Amb aquesta obra es consolida el mite d’Andratx com a món tancat. Novel·la de filiació proustiana, la narració es planteja en dos temps, un de present al llarg d’una tarda de tardor que fa possible la lectura del llibre de Joaquim Santaló Contribució a les relacions de l’Orde de la Mercè..., que s’acaba a les vuit del vespre, mitja hora abans que el narrador hagi de comparèixer a la cita amb una noia, Zaira, d’esplèndida joventut. Durant aquestes hores, la lectura del llibre activa la imaginació i el somni del narrador, que, a través d’una sèrie de fugues, evoca de manera fragmentada i discontínua el llinatge dels Vadell, el seu, des dels orígens familiars andritxols documentats al final del segle XVII fins al passat recent, quan la memòria dels altres es barreja amb la seva. Un viatge que serveix al protagonista de retrobament amb si mateix i amb les seves arrels. Tots dos temps convergeixen en el present obert cap al futur de la relació que el protagonista inicia, il·lusionat, amb Zaira. La narració és un relat de relats encadenats o encastats que inclou una gran diversitat de punts de vista narratius. Els fets es contrapunten amb informacions tretes de llibres, amb rondalles, amb documents reals, trobats a casa o buscats en arxius i jutjats, o inventats, amb fragments d’històries i llegendes. La indagació del passat parteix de la possible usurpació pel proscrit Jaume de Vadell de la propietat i la noblesa del llinatge d’Escolàstic de Son Capovara, capità de la nau on el primer fou condemnat a galeres. El seu penó mostra tres cavalls daurats sobre un camp negre que donen, simbòlicament, títol a la novel·la. Cada personatge construeix el seu context i la seva acció narrativa dins un relat, de manera que cada història en focalitza un. Estilitzats, poètics, grotescos, cruels, etc., els personatges interessen sobretot pels seus gestos i paraules. Així, el retrobament amb el pare és possible per la recuperació simbòlica de les tres taronges de la rondalla, i la contemplació de la mort el porta a l’afirmació de la vida i a la plenitud dels sentits i al gaudi que promet el cos jove de Zaida.
Les citacions de Faulkner, Verne, Neruda, Joyce i Alcover, que encapçalen la novel·la, són l’indici d’algunes influències d’aquest període i ajuden a entendre’n el sentit.
Li fou atorgat el premi Prudenci Bertrana (1975), Premi Nacional de la crítica literària (1976), premi Crítica Serra d’Or (1976) i premi Internazionale Mediterraneo (1977). Publisher’s Weekly i The Critics Choice distingí la seva traducció a l’anglès com a millor llibre no anglès de l’any 1995.