Sima de los Huesos. Enterraments rituals o exageracions banals

Resum

La Sima de los Huesos, a Atapuerca, conté una gran concentració d'ossos de carnívors. Entre els quals hi ha força restes humanes l'origen de les quals va ser interpretat com l’enterrament ritual més antic de la humanitat. Una revisió posterior de les dades sembla rebatre aquesta hipòtesi inicial, i apunta que grans felins, i no enterraments rituals, van acumular les restes humanes en una cavitat superior a l'avenc, i que van ser cànids i altres carronyers els que hi van anar més tard per alimentar-se de les despulles. Posteriorment els corrents d'aigua de la cova van acabar de dispersar, barrejar i desgastar totes aquestes restes fins a acumular-les al fons de la Sima de los Huesos. Durant tots aquests processos, una baixa taxa de sedimentació en la cavitat, més l'aportació eventual de cadàvers pels carnívors i corrents explica la concentració fòssil objecte d’estudi. Més tard una gran quantitat d’úrsids van caure per accident, o van morir mentre hibernaven, donant una segona concentració per sobre de l’anterior.

Gran Dolina / Autor: David Rabadà

1. Una introducció

La Sima de los Huesos (SH) esdevé l’acumulació més gran d’Homo del Plistocè fins avui dia. Allà hi ha més de 6.500 restes humanes excavades en només quatre metres cúbics de sediments (Martínez et al., 2013), que corresponen com a mínim a 28 individus (Bermúdez de Castro et al., 2004). Els fòssils foren atribuïts inicialment a Homo sapiens arcaics (Arsuaga et al., 1993; Bermúdez de Castro et al., 1997), però més tard van ser identificats com a Homo heidelbergensis (Pérez et al., 1999). De fet hi ha una successió gradual des d’Homo heidelbergensis fins a evolucionar a Homo neanderthalensis (Bermúdez de Castro et al., 2004). Alguns paleontòlegs parlen de cronoespècies diferents, però biològicament Homo heidelbergensis i Homo neanderthalensis serien la mateixa espècie per diferents raons. La primera és que representen una sola línia evolutiva sense bifurcacions. La segona, l'alta variabilitat trobada a la Sima de los Huesos engloba ambdues cronoespècies esdevenint la d’Atapuerca una forma primitiva de l’Homo neanderthalensis (Stringer, 2012). I la tercera, un estudi de l'ADN mitocondrial de la Sima de los Huesos demostra que comparteix avantpassats comuns amb els denisovans i neandertals (Meyer et al., 2014), fet que indica que tots dos es van creuar donant descendència fèrtil. En fi, que biològicament són varietats d’una sola espècie d’Homo. Tot i així, i segons els directors d’Atapuerca, les restes han estat assignades al llinatge neandertal (Arsuaga et al., 1993; Martínez & Arsuaga, 1997), però per raons més pràctiques que biològiques, els anomenen Homo heidelbergensis (Arsuaga & Martínez, 1999; Bermúdez de Castro et al., 2004), fins i tot insinuant que estem davant d’una nova espècie (Arsuaga et al., 2014). I ja se sap que si publiques nous humans, la popularitat i les subvencions solen venir amb més facilitat.

En qualsevol cas la Sima de los Huesos representa el 80% del registre fòssil del gènere Homo durant el Plistocè mitjà. Tal concentració de restes humanes, la més alta de tots els jaciments coneguts, ha estat interpretada com uns enterraments rituals on aquest Homo primitiu anava llançant a l’avenc els seus difunts sota un acte simbòlic (Arsuaga, 1999; Arsuaga & Martínez, 1999; Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006). Si aquesta hipòtesi fos certa, estaríem davant del primer ritual funerari de la humanitat.

La serra d'Atapuerca es troba al centre-nord d'Espanya, a 14 km a l'est de la ciutat de Burgos, i dins d'un anticlinal de tendència nord-oest-sud-est en calcàries del Cretaci superior. La serra es troba a uns 100 m per sobre la plana circumdant i a 1.070 m sobre el nivell del mar. Un ampli sistema càrstic es va començar a desenvolupar des del Pliocè obrint avui dia una extensa xarxa de cavitats, passatges i galeries que abasten més de 4,7 km (Ortega et al., 2013). La Sima de los Huesos es troba al sud-oest de la serralada d'Atapuerca, dins del sistema de Cueva Mayor (Arsuaga et al., 1997). La progressiva incisió fluvial dels voltants va anar exposant el sistema de coves fins que prop dels 1,2 milions d’anys molts animals pogueren accedir-hi a l'interior. A finals del Plistocè mitjà moltes d’aquestes entrades varen restar sepultades (Ortega et al. 2013).

L'accés actual a la Sima de los Huesos, que no la de fa més de 400.000 d’anys, és a través de l'entrada de Cueva Mayor. Després de 400 metres s’arriba a un pou de 13 metres en vertical que ens porta a la Sima de los Huesos (Arsuaga et al., 1993, 1997; García & Arsuaga, 2011; Arnold et al., 2014). A dins hi ha una seqüència sedimentària que conté a la base unes argiles vermelles estèrils. A sobre hi ha unes altres argiles vermelles que contenen restes del gènere Homo més ossos d’altres carnívors (LU-6). I damunt d’aquest nivell hi ha unes bretxes amb moltes restes d’úrsids (LU-7 o Unitat Café con Leche). L'associació de fòssils humans que està en la unitat inferior d’argiles vermelles (LU-6) representa un dipòsit autòcton al carst sense relació amb els dipòsits fluvials externs. Les terrasses al·luvials d’aquell moment, T7 i T8, eren més baixes que els nivells objecte de l’estudi (Bischoff et al., 2003; Benito, 2004; Ortega et al., 2013). És a dir, les restes humanes no van venir de dipòsits fluvials antecedents. Segons alguns autors, aquestes van ser degudes a enterraments rituals a la Sima de los Huesos. Aquests autors defensen la seva hipòtesi sobre quatre raons. La primera és l'absència d'herbívors en aquest aflorament, la segona l’extremada concentració de restes d’Homo, i la tercera la destral de pedra trobada.

Segons Arsuaga, l'absència d'herbívors significaria que els carnívors no utilitzaven el lloc com a cau i que per tant no van poder introduir les restes humanes a la cova per menjar. Per tant, i com a hipòtesi nul·la, els cadàvers foren portats pels humans amb intenció ritual (Arsuaga et al., 1997).

El segon aspecte, l’elevada concentració de restes humanes, ha fet interpretar que va succeir un esdeveniment catastròfic amb el seu enterrament ritual conseqüent (Carbonell & Mosquera, 2006; Sala et al., 2014; Arsuaga, 1999; Arsuaga & Martínez, 1999; Carbonell et al., 2003; Bermúdez de Castro & Nicolas, 1997; Bocquet-Appel & Arsuaga, 1999).

El tercer aspecte és una destral de mà de la qual Carbonell afirma que fou un objecte simbòlic llençat en honor als difunts (Carbonell & Mosquera, 2006).

2. Les pistes a seguir

L'associació de fòssils humans de la Sima de los Huesos, i segons posteriors publicacions, no encaixa de cap de les maneres amb l’enterrament ritual intencionat (Rabadà, 2015; Egeland et al., 2018). A més, i per comunicació personal dels segons autors, sabem que el 2018 van desenvolupar el seu model inspirant-se en el primer article del 2015. En ambdós articles hi ha una sèrie de dades que impliquen la no viabilitat de l’enterrament ritual a la Sima de los Huesos.

