A partir de la relació d’amistat i d’intel·lectual amb nou escriptors, l’autor mostra la relació que mantingué amb ells i en fa el retrat. D’aquesta interrelació, en sorgeix una biografia contrapuntejada que serveix per a conèixer aspectes fonamentals i determinants de la biografia de J.M. Castellet. El mateix autor defineix el seu llibre com «relats autobiogràfics al voltant d’uns personatges determinats». D’aquests personatges, tres són estrangers —Ungaretti, Passolini, Mary McCarthy—, tres, d’expressió castellana —Aranguren, Alberti, Paz— i tres són catalans —Rodoreda, Pla, Gimferrer—. Mentre que les referències als autors catalans ajuden a configurar trets característics de la seva personalitat que el memorialista ha conegut i explica, la presència dels autors estrangers situa l’obra en un pla d’interpretació diferent i que té a veure amb la biografia intel·lectual del mateix Castellet. Llengua, identitat cultural i crisi del realisme històric expliquen les coordenades dels anys 1962 i 1963 amb Ungaretti, Aranguren i Mary McCarthy. L’any 1968 fou un any d’importants viatges i esdeveniments: Cuba, el Maig francès i la primera anada, clandestina, a la Unió Soviètica amb Alberti i María Teresa León. Aquest viatge serveix per a confrontar ideologia amb realitat. Així, si l’any 1963 representa la flexibilització del seu ideari estètic a partir de la crisi del realisme, els diferents fets esdevinguts al llarg del 1968 faran que aquesta revisió s’estengui al camp de les idees polítiques. El llibre es manifesta, doncs, com un diàleg obert amb grans personatges de la cultura contemporània, de la relació amb els quals s’explicita la influència que tenen sobre el mateix autor i la seva obra, sobretot al llarg dels anys seixanta. Els escenaris de la memòria guanyà el IX premi Joanot Martorell (1988), el Serra d’Or (1989), el Lletra d’Or (1989) i el Nacional (prosa) de la Generalitat de Catalunya (1989). Ha estat traduït al castellà.