Arrencà cap a la darreria de la dècada del 1950 i assolí l’auge a la dècada del 1970. Els principals difusors i conreadors en foren, sobretot, un seguit de professors universitaris –historiadors i economistes, però també filòsofs i filòlegs– compromesos en la lluita contra el franquisme i vinculats al renovat PSUC. Fou el cas, entre d’altres, de Josep Fontana, Manuel Sacristán, Miquel Barceló, Jaume Torras, Ramon Garrabou, Joaquim Molas i Francesc Roca. Molts d’ells foren, a més, col·laboradors o inspiradors de revistes com Nous Horitzons (1960), Recerques (1970) i Estudis d’Història Agrària (1978), que canalitzaren, almenys de bon començament, la producció historiogràfica marxista. En l’àmbit editorial cal remarcar el paper d’Edicions 62.
Les influències historiogràfiques La historiografia marxista catalana fou el resultat d’un context polític peculiar –el franquisme–, però també d’algunes opcions i influències historiogràfiques ben precises. D’una banda, s’ha de remarcar el mestratge de Pierre Vilar, no solament per la seva coneguda obra Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals (1962, i traducció catalana 1964-68), sinó també per la seva no pas menys influent Historia de España (1947), una obra de gran difusió, amb nombroses reedicions i traduccions. En general, Vilar feu una gran contribució en l’àmbit de la metodologia històrica i les ciències socials, amb títols tan significatius i llegits, a Catalunya i arreu, com Historia marxista, historia en construcción: ensayo de diálogo con Althusser (traducció castellana, 1974) i els diferents articles i treballs aplegats en les compilacions castellanes Crecimiento y desarrollo (1964), Iniciación al vocabulario del análisis histórico (1980) i Economía, Derecho, Historia (1983). El de Vilar fou un marxisme original, matisat per la seva formació inicial de geògraf i la seva trobada, els anys trenta, amb l’escola dels Annales (Febvre, Bloch) i amb Labrousse. Des del 1945 mantingué, a més, un contacte regular amb Vicens i Vives i els seus deixebles, molts dels quals coneixien la seva recerca i els seus plantejaments teòrics i metodològics. Juntament amb Vilar, de França arribà també l’obra, igualment força traduïda, d’Albert Souboul, el conegut historiador de La revolución francesa (ed. cast., 1979) i Problemas campesinos de la revolución (1980).
Un segon focus d’influència fou l’anomenat marxisme britànic, la coneixença i difusió del qual, als Països Catalans i a l’Estat espanyol en general, fou tan àmplia com puntual, gràcies als treballs d’historiografia de Fontana: La Historia (1973), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982) i La història dels homes (2000). La influència d’aquests autors fou facilitada per les traduccions d’algunes de les seves obres, arribades (entre d’altres vies) mitjançant la sèrie “Historia de los movimientos sociales” de l’editorial sud-americana Siglo xxi, o bé, a partir del 1976, a través de les col·leccions d’història de l’editorial Crítica, impulsades sempre per Fontana. Fou el cas d’autors tan coneguts i llegits com Gordon Childe: El naixement de la civilització (1967); Maurice Dobb: Estudios sobre el desarrollo del capitalismo (1971; 15a ed., 1984), i la terna d’historiadors de l’anomenada “història des de sota”, formada per R.H. Hilton: Siervos liberados (1978); Ch. Hill: El siglo de la revolución (1972) i Los orígenes intelectuales de la revolución inglesa (1980), i, sobretot, el prolífic Eric J. Hobsbawm: Las revoluciones burguesas (1971; 10a ed., 1985), Rebeldes primitivos (1968), Trabajadores (1979) i Naciones y nacionalismo desde 1780 (1991). També cal esmentar E.P. Thompson, amb obres com: La formación de la clase obrera (1977; ed. original 1963), Tradición, revuelta y conciencia de clase (1979) i Costumbres en común (1995). La influència del marxisme britànic es completà amb l’obra de Raymond Williams i la seva anàlisi dels canvis culturals en la societat capitalista: Cultura i societat (1974; ed. original 1958).
El magisteri i les traduccions de M. Sacristán, professor de filosofia a la Universitat de Barcelona des del 1956 fins que fou expulsat per les autoritats franquistes el curs 1965-66, afavoriren el coneixement i la difusió d’altres autors o corrents marxistes, prou atípics o poc dogmàtics, com Labriola, Gramsci, Galvano della Volpe, Agnes Heller i, sobretot, G. Lukács. Entre els seus deixebles, la figura més representativa fou Francisco Fernández Buey.
La difusió del marxisme al País Valencià seguí un camí semblant al de Catalunya. S’ha de destacar, d’una banda, la influència directa d’alguns professors universitaris procedents de Barcelona i que exerciren en les universitats valencianes: Fontana, J. Nadal, E. Giralt i Ernest Lluch, influïts per Vicens i Vives i per P. Vilar; i de altra, l’activitat ulterior i autònoma, desplegada per alguns professors del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València, sobretot Pedro Ruiz Torres i Jesús Millán. A València, i, més recentment, a la Universitat de Castelló, cal esmentar, a més, el nucli marxista originat a l’entorn de l’historiador Enric Sebastià. Els uns i els altres han mantingut viu el debat al voltant de la revolució burgesa i la naturalesa de la societat valenciana del vuit-cents.