2.1. Una olla de cols i d’ossos

La Sima de los Huesos està formada per una bretxa superior de matriu argilosa (LU-7) que engloba els ossos de diferents tipus de carnívors, sobretot úrsids. En un nivell inferior d'argila vermella (LU-6), s’hi van descobrir milers de restes trencades, barrejades i disperses d’Homo neantherthalensis aff. heidelbergensis junt amb altres carnívors (Arsuaga et al., 1997; Bischoff et al., 2007; Arnold et al., 2014). Així, i juntament amb els abundants ossos d’humans del LU-6, hi estaven barrejades i disperses les restes de més de 176 individus d'Ursus deningeri (García & Arsuaga, 2011), més altres carnívors com: Vulpes vulpes (MNI: 21), Canis sp. (MNI: 1), Panthera leo cf. fossilis (MNI: 3), Panthera sp. Felis silvestris (MNI: 1), Lynx pardinus spelaeus (MNI: 2) Martes sp. (MNI: 1), Mustela nivalis (MNI: 2), Mustela putorius (MNI:3) i Meles meles (MNI: 1) (García & Arsuaga, 1997, 2011; García, 2003; García & Arsuaga, 2011).

Per ara no s’han trobat restes d’ungulats dins la Sima de los Huesos on els ossos humans són presents en el nivell d'argila vermella inferior (LU-6). Numèricament s’estima que el nombre d’individus original que va donar lloc a tota la barreja de fòssils trencats va seguir el següent patró, el 50% foren úrsids, un 11% humans i un 8% guineus. La resta, fèlids, llops i musteles, són minoritaris (García & Arsuaga, 1997). Per tant, l'associació fòssil de la Sima de los Huesos té una absència general d'herbívors i un predomini clar d'úrsids, hominins i guineus.

2.2. Més extremitats que caps

Inicialment, i per les diferents restes humanes a la Sima de los Huesos, es van calcular que uns trenta-dos individus varen donar lloc a l’escampall de 1.300 restes disperses (Arsuaga et al., 1997). Més tard, amb més de 6.500 restes excavades, el nombre mínim d'individus es va estimar en uns vint-i-vuit (Bermúdez de Castro et al., 2004). Fossin originalment 32 o 28 individus, totes les restes humanes mai no són cossos sencers. Pels fèmurs extrets s’ha pogut estimar una alçada corporal mitjana d'uns 163 cm sense trobar-se esquelets sencers als quals fer aquesta mesura (Carretero et al., 2012). Per tant, fins avui dia, no hi ha humans complets ni amb connexió anatòmica a la Sima de los Huesos. És més, la proporció de les diferents parts anatòmiques trobades no té equivalència estadística amb la proporció de 28 esquelets sencers (Rabada, 2015 i Egeland et al., 2018). Ans al contrari, hi ha un dèficit de metacarps, metatarsals, tarsals, carps, falanges, vèrtebres i costelles, mentre que fèmurs, húmers, mandíbules i dents són proporcionalment més abundants (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001; Sala et al., 2014). Per tant, les extremitats humanes com eren braços i cames, o les més resistents com dents i mandíbules, són proporcionalment més freqüents a la Sima de los Huesos. I cal insistir que el nombre total de parts esquelètiques d'aquests Homo aff. heidelbergensis no és completa, on el dèficit de costelles, falanges i vèrtebres és estadísticament significatiu (Egeland, et al., 2018).

2.3. La data de la mort

Segons els estudis dentals dels humans de la Sima de los Huesos, el 52% d'aquestes restes humanes pertanyien a adolescents i joves. De fet el 60% tenien menys de 19 anys i el 90% menys de 27 (Bermúdez de Castro & Nicolas, 1997; Arsuaga, 1999). Només hi ha la presència testimonial d'un individu de menys de 10 anys (Bermúdez de Castro et al., 2004). En resum, la mort d’aquests individus fou clarament durant la seva adolescència i primera joventut amb l’afegit d’una clara escassetat d'infants i ancians entre els difunts.

2.4. Duració de l’acumulació

L'acumulació de fòssils humans a la Sima de los Huesos es va formar, i segons dades de paleomagnetisme, entre fa 205.000 i 325.000 anys (Parés et al., 2000), és a dir, sobre un màxim d’uns 100.000 anys. Estudis posteriors proposen que l’interval fou entre els 400.000 i 500.000 anys (Bermúdez de Castro et al., 2003; Bischoff et al., 2003), és a dir, altre cop un màxim de 100.000 anys. Treballs més posteriors en crostes calcàries acoten l’interval entre 441.000 i 396.000 (Arnold et al., 2014), uns 45.000 anys d’acumulació de restes. En resum podríem dir que gran part de l’acumulació de les restes, humanes i d’altres carnívors (nivell LU-6), es va donar entre un mínim de 45.000 i un màxim de 100.000 anys (Rabadà, 2015).

2.5. Una destral anomenada Excalibur

El gènere Homo ha utilitzat les cavitats per tal de portar-hi preses i consumir-ne la carn tot deixant marques de tall en els ossos i col·leccions d'eines de pedra. Pot servir d’exemple la Cueva del Ángel (Barroso et al., 2011), però aquest fet no s'aplica a la Sima de los Huesos on no hi ha ni una col·lecció d’estris ni marques de tall sobre els ossos. Aquest fet va portar a interpretar que l’única eina lítica trobada a la Sima de los Huesos, la destral de mà Excalibur, fou un objecte simbòlic llençat a l’avenc en honor als difunts (Carbonell et al., 2003; Carbonell & Mosquera, 2006). Els estudis de les vores de la destral revelen una erosió microscòpica produïda per sediments detrítics (Carbonell & Mosquera, 2006).

2.6. Ossos humans mossegats i erosionats

Les restes humanes de la Sima de los Huesos mostren moltes marques de mossegada en el cinquanta per cent de les peces, i molt especialment en la pelvis, els ossos de les extremitats i els fèmurs, aquests últims amb un 96% d’ossos afectats (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). Estudis posteriors, tot i menystenir els ossos petits que sí que van considerar els estudis anteriors, no van poder negar que els fèmurs patien la major incidència de les mossegades (Sala et al., 2014), però en canviar el mètode d’anàlisi el percentatge el reduïen al 20%. Tanmateix, la tendència i ordre d’ossos afectats per mossegades continuava sent igual que l’anterior en què predominaven húmers, tíbies i altres extremitats. En resum quedava clara l'evidència de l'activitat carnívora sobre els ossos humans, sobretot en les extremitats, però sense seguir el patró característic dels caps articulars arrodonits com ho fan els úrsids (Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994). És més, en la unitat superior on no hi ha humans (LU-7) però sí molts úrsids, s’observen marques de queixal dels úrsids sobre ells mateixos, mentre que en les restes humanes dels nivells inferiors (Unit LU-6) hi ha mossegades d'ossos sobre úrsids, però no sobre ossos humans. Ans al contrari, sobre els humans sols hi ha marques de fèlids grans i cànids (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001), tot i que altres autors insisteixen en el contrari amb una mostra menor de restes (Sala et al., 2014). I cal indicar que aquest últim treball també està signat per Arsuaga, que defensa l’enterrament ritual dels humans.

Però posteriorment a les mossegades, i sobre aquestes, s’observen en alguns ossos arrodoniments al final de la canya que es van produir sobre una clara superfície de fractura. A més, i en les restes cranials humanes s’hi detallen moltes abrasions i fractures causades per impactes (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001).

