TEMES

La natura de l'objecte interestel·lar 1 I/2017 U 'Oumuamua

S'obtenen noves pistes composicionals en base a espectroscòpia

Malgrat que potser no parem massa atenció a preguntar-nos sobre l'origen de tot allò què ens envolta, la Terra no hi era al voltant del Sol fa uns 4.600 milions d'anys (d'ara endavant Ma). Al principi del nostre sistema planetari el Sol estava envoltat per milions de petits cossos sòlids que van néixer per l'agregació de materials micromètrics en col·lisions continues. Aquests cossos són anomenats planetesimals i per successives col·lisions acaben formant els anomenats embrions planetaris. Nombroses evidències apunten que els sistemes planetaris són sotmesos a una etapa de formació severa on nombrosos objectes són dispersats com a conseqüència de la formació i migració dels planetes. A hores d'ara pensem que en particular la migració dels planetes gegants Júpiter i Saturn va causar un gran cataclisme a escala del nostre sistema solar fa un 3.900 Ma i provocà la pertorbació gravitatòria de milions d'objectes menuts que aleshores formaven l'anomenat cinturó principal d'asteroides, que va ser un molt més poblat que a hores d'ara (Gomes et al., 2005). Com a conseqüència d'aquest moviment dels gegants gran quantitat de petits asteroides i cometes van col·lidir amb la Terra en el que anomenem el Gran Bombardeig però una bona quantitat van ser dispersats cap a regions més externes com ara el Cinturó de Kuiper, el Núvol d'Oort o, fins i tot, el medi interestel·lar...

Fins ara no s'havia detectat cap visitant interestel·lar que fos l'exemple d'aquests cossos que, fruit d'un encontre proper amb un planeta o amb el seu estel, assoleixen velocitats d'escapada i marxen dels seus respectius sistemes planetaris. Per això, el descobriment de l'objecte interestel·lar 1 I/2017 U 'Oumuamua amb el telescopi Pan-STARRS1 a l'octubre del 2017 ha suposat un interessant cas per comprovar la validesa d'aquestes hipòtesis. L'arribada d'aquest objecte en una òrbita hiperbólica ha suposat un repte per als astrònoms donat de la seva rapidesa en proximitat a la Terra (el millor moment per estudiar-lo) i, d'altra banda, el limitadíssim temps d'estada al sistema solar.

oumuamua_1.jpg
Figura 1. Imatge artística segons la forma obtinguda a partir del seu comportament fotomètric de l'objecte interestel·lar 'Oumuamua. Crèdit: ESO/M.Kornmesser

Els models formatius de sistemes planetaris assenyalen que bona part d'aquests objectes que serien llançats a l'espai interestel·lar serien cossos formats a regions externes, per tant rics en gels, amb la qual cosa entrarien en la categoria dels cometes. Tot i això, i davant la sorpresa de la comunitat científica l'objecte 'Oumuamua no va presentar sublimació de gels ni d'altre comportament típicament cometari, malgrat que es va endinsar en el Sistema Solar i passà a només 0,25 unitats astronòmiques del Sol. Com a conseqüència es va designar d'acord a un asteroide interestel·lar i porta aquesta "I" davant de l'any de descobriment, enlloc de la "C" que caracteritza als cometes. Gràcies a l'estudi acurat de la seva corba de llum del que em feia ressò en aquest article divulgatiu (Meech et al., 2017) es va determinar que era un objecte extremadament oblong (vegeu Fig. 1). Aquesta forma no és gaire comuna, particularment per objectes primigenis que solen ser fràgils i formats per materials porosos poc consistents.

Per obrir nous interrogants, l'estudi presentat ara a Nature Astronomy (Fitzsimmons et al., 2018) mostra que la superfície d'aquest objecte presenta trets característics d'objectes que entrarien en la categoria d'objectes transicionals: rics en matèria orgànica i gels que trobem a grans distàncies del Sol. Durant la seva estada interestel·lar l'objecte ha estat sotmès a un continu flux de raigs còsmics que possiblement han anat processant la seva superfície tot contribuint a amagar la seva veritable natura. Per tant, tot i que sospitem que composicionalment s'ajusta amb el tipus d'objecte no diferenciat que podria haver escapat d'un altre sistema planetari en formació, podríem dir que el misteri sobre la veritable natura de 'Oumuamua continuarà. De fet ja és massa distant per ser observat amb les tècniques actuals...

BIBLIOGRAFIA

Fitzsimmons A. et al. (2018) Spectroscopy and thermal modelling of the first interstellar object 1I/2017 U1 ‘Oumuamua, Nature Astronomy 2, 133-137, doi: 10.1038/s41550-017-0361-4

Gomes R. et al. (2005) Origin of the cataclysmic late Heavy bombardment period of the terrestrial planets. Nature 435, 466-469.

Meech K. et al. (2017) A brief visit from a red and extremely elongated interstellar asteroid, Nature, Accelerated Article Preview.

Contacta amb Divulcat