tropes d’infanteria de la corona catalanoaragonesa, i el 1694 les adoptaren la infanteria hispànica i, posteriorment, els soldats de les tropes carlines. Era el calçat dels voluntaris catalans a la guerra d’Àfrica amb el general Prim. Durant la guerra civil de 1936-39, les espardenyes portades per l’exèrcit republicà es van utilitzar com a símbol gràfic contra el feixisme i el caciquisme. Actualment formen part del vestit de cerimònia dels mossos d’esquadra de la Generalitat de Catalunya.

Les espardenyes són portades en zones seques i càlides, especialment a l’estiu, en què s’usen a totes les contrades. S’associen al calçat dels pagesos, però algunes descripcions de principi del segle XX a Barcelona i València en parlen com a calçat d’home ric, mentre que les dones portaven sabates de seda. Els anys quaranta les calçaven els homes dels Pirineus amb el vestit de gala. Era molt estès com a calçat de classes obreres a Barcelona.

Les espardenyes s’associen al vestit dels pagesos, però de fet hi ha descripcions que en parlen també com a calçat d’home ric.

Fototeca.com – G. Serra

La primera matèria de la sola és d’espart o cànem (a vegades el jute, com a Manresa), i tela de cotó a la puntera i al taló, i vetes de cotó. Són sabates obertes pels costats amb unes extraordinàries propietats de frescor, que permeten la transpiració i s’adapten bé a diferents condicions climàtiques. Com les faixes o les barretines, a cada localitat es portava un tipus d’espardenyes i també diferenciaven l’estat civil de la persona que les usava; per exemple, “las mujeres casadas y ancianas llevaban, no hace mucho, unas alpargatas negras, en forma de zapato bajo, llamadas sabatines (Pallars) o ‘alpargatas de viuda’ en otros sitios. Eran populares en toda Cataluña; pero en la Garrotxa se usaban de color marrón” (R. Violant, El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece). Com a símbol d’atracció, els joves utilitzaven molts metres de veta, que es lligaven amb coqueteria.

Les espardenyes duraven sis mesos si es portaven totes les jornades de treball. Existeixen diferents tipus d’espardenyes segons la forma, la manera de lligar les vetes i les diferents procedències. Entre les més conegudes, cal assenyalar l’espardenya de set vetes, que en realitat en té una de sola que dóna set voltes al peu i es lliga a l’entorn de la cama. Altres tipologies d’espardenyes són la tarragonina, o la vigatana i la barcelonina, la rodona, d’un cosit o de dos, la sencera, amb aletó o l’escotada. Violant parla de les espardenyes de carreter de Barcelona o de cinc vetes, amb dues o tres vetes negres a cada costat i la punta petita. En les seves llibretes de camp, l’etnògraf cita les espardenyes de mostatxo d’home i les espardenyes rivetades, les de tres pics o de pinxo, a Lleida.

Els espardenyers es trobaven en totes les poblacions del Principat i del País Valencià, on encara perviuen els principals focus de manufactura semiindustrial (la Vall d’Uixó, Elda o Elx) i al Vallespir, la Garrotxa i la Ribagorça, que han modificat els seus models cap a altres tipus de sabata lleugera per a l’estiu. A Barcelona, la casa La Manual Alpargatera del carrer d’Avinyó segueix cosint a mà les espardenyes tradicionals. Al Museu Etnològic de Barcelona es conserven les eines d’espardenyer i una mostra del procés de manufactura d’espardenyes provinents de Cervera, del 1944, i el 1946, de Montblanc.

Un calçat molt utilitzat en zones humides i fredes eren els esclops, ja que la fusta aïlla el peu de l’aigua i del fred a l’exterior de les cases per a la feina o els desplaçaments. Les espardenyes ferrades són sandàlies de cuiro molt resistent, per als pastors. Les cipelles de sola de fusta ferrada tenen sis forats per a introduir la corda i lligar-les al peu.

També les avarques, avui molt populars, són un calçat rústec compost d’una sola, una peça de cuiro que cobreix els dits, i les més antigues, corretges i cordills que la subjecten al peu i al turmell. A Mallorca les portaven els pastors i els missatgers, amb la protecció de la part davantera del peu i una tira al darrere, mentre que a Menorca, les avarques de pescadors agafen millor el peu, ja que protegeixen la part de darrere i la subjecten amb tira i sivella. Aquestes avarques de Menorca han estat adaptades al gust de la moda actual i el seu ús s’ha estès de forma molt generalitzada com a calçat informal d’estiu a tot Catalunya.