3. La mort d'un ritual funerari

Un problema de la Sima de los Huesos és l'absència d'afloraments similars. Les principals troballes sobre el tractament dels morts durant el Plistocè provenen d'estudis sobre marques de tall i desballestament, trencament d'ossos o altres pràctiques mortuòries deliberades (Ullrich, 1999), però cap d'aquests factors s'observa a la Sima de los Huesos. Per exemple, a la Cueva del Ángel, prop de Còrdova, hi ha un avenc amb residus d'aliments humans, essencialment cavalls i bòvids, destrals de mà i restes humanes del Plistocè mitjà al superior (Barroso et al., 2011), però cap indici d’un enterrament ritual. A més la Sima de los Huesos només conté restes humanes i d’altres carnívors, i no pas restes d’aliments dels humans amb marques de tall o ossos cremats com a Cueva del Ángel. En definitiva, aquest aflorament no té relació directa amb la Sima de los Huesos, per la qual cosa, i de moment, hem de centrar la nostra atenció en les dades principals de la Sima de los Huesos més algunes inferències col·laterals. Anem a pams en cada fet i a veure quina és la hipòtesi més lògica, si la d’un enterrament ritual a la Sima de los Huesos, o la d’un altre fet més versemblant.

3.1. L’edat dels difunts

La distribució de l'edat dels cadàvers a la Sima de los Huesos no encaixa amb la taxa de mortalitat entre els caçadors recol·lectors actuals (Howell, 1979; Jones et al., 1992), com tampoc amb les de les poblacions fòssils de neandertals o heidelbergensis (Trinkaus, 1995). A la Sima de los Huesos el predomini de cadàvers d’adolescents i joves contrasta amb la norma on infants i ancians solen també formar part dels difunts. La mortalitat normal en poblacions preindustrials sempre s’ha concentrat en els infants i els ancians, en canvi a la Sima de los Huesos és al contrari. Tenint en compte que les fràgils i delicades restes d'infants sí que s'han preservat a la Sima de los Huesos, més dos ossos hioides i gairebé 30 orelles mitjanes (Martínez et al., 2012), cal desestimar que una preservació diferencial (Hill, 1979; Haynes, 1980) ens alterés les edats originals dels cadàvers. Per tant, suposem que l’associació fòssil humana de la Sima de los Huesos és excel·lent i que la distribució d'edats en morir fou l’original.

Segons els estudis de dentició sabem que els difunts d’entre 0 i 11 anys i els de més de 27 pateixen un dèficit significatiu a la Sima de los Huesos. És a dir, existeix un clar predomini d’adolescents i joves davant una escassetat flagrant d’infants i ancians. Aquest fet no reflecteix una taxa de mortalitat normal, sinó d'accidentalitat (Rabada, 2001 & 2015). Els adolescents i joves dels caçadors recol·lectors solen allunyar-se més temps del campament que els infants i les persones grans. Si la Sima de los Huesos fou un enterrament ritual dels difunts del grup, ens falten molts ancians i primers infants. Això va portar a interpretar una única catàstrofe com la causant de tots els cadàvers humans, però sense dir quina ni la causa de la concentració de tots els altres carnívors associats a la Sima de los Huesos (Bocquet-Appel & Arsuaga, 1999). A més, el nivell LU-6 té multitud de crostes estalagmítiques, senyal que la sedimentació no fou sobtada sinó a tongades (Arnold et al., 2014). Cal indicar que els espeleotemes indiquen diferents subministraments de dipòsits amb intervals d’aturament sedimentari. La hipòtesi d’un esdeveniment catastròfic únic (Bocquet-Appel & Arsuaga, 1999) resulta una hipòtesi sense fonament ni lògica davant els fets. És més fàcil suposar que els humans del jaciment de la Sima de los Huesos varen patir algun tipus de contingència que s’anà repetint durant el temps mentre s’omplia a tongades el fons d’aquell avenc (Rabada, 2015). En aquest sentit les abrasions sobre els ossos ens poden guiar cap a noves inferències.

3.2. Ossos arrodonits i cranis amb cops de pedra

S’han trobat moltes restes humanes amb abrasions i poliments. En el cas d’alguns cranis s’ha publicat que foren impactes de pedres quan aquests humans lluitaven o jugaven entre ells (Arsuaga, 1999), però sembla més lògic que aquestes cicatrius es produïssin quan els corrents d'aigua van moure les restes humanes per la cova. A més s’han trobat ossos arrodonits pels mateixos corrents dels rius càrstics (Andrews i Fernández-Jalvo, 1997). Aquestes abrasions s’han observat sobre superfícies de fractura transversal, és a dir, quan els ossos estan parcialment mineralitzats o molt secs, al contrari dels trencaments en corba o espiral per mossegada o impacte, quan els ossos són frescos poc després de la mort. Per tant aquests arrodoniments indiquen que es varen produir durant un moment considerablement posterior després del traspàs. És a dir, el conjunt d’ossos humans de la Sima de los Huesos fou reelaborat pels corrents d’aigua molt després de la mort dels individus. I se sap que la matriu d'argila produeix un arrodoniment més ràpid en ossos secs o fossilitzats que en ossos frescos (Fernández-Jalvo & Andrews, 2001).

Una altra dada curiosa l'obtenim de Weigelt (1989) i White et al. (1984), que van descriure traumes ossis en animals caiguts en pous o avencs, però aquí hi ha una inconsistència en el cas de la Sima de los Huesos. Quan els animals cauen en un pou inaccessible per als depredadors, tendeixen a generar associacions fòssils sense marques de mossegada, mentre que les restes humanes a la Sima de los Huesos n’estan plenes.

Fins i tot el grau de trencament dels ossos humans a la Sima de los Huesos també contradiu el llançament de cadàvers amb intenció ritual. En aquest sentit es va realitzar un experiment utilitzant ossos per tal de determinar el grau de trencament llançant-los des d'una altura de 13 m a una superfície de formigó dur (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). Si fos certa la hipòtesi que els humans van llançar els seus cadàvers a l’avenc de la Sima de los Huesos de 13 m de fondària, hauríem de trobar una proporció d’ossos sencers i trencats equivalents. Al final la majoria dels ossos de l’experiment gairebé no es van trencar, amb una proporció de complets del 82%, molt diferent del 3% a la Sima de los Huesos.

Aquest fet contradiu altre cop que els humans deixessin caure els cadàvers a aquella fossa i per tant altres causes els van triturar abans. Per una banda tenim els corrents d’aigua que els van dispersar, desgastar i trencar, i per l’altra una causa prèvia que explicaria l’accident patit per aquells adolescents i joves. Ens cal ara revisar les marques de queixal sobre els cadàvers humans.

3.3. Qui va mossegar els ossos?

Per ara sabem que l'associació fòssil de la Sima de los Huesos no va ser llançada a la fossa, però sí que va ser barrejada i erosionada pels corrents d'aigua. El tema és que els corrents d’aigua tampoc explicarien tanta trencadissa d’ossos a la Sima de los Huesos com tampoc la seva concentració.

Un primer estudi va excloure els carnívors com a causants de l'acumulació i trencadissa de restes humanes (Arsuaga et al., 1990). El mateix Arsuaga, i contradient altres treballs, deia que això era així per l'absència de marques de dents sobre els ossos. Més tard un altre treball, que Arsuaga també el signava, admetia que sí que hi havia modificació carnívora sobre els ossos humans, però que aquesta no superava el 8% (Sala et al., 2014). En definitiva que l’equip d’Atapuerca volia minimitzar el paper dels carnívors sobre la trencadissa i acumulació de les restes humanes. Fins i tot, i si acceptem aquest 8% d’ossos amb marques de dents, no encaixa amb altres estudis on les acumulacions d’ossos per depredadors actuals donen taxes igual de baixes (Brain, 1958 & 1981). D'altra banda, el nombre de mossegades depèn de la disponibilitat d'aliments en l’ecosistema. Els carnívors roseguen menys ossos quan la caça és abundant (Brain, 1958 & 1981), i de fet l’elevada biodiversitat taxonòmica de carnívors trobada a Sima de los Huesos (Arsuaga, 2011) indica un ecosistema molt ric i productiu (García, 2003). Per tant, i si fos certa aquesta taxa baixa de mossegades, no significa en absolut que els carnívors no fossin els responsables de l’acumulació i trencadissa de les restes humanes a la Sima de los Huesos.