Característiques de la historiografia marxista als Països Catalans L’auge de la historiografia d’inspiració marxista durant la dècada del 1970 i bona part de la del 1980 fou una de les característiques més singulars de la historiografia dels Països Catalans enfront de la historiografia europea. De fet, molts dels treballs d’història que es poden qualificar de marxistes sortiren a la llum durant els anys setanta, és a dir, a l’època de la tercera generació dels Annales francesos, que coincidí, per tant, amb un cert rebuig d’aquesta tradició. Aquest fet, i la forta influència del grup dels historiadors marxistes britànics, atorgà al conjunt de la historiografia marxista catalana un caràcter molt particular. Tanmateix, tampoc no es pot oblidar que aquesta historiografia marxista, i alguns dels seus exponents més reeixits, fou el resultat, alhora, del diàleg amb una historiografia autòctona sobre els moviments socials, de caràcter popular i catalanista, representada per autors com Casimir Martí, Josep Benet i J.M. Ollé i Romeu, fins i tot alguns hereus de la lectura classista i militant dels moviments socials com A. Pérez Baró. En aquesta tradició, cal esmentar el llibre Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les illes, 1800-1939 (1967), a cura d’E. Giralt, A. Balcells i J. Termes.
La influència del marxisme en l’àmbit acadèmic i intel·lectual català afavorí, a més, una veritable renovació metodològica o disciplinària, que inclogué, d’una banda, la introducció de noves qüestions i la redefinició de vells temes, que ara s’estudiaven des d’una òptica inèdita o prou diferent, i de l’altra, la recreació o adaptació local d’un seguit de problemàtiques i discussions de caràcter històric que transcendien les fronteres estrictes dels Països Catalans.
Els debats i les posicions més innovadors entorn dels “modes de producció” i les seves transicions foren seguits amb força atenció durant la dècada del 1970. El conegut debat Dobb-Sweezy: La transición del feudalismo al capitalismo, aviat es veié enriquit. Així, en la introducció al petit llibre de Samir Amin Sobre el desarrollo desigual de las formaciones sociales (1974), Miquel Barceló centrà el seu discurs en la discussió sobre el mode de producció asiàtic. Aquell mateix any, es publicà en castellà l’article de P. Vilar “Historia marxista, historia en construcción. Ensayo de diálogo con Althusser”, que explicità el rebuig, compartit per la majoria dels historiadors catalans, de les posicions d’aquest filòsof francès. D’altra banda, l’article de Robert Brenner, publicat en la revista Past and Present el 1976, sobre “Desenvolupament agrari i estructura de classes”, amb referències al cas català, tingué un fort impacte universitari, i fou convenientment matisat per Jaume Torras; les investigacions paral·leles d’historiadores especialistes en l’època moderna com Núria Sales i Eva Serra qüestionaren la visió optimista de Vicens i Vives (recollida per Brenner) sobre el triomf de la pagesia catalana baixmedieval i la sentència arbitral de Guadalupe. Al final de la dècada dels setanta, els medievalistes catalans, que havien seguit de prop autors com G. Duby, R. Hilton, A. Barbero, M. Vigil i Reyna Pastor, celebraren la publicació en català de Catalunya mil anys enrera, de Pierre Bonnassie, que convertí la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana en un bon marc d’estudi per a la revolució feudal i el feudalisme europeu.
Pel que fa al problema dels orígens del capitalisme, les pàgines i les tesis de Vilar contribuïren a l’aparició d’un seguit de monografies regionals sobre les transformacions del món rural català del set-cents sota l’impacte combinat del creixement demogràfic, l’especialització agrària (vitícola), el comerç colonial i el mercat intern, i la paral·lela o subsegüent davallada del feudalisme (E. Serra sobre el Vallès; Ll. Ferrer, el Bages; E. Vicedo, el Segrià; E. Tello, la Segarra o la Catalunya pobra, i R. Congost, la regió de Girona). La crisi de l’Antic Règim i la correlativa revolució burgesa o liberal suscità, al seu torn, un bon nombre de treballs i, fins i tot, algunes substancioses discussions. L’obra de Fontana, un cop més, amb títols com La quiebra de la monarquía absoluta (1974) i La Revolución Liberal. Política y hacienda (1977), inaugurà aquest gènere de recerques, i fou debatuda per historiadors del dret i per certs nuclis marxistes del País Valencià (B. Clavero et al.: Estudios sobre la revolución burguesa en España, 1979). Simultàniament o consecutivament, s’endegaren també les recerques al voltant de la industrialització (J. Nadal) i les seves connexions amb la primera manufactura; la fabricació d’indianes (amb autors com R. Grau i A. Sánchez) i, més recentment, la draperia tradicional setcentista o la protoindustrialització (J. Torras).
