Àgata

Protagonista de La filla del mar, d’Àngel Guimerà.

El nom, coincident amb el de la pedra preciosa, en remarca ja el valor, tot i el menyspreu de què és objecte. Els orígens incerts i el fet d’haver nascut «entre moros» fan que sigui menyspreada i fins titllada d’heretge. Entre les comptades excepcions a aquest rebuig, destaca Baltasanet, que proclama: «Tant se me’n dóna que vinguis de llevant com de ponent, perquè ja ho va dir el senyor rector un dia, que quan naixem tots som moros.» És perfectament conscient del fet que és tinguda per «ningú» i fa «nosa». «Quin mal he fet jo perquè tothom m’avorreixi?», es pregunta. La discriminació afavoreix la fatalitat de què és víctima. Se sent atreta pel mar, que li fa la impressió de cridar-la, com si hi ressonessin les veus dels pares. Contraposa mar i terra, afectivament, però amb una dimensió simbòlica: «Aquí a terra misèries i llàgrimes i mort: allà la pau amb els meus, sense angoixes ni mentides!» Li agrada submergir-s’hi, com si fos el seu líquid amniòtic, i pondera fins a quin punt se sent a gust dins l’aigua projectant els seus sentiments i declarant, premonitòriament: «Ara, per no sortir mai més... ajuntes els braços ben estrets a sobre el pit, com si estessis sola al món i per despedir-te, no tenint a ningú a qui abraçar, t’abracessis ben fort a tu mateixa... i no tornaries mai més a sobre l’aigua.» El suïcidi, llançant-s’hi, la retornarà, cíclicament, al punt d’arribada. Criada com un mariner, és forta, valenta, vital, rabiüda, indomable, i se la veu com «un homenot». De natural, però, sensible, quan trobi en Pere Màrtir l’afecte que li havia estat negat, sabrà entendrir-se. Li perdona el seu passat de conquistador, si bé, engelosida, l’amenaça amb la mort si reincideix.

És una de les millors personificacions guimeranianes del mestissatge. Tot i les diferències, pot recordar personatges mitològics aquàtics, la recreada llegenda de Safo suïcidant-se des d’un penya-segat i obres homònimes, com un drama de Vicenç Baruta, les narracions de Rosalia de Castro i de M. del Pilar Maspons i Labrós i un poema de Manuel Ribot i Serra.