Però l’assumpte és que altres treballs diuen que el percentatge d’ossos mossegats supera el 50% (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001). La diferència de resultats entre els treballs anteriors s’explica per un fet ben simple, el mètode aplicat. L’equip d’Atapuerca va menystenir els ossos petits plens de mossegades, cosa que no van fer els treballs d’Andrews i Fernández-Jalvo. Vet aquí la diferència de resultats. De fet el mètode de Salas et al. (2014) només va analitzar 2.401 restes humanes de les 6.500. Ara bé, tots dos estudis estan d'acord amb el predomini d’extremitats mossegades a la Sima de los Huesos. I ja hem dit que fèmurs, húmers i tíbies estan més representats proporcionalment que costelles, vèrtebres, metacarpians, metatarsals, tarsals i falanges. D'altra banda, el nombre total de parts esquelètiques dels vint-i-vuit individus humans computats no completa ni de bon tros vint-i-vuit esquelets sencers. Per tant, falta una gran quantitat de restes originals, especialment falanges i vèrtebres (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001; Egeland et al., 2018). A més tota aquesta associació fòssil està dispersa per tot el jaciment. Si els cossos humans, tal com defensa l’equip d’Atapuerca, foren llançats a l’avenc en un acte ritual, hauríem de trobar més ossos sencers, en connexió anatòmica i amb menys dispersió i desballestament.

Ans al contrari, el que observem és un transport parcial i selectiu d'ossos humans a la Sima de los Huesos, sobretot d’extremitats que contenen més carn que no pas costelles, vèrtebres i falanges, aquestes últimes amb un valor nutricional inferior (Bailey, 1993). Avui dia sabem que lleons, lleopards, hienes o altres carnívors produeixen aquest tipus d'acumulacions d’ossos amb predomini d’extremitats en contenir més carn. Per aquesta raó els carnívors fragmenten menys la resta d’ossos (Hutson, 2008). Sembla, doncs, que alguns carnívors van ser els responsables d’una primera acumulació de restes humanes, les quals es van menjar i triturar. La presència d’úrsids associada als ossos humans en el nivell LU-6 ha suggerit que potser aquests depredadors perpetraren les mossegades sobre les restes humanes (Rabada, 2001; Arsuaga, 2013; Saladié et al., 2013; Sala et al., 2014). Però aquesta interpretació no és coherent amb el patró característic dels úrsids quan roseguen i arrodoneixen els extrems dels ossos llargs (Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994), un fet que no s’observa sobre les restes humanes de la Sima de los Huesos. A més, hi ha marques de mossegades d'úrsids sobre altres úrsids, però no sobre ossos humans, amb l’afegit que hi ha marques de fèlids i cànids sobre les restes humanes, però no sobre úrsids. Això indica que úrsids i humans van tenir orígens diferents i que es van barrejar posteriorment pels corrents d'aigua de la cova provocant abrasió sobre aquests (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997; Fernández-Jalvo & Andrews, 2001; Fernández-Jalvo, 2003). Un exemple d’això el trobem al jaciment del Plio-Plistocè de Gondolin. Allí hi ha restes d’humans i d’altres faunes barrejades i amb abrasions pels corrents d'aigua de la cova (Adams et al., 2007).

En resum, les dues associacions de fòssils, la dels úrsids i la dels humans, van tenir orígens diferents. Els humans foren transportats a una cavitat superior en ser depredats per altres carnívors, mentre que els úrsids arribaren a la Sima de los Huesos per altres causes. De fet, un parent molt proper de l'os de les cavernes, l'actual os bru, menja les seves preses fora de les coves sense transportar-les a les cavitats. El fet que explica la gran quantitat d’úrsids a la Sima de los Huesos és que aquests plantígrads hibernen dins de coves on sovint es mengen els seus parents si moren durant l’hivern (Haynes, 1983; Weigelt, 1989; Domínguez-Rodrigo, 1994; Arsuaga, 1997; García, 2003). Vet aquí la diferència entre les restes d’úrsids respecte a la dels humans.

Un altre aspecte important en relació amb els úrsids, l'Homo i altres carnívors és l'estreta relació entre aquestes espècies. Tots van utilitzar les coves com a refugi temporal durant mil·lennis, úrsids com a lloc d'hibernació, felins i cànids com a caus i humans com a campament. És a dir la serra d’Atapuerca representava una àrea de competència ecològica entre tots aquests depredadors. Cal afegir que sabem que els carnívors caçaven humans durant el Plistocè (Eaton, 1994). En són exemples jaciments d’Etiòpia, de França, al Monte Circeo a Itàlia i a Zhoukoudian, Xina (Boaz et al., 2004; Palmqvist et al., 2011; Sala et al., 2012). Les edats dels cadàvers humans a la Sima de los Huesos, amb un predomini de joves i adolescents i l'escassetat d'infants i ancians, implica que l’accident que van patir fou la depredació.

Ara cal saber quin depredador va provocar l’acumulació i trencadissa dels ossos humans a la Sima de los Huesos. L'anàlisi de les marques de dents ens mostra diferents patrons segons la mida d'aquestes mossegades. Aquestes indiquen dos grups de depredadors, uns d’ullals grans i uns altres de petits (Andrews & Fernández-Jalvo, 1997). Pelvis i vèrtebres lumbars van ser mastegades per grans depredadors mentre que fèmurs, tíbies, húmers i radis ho van ser per petits carronyers aprofitant la carn que en quedava. De fet, en pelvis i vèrtebres, les marques de petits carnívors hi estan absents. És a dir, el conjunt de mossegades segueix un patró des d'alta a baixa abundància de proteïnes típica durant el consum de cadàvers (Blumenschine, 1986). Per tant, primer grans carnívors, segurament felins, varen devorar les pelvis amb natges plenes de carn, i posteriorment els cànids varen aprofitar el que en va quedar, sobretot escurant les extremitats. Tots aquests carnívors van produir la primera associació d'ossos humans amb un alt percentatge de membres en alguna cavitat superior a la Sima de los Huesos. Posteriorment els corrents d'aigua de les coves varen transportar i erosionar tots aquests ossos. La pregunta que ara cal respondre és l’absència d’herbívors a la Sima de los Huesos.

3.4. On eren els remugants?

L'absència d’herbívors a la Sima de los Huesos ha estat un dels arguments que ha esgrimit l’equip d’Atapuerca per demostrar que allí els humans hi van fer un enterrament ritual, però l’absència d’ungulats i altres no és estrany en el registre fòssil. De fet, molts jaciments són coneguts pel fet que els carnívors són els protagonistes, donat el context de l’entorn. Per exemple, Sterkfontein presenta una associació de mamífers on hominins, cercopitecs i fèlids són els únics actors amb marques de mossegades incloses (Rayne et al., 2004). Un altre exemple és el jaciment de Rancho La Brea, on els carnívors són molt més freqüents que els herbívors (McHorse et al., 2012; Spencer et al., 2003). I finalment tenim la Sima de los Huesos on, com en els casos anteriors i la seva bibliografia, el context del paisatge ens explica l’absència d’herbívors.