En el camp específic de la història contemporània, l’estudi del moviment obrer experimentà un auge sense precedents. En una primera etapa, la recuperació o reconstitució d’aquesta història de la classe obrera i les seves lluites socials es concentrà, sobretot, en l’estudi de les formacions polítiques d’un o altre signe, i les seves expressions o manifestacions (ideològiques, polítiques, organitzatives, etc.) més formals o oficials: partits, congressos, doctrines, premsa, dirigents i valedors intel·lectuals. Aquest fou el cas de les monografies sobre els partits d’orientació marxista (BOC, POUM, PSUC, amb autors com F. Bonamusa, P. Pagès i J.L. Martín Ramos), però també dels estudis dedicats a l’anarcosindicalisme i al sindicalisme (J. Termes, P. Gabriel, M. Izard) i els de Jordi Maluquer sobre les connexions entre socialisme utòpic i moviments socials del vuit-cents. A partir dels anys vuitanta, però, aquesta perspectiva historiogràfica es veié complementada amb la incorporació de l’anomenada “història social” o “història des de sota”, en part, com a resultat de la difusió d’alguns autors i estudis paradigmàtics de l’anomenat marxisme britànic (Hobsbawm, en particular, però també E.P. Thompson i el seu reelaborat concepte de classe social). En l’àmbit de la història social cal incloure també un cert nombre de recerques al voltant de les revoltes populars precapitalistes o primitives (aldarulls del pa, bandolerisme).
Les recerques històriques sobre el catalanisme i, en general, el fet nacional català al llarg de la història conegueren igualment un veritable punt d’inflexió arran de la discussió metodològica suscitada per l’èmfasi marxista en els conflictes socials –abans que no pas nacionals– i les relacions subsegüents entre la identitat o reivindicació nacional, els antagonismes de classe i alguns fenòmens històrics de gran abast o internacionals com el capitalisme i l’anomenada revolució burgesa. En aquest punt, la influència de Vilar fou decisiva; no sols per la seva recerca, d’àmbit català i de llarga durada, sinó sobretot per la reiterada reflexió metodològica al voltant del cas català i, en general, sobre les nacions i el nacionalisme. En la línia de Vilar, cal esmentar l’article metodològic de Rafael Ribó “Aproximació metodològica al fet nacional”, publicat en un dels primers números de la revista Recerques (1974), i també el polèmic llibre de J. Solé i Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), en el qual equiparà tots dos conceptes i que suscità una rèplica –no pas menys debatuda– de J. Termes en un Col·loqui d’historiadors (1974), on emfatitzà, per contra, el caràcter popular del catalanisme.
El que es pot conceptuar com a història cultural no ha tingut probablement un desplegament comparable. Possiblement, perquè la influència de R. Williams –tot i algunes traduccions relativament primerenques– no ha estat pas la de P. Vilar. Tot i així, la influència o inspiració marxista és perceptible en alguns historiadors de la literatura i la cultura catalana contemporànies (estudiosos del noucentisme i el modernisme, com J. Castellanos o J.Ll. Marfany, a més del mestratge de Joaquim Molas). En l’àmbit dels historiadors, cal afegir alguns treballs de Josep M. Fradera, que ha fet servir reiteradament algunes de les categories de Williams (com ara l’“estructura de sentiment”) en els seus treballs sobre la cultura catalana del s. XIX.
La crisi dels paradigmes marxistes es percebé clarament als Països Catalans a partir de la dècada dels vuitanta. Si bé el marxisme com a mètode d’anàlisi històrica continua essent reivindicat en les aules universitàries per un nombre no negligible de professors, és evident que ja no hi ha la mateixa “unanimitat frontpopulista” –com l’anomenava un famós article de L’Avenç del 1982–. Tot i això, és indubtable que el mètode d’anàlisi marxista continua present en els debats més rellevants sobre els vells temes, i també que la perspectiva d’inspiració marxiana no és absent en l’estudi de les noves problemàtiques obertes els darrers anys (per exemple, en el terreny de la història agrària, l’anomenada ecohistòria, o en el terreny de la història política, l’anàlisi dels llenguatges de classe, etc.). De fet, la presència aclaparadora dels historiadors marxistes britànics i les obres de Vilar i Fontana, en les seves successives reedicions, en els catàlegs de les biblioteques universitàries dels Països Catalans és potser la millor manera de sintetitzar la presència i influència de la historiografia d’inspiració marxiana, si no marxista, en l’àmbit historiogràfic català de les darreres dècades del s. XX.
Bibliografia
- BARCELÓ, M.; RIQUER B. DE; UCELAY DA CAL, E.: “Sobre la història i la historiografia catalana”, L’Avenç, 50, 1982, p. 68-73.
- CONGOST, R.; SALES, N.: “Bibliografia de Pierre Vilar”, Recerques, 23, 1990, p. 203-219.
- d. a.: “Debat sobre la tasca de l’historiador avui”, L’Avenç, 67, 1984, p. 70-76.
- LLURÓ, J.M.; MUÑOZ, J.M.: “Josep Fontana: la història només és útil quan ajuda la gent a pensar pel seu compte”, L’Avenç, 264, 2001, p. 52-59.
- M. MARTÍ, M. (coord.): D’història contemporània: debats i estudis. Un homenatge casolà a E. P. Thompson (1924-1993), Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana 1996.