En altres temps, les sabates eren escasses i es guardaven per als dies de pluja; eren un símbol de riquesa. Els pagesos i menestrals portaven mitges blaves i els rics, blanques de cotó, llana o seda, fetes de punt de mitja i molt decorades pel promès o la promesa.

La indumentària tradicional o popular actual

En aquest article es fa patent la complexitat de l’estudi de la indumentària i l’aixovar anomenats populars catalans, que a Catalunya s’aturà els anys cinquanta. La gran dispersió de dades de fonts primàries i secundàries indiquen la gran riquesa tèxtil i de vestits d’aquest país, però se n’han realitzat pocs treballs històrics o antropològics posteriors a les publicacions dels folkloristes de mitjan segle XX. S’ha perdut el costum de l’ús diari d’aquests objectes a causa de la industrialització generalitzada, que ha influït en la uniformització de les tradicions locals.

Al principi del segle XX, tant homes com dones de classes populars anaven abillats amb un vestit sastre simplificat. La indumentària proletària, a imitació de l’anglesa, consistia en brusa blava, pantalons llargs, espardenyes i gorra, i els dies de festa portaven americana els homes, i les dones, un vestit sastre amb camisa blanca. Després de canvis molt significatius, com la llargada de la faldilla de la dona, actualment la indumentària tradicional que s’ha descrit fins ara queda en la memòria de la gent més gran i es considera indumentària popular la més generalitzada en la societat urbana actual, la que porta tothom, principalment la que té origen en el món del treball –pantalons texans i samarretes–, o el de l’esport –sabatilles d’esport i xandalls.

Malauradament, la societat urbana en què vivim oblida les fresques camises de lli i cànem a l’estiu, o els esclops de fusta que aïllen del fred, la calor i la brutícia, i només recorda aquells elements del vestit a Catalunya que són font i resultat d’estereotips socials sobre la identitat catalana, com la barretina o l’espardenya.

El cas més singular pel que fa a la indumentària és el dels joves catalans de setze a vint-i-cinc anys que s’agrupen en bandes o grups en què la indumentària és un element de definició personal i de grup, com també l’aparença, la manera de fer i de relacionar-se amb els altres. Podrien establir-se dos grans grups: els que van a la moda i els que tenen el seu propi estil marcat pel grup. En el primer, hi ha els joves de nivell econòmic més baix que compren en grans centres comercials i cadenes de franquícies com Zara o Mango, i d’altra banda, els de nivell econòmic més alt que es vesteixen amb les marques de més renom europees i americanes (els anomenats pijos). Altres tendències de grups són els de gust militarista, amb una imatge de força i agressivitat, que ataquen els més dèbils o marginats, els pelaos, de pantalons estrets i curts, jaqueta enconxada, que volen donar una imatge agressiva, els skins o els boixos nois, que s’identifiquen amb emblemes del Barça. Altres serien els cumbas, de tendència posthippy, de roba ampla de cotó i cabells llargs; els skaters, de roba ampla i esportiva que s’inspira en la roba de platja de terres tropicals; els freaks, amb samarretes d’estampats infantils procedents dels còmics; els sinistres, vestits de negre, inspirats en les pel·lícules de terror, i els heavies, de cabells llargs i pinta de cantants de rock. D’altra banda, cada vegada hi ha més persones adultes que volen imitar aquests joves, amb la roba ajustada, esportiva i provocadora, i els cossos prims i atractius. L’estudi aprofundit de les bandes juvenils i la seva indumentària forma part d’una altra monografia.

En resum, el vestit popular quedà fixat al segle XVIII, mentre que el de les classes altes canvià constantment, especialment a partir de la Revolució Francesa, en què se separaren de manera definitiva. Podem afirmar amb Joan d’Ivori que “els vestits típics a Catalunya que s’han conservat fins als nostres temps són els de mitjan segle XVIII (que corresponen a la moda de Lluís XVI de França) I foren usats fins fa pocs anys pels pagesos rics de la nostra terra” (J. d’Ivori, Vestits típics d’Espanya). Avui, al principi del segle XXI, aquests vestits a Catalunya són una relíquia només present als museus I les col·leccions particulars.