La Sima de los Huesos es trobava en una petita àrea lluny de les planes (Benito, 2004) on grans fèlids caçaven herbívors i els menjaven en aquesta planúria al voltant de l'actual serra d’Atapuerca (Rabada, 2007 & 2015). Assumim que els grans herbívors prefereixen camps oberts per alimentar-se i poder fugir dels depredadors. A més a les coves no hi ha herba per a ells. D’altra banda els grans depredadors actuals, com lleons i lleopards, mouen els cadàvers uns centenars de metres (Schaller, 1972; Kitchner, 1991; Bailey, 1993), i recordem que la Sima de los Huesos era molt lluny de les planes (Benito, 2004).

Cal afegir que la diversitat taxonòmica carnívora trobada a la Sima de los Huesos és particularment elevada, corresponent a un ecosistema molt productiu (García, 2003). Això implica dues coses: hi havia molts herbívors vivint en aquestes planes i la serra d’Atapuerca representava una zona de competència ecològica entre tots els seus carnívors, i on Homo podia ser caçat i transportat a alguna cavitat per ser devorat, no pas els herbívors de la plana.

3.5. In and out

Una gran incongruència per a l’enterrament ritual a la Sima de los Huesos és com van entrar i sortir els depredadors de l’avenc vertical de 13 metres de fondària. Les mossegades sobre les restes humanes indiquen que, si realment els van llançar com un acte ritual, van ser consumides en el fons de la fossa. El fet és que les coves canvien molt ràpid durant els processos geològics. L'aigua dilueix la roca calcària des de les parts altes a les més baixes, és a dir, crea entrades superiors i s'escapa per inferiors. A la llarga les cavitats es fan tan grans que acaben amb col·lapses i runes. Per tant, la morfologia de la Sima de los Huesos fou molt diferent que l’actual jaciment quan les restes humanes s’hi van acumular.

Així s’han publicat diversos passatges avui dia bloquejats per desploms (Ortega et al., 2013). Per alguna d’aquestes varen caure les restes en ser transportades pels corrents d’aigua. Òbviament els carnívors no van llançar-se per l’actual avenc de 13 metres per després menjar-se els humans i escalar les parets verticals per sortir-ne. Ans al contrari, primer van consumir les carcasses en una cavitat superior i després els fluxos d’aigua del carst i la gravetat van fer la resta. Així s’expliquen els arrodoniments de molts ossos, la seva desarticulació, barreja i trencament. I quan la cova va ser posteriorment segellada per desploms, els antics accessos van quedar tapats amb els humans i altres carnívors formant part del nivell LU-6. Posteriorment, i sense connexió amb les cavitats superiors, el que va predominar va ser la hibernació i caiguda d’úrsids, que va provocar el segon nivell de concentració de fòssils, el LU-7.

3.6. I com es concentraren tants ossos?

Un altre argument per als defensors del ritual funerari ha estat l’elevada concentració d’ossos a la Sima de los Huesos, un fet que s’observa tant pel que fa a restes humanes com a la resta de carnívors, sobretot úrsids. Paradoxalment, i si acceptem aquest argument, també implicaria que els plantígrads varen enterrar ritualment els seus difunts. Millor buscar respostes més afins amb el context geològic de les coves i evitar contradiccions com les anteriors.

Hi ha moltes causes per a l'acumulació de restes esquelètiques en coves i cavernes (Brain, 1958, 1981; Behrensmeyer, 1978; Weigelt, 1989; Andrews, 1990; Domínguez-Rodrigo, 1994). La presència de fòssils de vertebrats a les coves pot ser causada per rosegadors o depredadors que porten els ossos, hibernació, reproducció, paranys naturals, fluxos de fang, mort sobtada per col·lapse, inundacions dins de la cavitat o animals malalts buscant refugi. Tots aquests mecanismes han explicat la presència de restes esquelètiques dins de coves, però no necessàriament la seva concentració. Hi ha tres contextos que poden produir concentració òssia. El primer context és un subministrament de cadàvers per un període curt de temps (Andrews, 1990), el segon és un subministrament esporàdic durant un llarg període (Andrews, 1990) i el tercer, una baixa taxa de sedimentació (Rabada, 1990). Combinacions d'aquests tres contexts poden acumular i concentrar els ossos dins de les coves.

La primera possibilitat, és a dir, un subministrament continu de cadàvers sovinteja en grans colònies animals com els ratpenats (Andrews, 1990). En el cas dels humans això no fou possible, ja que la densitat de població dels caçadors recol·lectors és molt baixa (Howell, 1979; Jones et al., 1992), com també entre llops i felins (Vicente et al., 1999). Els depredadors necessiten grans àrees per sobreviure i, per tant, la seva densitat de població sol ser molt baixa. A més, pensem que l'absència de marques de tall en els ossos de Sima de los Huesos indica que no hi havia una colònia humana dins o prop del pou. D'altra banda, hi ha diferents horitzons de crostes calcàries indicant una sedimentació no contínua (Arnold et al., 2014). Per tant els depredadors i la sedimentació a la Sima de los Huesos no va implicar un subministrament continu de cossos i la seva concentració.

La segona causa va poder ser una contribució esporàdica de restes durant llargs períodes. Un exemple molt comú és la regurgitació de les parts no digeribles per part de mussols i àguiles (Andrews, 1990), la caiguda d’animals en avencs trampa (Morris, 1974; White et al., 1984; Andrews, 1990; Vrba, 1980) i la hibernació d’úrsids (Kurtén, 1958, 1976). Assumim aquí que aquesta situació pot ajudar a una acumulació òssia, però no a la seva concentració.

El tercer context, unes baixes taxes de sedimentació, pot donar una concentració important de fòssils. Les argiles de les coves pertanyen a la fracció insoluble de la calcària. Les cavitats es deuen a la dissolució del carbonat de calci. Un alt percentatge de la calcària és soluble en aigua, però les argiles no ho són. Per tant, la generació d'argila durant la formació de coves és escassa i les cavitats càrstiques no solen donar mecanismes d'enterrament ràpid per argiles de descalcificació (Smith, 1975; Atkinson & Smith, 1976; Sorriaux, 1982). L'argila vermella del nivell LU-6 és homogènia i amb pocs fragments de roca, és a dir, prové de la dissolució del carst i el transport posterior pels corrents d’aigua de la cavitat.

Assumint aquesta baixa taxa de sedimentació a la Sima de los Huesos, la concentració d'ossos fou possible (Rabada, 2007). La idea és simple; molts ossos barrejats amb poc sediment produeixen un nivell de condensació fòssil. Aquesta nova explicació és coherent amb tres aspectes de la Sima de los Huesos. En primer lloc, la baixa producció de sedimentació va permetre una alta taxa de transport d'ossos pel carst que va infligir la fragmentació i abrasió dels ossos. Més del 24% dels ossos estan erosionats per corrents d'aigua que transportaven aquesta primera associació de restes. En segon lloc, la barreja de moltes faunes es dona molt sovint en els nivells de concentració de fòssils. I en tercer lloc, la diferència d’edats del nivell són consistents també amb una concentració de restes. Les primeres datacions van anar al voltant dels 325.000 i 205.000 anys (Parés et al., 2000), posteriorment es va proposar una edat d'entre 400.000 i 500.000 anys (Bermúdez de Castro et al., 2003; Bischoff et al., 2003) i finalment treballs més recents datant crostes calcàries acoten l’interval entre 441.000 i 396.000 (Arnold et al., 2014). En resum, podríem dir que gran part de l’acumulació de les restes del nivell LU-6 es va donar entre un mínim de 45.000 fins a un màxim de 100.000 anys (Rabadà, 2015). Els nivells de condensació barregen fòssils de diferents edats com va passar a Sima de los Huesos. Aquesta dispersió de dades es va donar per una baixa i discontínua taxa de sedimentació en SH. Per exemple, els jaciments abans esmentats de Rancho La Brea revelen una complexa història d'acumulació i concentració de vertebrats. La datació radiomètrica documenta almenys dos episodis de deposició, un d’entre 45.000 a 35.000 anys, i un altre de 26.500 a 23.000 (Friscia et al., 2008).

En resum podem concloure que un subministrament esporàdic de cadàvers durant un llarg període de temps, més una baixa taxa de sedimentació, van produir la concentració de fòssils a la Sima de los Huesos sense haver de pensar en un enterrament ritual per explicar-ho.

3.7. Excalibur, la pedra angular

L'única destral trobada a la Sima de los Huesos, anomenada Excalibur, va ser considerada com un objecte simbòlic llançada al pou durant els enterraments rituals (Carbonell & Mosquera, 2006), però aquest mateix article revela que aquest lític no mostra marques d'ús perquè presenta erosió en les seves vores. Segons dades experimentals l'abrasió va ser produïda pels llims (Carbonell & Mosquera, 2006). Per tant, aquesta destral, com la resta dels ossos, va patir la mateixa abrasió durant el transport de tot el conjunt. No fou un objecte simbòlic, sinó un element més reelaborat.

4. Conclusions

Una sola interpretació no explica els processos naturals, ja que aquests són conseqüència d'una xarxa de causes. L'associació fòssil de la Sima de los Huesos està considerada oficialment només com un lloc d'enterrament humà, però d'acord amb aquesta nova revisió, la Sima de los Huesos fou el producte de diversos mecanismes. La interacció entre Homo i altres depredadors per la cavitat implicava que el primer fou víctima de grans depredadors que transportaren els cadàvers a una cavitat per tal de menjar-se’ls. Aquesta cambra superior estava connectada amb l’avenc de la Sima de los Huesos per galeries i altres entrades bloquejades actualment. L’edat dels difunts, amb un predomini de joves i adolescents i l'escassetat d'infants i ancians, indica una mortalitat anòmala i típica per depredació. Algun gran depredador, possiblement algun felí, fou el primer a menjar-se els humans. Cànids i altres carronyers van arribar més tard per alimentar-se’n. A més, l’elevada diversitat taxonòmica carnívora a la Sima de los Huesos indica un ecosistema d'alta productivitat on hi hauria molts herbívors pasturant per les praderies veïnes a la serra d’Atapuerca. Aquesta esdevenia una àrea de competència ecològica entre tots els seus carnívors, Homo inclòs. Aquest patia un alt risc de contingències com la depredació per grans carnívors.

Posteriorment els corrents d’aigua del carst i fortes pluges varen transportar, dispersar, barrejar i provocar abrasions sobre les restes. Durant tots aquests processos, una baixa taxa de sedimentació, més un subministrament esporàdic de cadàvers, durant un llarg període de temps van produir la concentració fòssil observada en la unitat LU-6. Els nivells de crostes calcàries intercalats entre les argiles indiquen diferents aportacions sedimentàries pels corrents eventuals del carst. Tota aquesta concentració d'ossos és coherent amb tres aspectes a la Sima de los Huesos. En primer lloc, la baixa producció de sediments va permetre una alta taxa de transport i reelaboració de les restes. En segon lloc, la barreja de faunes diferents és típica de nivells amb concentració de fòssils. I en tercer lloc, la diferència d’edats en el nivell és també consistent amb un nivell de concentració fòssil. Més tard, i quan la cova va ser tancada per desploms, es va perdre la comunicació entre la cavitat superior i l’avenc de la Sima de los Huesos.

5. Bibliografia

• Egeland, C., Domínguez-Rodrigo, M., Rayne Pickering, T., Menter, C. & Heaton, J. 2018. Hominin skeletal part abundances and claims of deliberate disposal of corpses in the Middle Pleistocene. PNAS. 115 (18), 4601-4606.
• Adams, J., Herries, A., Kuykendall, K. & Conroy, G. 2007. Taphonomy of a South African cave: geological and hydrological influences on the GD 1 fossil assemblage at Gondolin, a Plio-Pleistocene palaeocave system in the Northwest Province, South Africa. Quaternary Science Reviews, 26, 2526-2543.
• Aguirre, E. 2000a. Modelo de la Evolución Humana. Registro de Atapuerca. In: Horizontes culturales. Las fronteras de la Ciencia. Real Academia de Ciencias. Espasa, España, 131-162.
• Aguirre, E. 2000b. Sima de los Huesos. Escenarios de la formación del yacimiento, crítica y sesgo demográfico. In: Tendencias Actuales de Investigación en la Antropología Física Española (eds. Dobón, L.C., Otero, H.R., Compadre, B.S., Martínez, B.L. & Blanco, M.J.). Universidad de Léon, León, 31-42.
• Andrés, M., Gidna, A. O., Yravedra, J. & Domínguez- Rodrigo, M. 2012. A study of dimensional differences of tooth marks (pits and scores) on bones modified by small and large carnivores. Archaeological Anthropology Science, 4, 209-219.
• Andrews, P. 1990. Owls, Caves and Fossils: predation and accumulation of small mammals bones in caves with analyses of the Pleistocene cave faunas from Westbury- sub-Mendip, Somerset, UK. British Museum of Natural History, London.
• Andrews, P. & Fernández-Jalvo, Y. 1997. Surface modifications of the Sima de los Huesos fossil humans. Journal of Human Evolution, 33, 191-217.
• Arnold, L., Demuro, M., Parés, J.M., Arsuaga, J.L., Aranburu, A., Bermúdez de Castro, J.M. & Carbonell, E. 2014. Luminescence dating and palaeomagnetic age constraint on hominins from Sima de los Huesos, Atapuerca, Spain. Journal of Human Evolution, 67, 85-107.
• Arsuaga, J.L. 1999. El Collar del Neandertal. Tanto por saber. Ediciones Temas de Hoy, Madrid.
• Arsuaga, J.L. & Martínez, I. 1999. La Especie Elegida. Tanto por saber. Ediciones Temas de Hoy, Madrid.
• Arsuaga, J.L., Carretero, J.M., Gracia, A. & Martínez, I. 1990. Taphonomical analysis of the human sample from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site (Atapuerca/ Ibeas, Spain). Journal of Human Evolution, 5, 505-513.
• Arsuaga, J.L., Martínez, I., Gracia, A., Carretero, J.M. & Carbonell, E. 1993. Three new humans skulls from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site in Sierra de Atapuerca, Spain. Nature, 362, 534-537.
• Arsuaga, J.L., Martínez, I., Gracia, A., Carretero, J.M., Lorenzo, C., García, N. & Ortega, A.I. 1997. Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain) the site. Journal of Human Evolution, 33, 109-127.
• Arsuaga, J.L., Martínez, I., Arnold, L.J., Aranburu, A., Gracia-Téllez, A., Sharp, W.D., Quam, R.M., Falgueres, C., Pantoja-Pérez, A., Bischoff, J., Poza-Rey, E., Parés, J.M., Carretero, J.M., Demuro, M., Lorenzo, C., Sala, N., Martinón-Torres, M., García, N., Alcázar de Velasco, A., Cuenca-Bescós, G., Gómez-Olivencia, A., Moreno, D., Pablos, A., Shen, C.C., Rodríguez, L., Ortega, A.I., García, R., Bonmatí, A., Bermúdez de Castro, J.M. & Carbonell, E. 2014. Neandertal roots: Cranial and chronological evidence from Sima de los Huesos. Science, 344, 1358- 1362.
• Atkinson, T.C. & Smith, D.I. 1976. The erosion of limestones. In: The Science of Speleology, (eds. Ford, T.W. & Cullingford, C.H.). Academic Press, London, 151-177.
• Bailey, T. 1993. The African Leopard. Columbia University Press, New York.
• Barroso, C., Botella, D., Caparrós, M., Moigne, A.M., Celiberti, V., Testu, A., Barsky, D., Notter, O., Riquelme, J.M., Pozo, M., Carretero, M.I., Monge, G., Khatib, S., Saos, T., Gregoire, S., Bailón, S., García, J.A., Cabral, A.L., Djerrab, A., George, I., Abdessadok, S., Batalla, G., Astier, N., Bertin, L., Boulbes, N., Cauche, D., Filoux, A., Hanquet, C., Milizia, C., Moutoussamy, J., Rossoni, E., Verdú, L. & Lumley, H. 2011. The Cueva del Angel (Lucena, Spain): An Acheulean hunters habitat in the South of the Iberian Peninsula. Quaternary International, 243, 105-126.
• Behrensmeyer, A. K. 1978. Taphonomy and ecology information from bone wethering. Paleobiology, 4, 150-162.
• Benito, A. 2004. Análisis geomorfológico y reconstrucción de los paleopaisajes neógenos y cuaternarios en la Sierra de Atapuerca y el valle medio del río Arlazón. PhD Thesis, Universidad Complutense de Madrid.
• Bermúdez de Castro, J.M. & Nicolás, E. 1997. Paleodemography of the Atapuerca-SH Middle Pleistocene hominid sample. Journal of Human Evolution, 33, 333-335.
• Bermúdez de Castro, J.M., Arsuaga, J.L., Carbonell, E., Rosas, A., Martínez, I. & Mosquera, M. 1997. A hominid from Pleistocene of Atapuerca, Spain: possible ancestor to neandertals and modern humans. Science, 276, 1392-1395.
• Bermúdez de Castro, J.M., Martinón-Torres, M., Sarmiento, S. & Lozano, M. 2003. Gran Dolina TD-6 versus Sima de los Huesos dental samples from Atapuerca: evidence of discontinuity in the European Pleistocene population? Journal of Archaeological Science, 30, 1421-1428.
• Bermúdez de Castro, J.M., Martinón-Torres, M., Carbonell, E., Sarmiento, S., Rosas, A., Van der made, J. & Lozano, M. 2004. The Atapuerca sites and their contribution to the knowledge of human evolution in Europe. Evolutionary Anthropology, 13, 25-41.
• Bischoff, J. L., Shamp, D.D., Aranburu, A., Arsuaga, J.L., Carbonell, E. & Bermúdez de Castro, J.M. 2003. The Sima de los Huesos date to beyond U/Th equilibrium (>350 kyr) and perhaps to 400-500 kyr: New radimoetric dates. Journal of Archaeological Science, 30, 275-280.
• Bischoff, J.L., Williams, R.W., Rosenbauer, R.J., Aranburu, A., Arsuaga, J.L., García, N. & Cuenca-Bescós, G. 2007. High-resolution U-series dates from the Sima de los Huesos hominids yields 600 kyrs: implications for the evolution of the early Neanderthal lineage. Journal of Archaeological Science, 34, 763-770.
• Blumenschine, R. 1986. Carcass consumption sequences and archaeological distinction of scavenging and hunting. Journal Human Evolution, 15, 639-659.
• Boaz, N.T., Ciochon, R.L., Xu, Q. & Liu, J. 2004. Mapping and taphonomic analysis of the Homo erectus loci at Locality 1 Zhoukoudian, China. Journal of Human Evolution, 46, 519- 549.
• Bocquet-Appel, J.P. & Arsuaga, J.L. 1999. Age distribution of hominid samples at Atapuerca (SH) and Krapina accumulation by catastrophe. Journal of archaeological Science, 26, 327-338.
• Brain, C.K. 1958. The Transvaal ape-man bearing cave deposits. Transv al Museum Memories, 11.
• Brain, C.K. 1981. The Hunters or the Hunted? An Introduction to African Cave Taphonomy. The University of Chicago Press, Chicago.
• Carbonell, E. & Mosquera, M. 2006. The emergence of a symbolic behaviour: the sepulchral pit of Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca, Burgos, Spain. Human Palaeontology and Prehistory. Comptes Rendus Palevol, 5, 155-160.
• Carbonell, E., Mosquera, M., Ollé, A., Rodríguez, X.P., Sala, R., Vergeés, J.M., Arsuaga, J.L. & Bermúdez de Castro, J.M. 2003. Les premiers comportements funéraires auraient-ils pris place a Atapuerca, il y a 350.000 ans? L'Anthropologie, 107, 1-14.
• Carretero, J.M., Rodríguez, L., García-González, R., Arsuaga J.L., Gómez-Olivencia, A., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gracia, A., Martínez, l. & Quam, R. 2012. Stature estimation from complete long bones in the Middle Pleistocene humans from the Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca (Spain). Journal of Human Evolution, 62, 242-255.
• Díez, J.C. 1990. Estudio tafo-zooarqueológico del Pleistoceno Medio. Aplicación a la Sima de los Huesos. In: Sierra de Atapuerca. Burgos, I Jornadas Burgalesas de Historia. Introducción a la Historia de Burgos en la Edad Media. Monografías de Historia Castellano-Leonesa. Universidad de Burgos, 517-530.
• Domínguez-Rodrigo, M. 1994. La formación de las acumulaciones óseas de macrofauna: revisión de los criterios de discernimiento de los agentes biológicos no antrópicos desde un enfoque ecológico. Zephyrvs, XLVI, 103-122.
• Eaton, R.L. 1994. Interference competition among carnivores: A model for the evolution of social behaviour. Carnivores, 2, 9-16.
• Fernández-Jalvo, Y. 2003. Tafonomía en la Sierra de Atapuerca, Burgos (España). Coloquios de Paleontología, 1, 147-162.
• Fernández-Jalvo, Y. & Andrews, P. 2001. Atapuerca, le conte de deux sites. L'Anthropologie, 105, 223-236.
• Friscia, A., Spencer, L., Van Valkenburgh, B. & Harris, J. 2008. Chronology and spatial distribution of large mammal bones in pit 91, Rancho la Brea. Palaios, 23, 35-42.
• García, N. 2003. Osos y otros carnívoros de la Sierra de Atapuerca. Fundación Oso Asturias, Oviedo.
• García, N. & Arsuaga, J.L. 1997. The carnivore remains from the Sima de los Huesos Middle Pleistocene site (Sierra de Atapuerca, Spain). Journal of Human Evolution, 33, 155-174.
• García, N. & Arsuaga, J.L. 2011. The Sima de los Huesos (Burgos, northern Spain): palaeoenvironment and habitats of Homo heidelbergensis during the Middle Pleistocene. Quaternary Science Reviews, 30, 1413-1419.
• Haynes, G. 1980. Evidence of carnivor gnowing of Pleistocene and recent mammalian bones. Paleobiology, 6, 341-351.
• Haynes, G. 1983. A guide for differentiating mammalian carnivore taxa responsible for gnaw damage to herbivore limb bones. Paleobiology, 9, 164-172.
• Hill, A. 1979. Disarticulation and scattering of mammal skeletons. Paleobiology, 5, 261-274.
• Howell, N. 1979. Demography of the Dobe !Kung. Academic Press, New York.
• Hutson, J.M. 2008. Reanalysis and reinterpretation of the Kalkbank fauna accumulation, Limpopo province, South Africa. Journal of Taphonomy, 6, 399-428.
• Jones, N., Smith, L., O'Connell, J., Hawkes, K. & Kamuzora, C. 1992. Demography of the Hazda, an increasing and high density population of savanna foragers. American Journal of Physical Anthropology, 98, 159-181.
• Kitchner, A. 1991. The Natural History of the Wild Cats. Christopher Helm, London.
• Kurtén, B. 1958. Life and death of the Pleistocene cave bear. A study in palaeocology. Acta Zoologica Fennica, 95, 1-59.
• Kurtén, B. 1976. The Cave Bear Story. Life and Death of a Vanished Animal. Columbia University Press, New York.
• Martínez, I. & Arsuaga, J.L. 1997. The temporal bones from Sima de los Huesos Middle Pleistocene site (Sierra de Atapuerca, Spain). A phylogenetic approach. Journal of Human Evolution, 33, 283-318.
• Martínez, I., Quam, R.M., Rosa, M., Jarabo, P., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gómez-Olivencia, A., Gracia, A. & Arsuaga, J.L. 2012. On the origin of language: the Atapuerca evidence. The 81st Annual Meeting of the American Association of Physical Anthropologists, Abstract Book, p. 111.
• Martínez, I., Rosa, M., Quam, R., Jarabo, P., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gómez- Olivencia, A., Gracia, A. & Arsuaga, J.L. 2013. Communicative capacities in Middle Pleistocene humans from the Sierra de Atapuerca in Spain. Quaternary International, 295, 94-101.
• McHorse, B., Orcutt, J. & Davis, E. 2012. The carnivoran fauna of Rancho La Brea: Average or aberrant? Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 329-330, 118-123.
• Meyer, M., Fu, Q., Aximu-Petri, A., Glocke, I., Nickel, B., Arsuaga, J.L., Martínez, I., Gracia, A., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E. & Paabo, S. 2014. A mitochondrial genome sequence of a hominin from Sima de los Huesos. Nature, 505, 403-406.
• Morris, P. 1974. The mammal fauna of the ash-flow tuff blisters of Fantale, Ethiopia. Studies of Spelaelogy, 2, 233-237.
• Ortega, A.I., Benito-Calvo, A., Pérez-González, A., Martín- Merino, M.A., Pérez-Martínez, R., Parés, J. M., Aranburu, A., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J. M. & Carbonell, E. 2013. Evolution of multilevel caves in the Sierra de Atapuerca (Burgos, Spain) and its relation to human occupation. Geomorphology, 196, 122-137.
• Palmqvist, P., Martínez-Navarro, B., Pérez-Claros, J., Torregrosa, V., Figueirido, B., Jiménez-Arenas, J.M., Espigares, P., Ros-Montoya, S. & De Renzi, M. 2011. The giant hyena Pachycrocuta brevirostris: Modelling-cracking behavior of an extinct carnivore. Quaternary International, 243, 61-79.
• Parés, J.M., Pérez-González, A., Weil, A.B. & Arsuaga, J.L. 2000. On the age of the hominid fossils at Sima de los Huesos, Sierra de Atapuerca, Spain: paleomagnetic evidence. American Journal of Physical Anthropology, 111, 451-462.
• Pérez-Pérez, A., Bermúdez de Castro, J.M. & Arsuaga, J.L. 1999. Nonoclusal dental microwear analysis of 300.000 years-old Homo heidelbergensis teeth from Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain). American Journal of Physical Anthropology, 108, 433-457.
• Rabada, D. 1990. Nota preliminar sobre la tafonomía de la asociación fósil del Pleistoceno Medio en la Cova Gran (Serra del Montmell, Baix Penedes, NE de España). Acta Geológica Hispánica, 25, 4, 313-317.
• Rabada, D. 2001. Los homínidos de la Sima de los Huesos, ¿inhumaciones o accidentes? (Sierra de Atapuerca, Burgos, España). Batalleria, 10, 49-54.
• Rabada, D. 2007. La asociación fósil de la Sima de los Huesos: resultado de diversos procesos tafonómicos no antrópicos (Sierra de Atapuerca, Burgos, España). Batalleria, 13, 69-74.
• Rabada, D. 2015. Taphonomical interpretation of the Sima de los Huesos site (Atapuerca range, Burgos, Spain): a review. Spanish Journal of Palaeontology, 30 (1), 79-94.
• Rayne, T., Clarke, R. & Heaton, J. 2004. The context of Stw 573, an early hominid skull and skeleton from Sterkfontein Member 2: taphonomy and paleoenvironment. Journal of Human Evolution, 46, 277-295.
• Sala, N. 2012. Tafonomía de yacimientos kársticos de carnívoros en el Pleistoceno. Departamento de Paleontología. Universidad Complutense de Madrid, Madrid.
• Sala, N., Algaba, M., Arsuaga, J.L., Aranburu, A. & Pantoja, A. 2012. A Taphonomic study of the Búho and Zarzamora caves. Hyenas and humans in the Iberian Plateau (Segovia, Spain) during the Late Pleistocene. Journal of Taphonomy, 10, 477-497.
• Sala, N. & Arsuaga, J.L. 2013. Taphonomic studies with wild brown bears (Ursus arctos) in the mountains of northern Spain. Journal of Archaeological Science, 40, 1389-1396.
• Sala, N., Arsuaga, J. L., Martínez, I. & Gracia-Téllez, A. 2014. Carnivore activity in the Sima de los Huesos (Atapuerca, Spain) hominin sample. Quaternary Science Reviews, 97, 71-83.
• Saladié, P., Huguet, R., Díez, C., Rodríguez-Hidalgo, A. & Carbonell, E. 2013. Taphonomic modifications produced by modern brown bears (Ursus arctos). International Journal Osteoarchaeological, 23, 13-33.
• Schaller, G. 1972. The Serengeti Lion. University of Chicago Press, Chicago.
• Smith, D. I. 1975. The erosion of limestones on Mendip. In: Limestones and Caves of the Mendip Hills (eds. Smith, D.I. & Drew, D.P.). David & Charles, Newton Abbot, 135-170.
• Sorriaux, P. 1982. Contribution a l'étude de la sédimentation en milieu karstique: Le systeme de Niaux-Lombrives-Sabart. Pyrenees Arigeoises. Thesis 3rd cycle, Université Paul Sabatier, Toulouse.
• Spencer, L., Van Valkenburgh, B. & Harris, J. 2003. Taphonomic analysis of large mammals recovered from the Pleistocene Rancho La Brea tar seeps. Paleobiology, 29, 561-575.
• Stringer, C. 2012. The Status of Homo heidelbergensis (Schoetensack 1908). Evolutionary Anthropology, 21, 101-107.
• Trinkaus, E. 1995. Neanderthal mortality patterns. Journal of Archaeological Science, 22, 121-142.
• Ullrich, H. 1999. Life and death, mortuary practices and survival strategies in the Palaeolithic. In: Hominid Evolution. Lifestyles and Survival Strategies (ed. Ullrich, H.). Archaea, 543-562.
• Vicente, J.L., Rodríguez, M. & Palacios, J. 1999. Relaciones entre lobos y ciervos en la sierra de la Culebra. Quercus, 157, 10-15.
• Vrba, E. 1980. The significance of bovid remains as indicators of environment and predation patterns. In: Fossils in the Making (eds. Behrensmeyer, A.K. & Hill, A.P.). University Chicago Press, Chicago, 247-271.
• Weigelt, J. 1989. Recent Vertebrate Carcasses and their Paleobiological Implications. University Chicago Press, Chicago.
• White, J.A., McDonald, H.G., Anderson, E. & Soiset, J.M. 1984. Lava blisters as carnivore traps. In: Contributions on Quaternary vertebrate paleontology: a volume in memorial to John E. Guilday. (eds. Genoways, H.H. & Dawson, M.R.) Carnegie Museum of Natural History, 8, 241-256.
• Yravedra, J., Lagos, L. & Bárcena, F. 2011. A taphonomic study of wild wolf (Canis lupus) modification of horse bones in Northwestern Spain. Journal of Taphonomy, 9, 37-65.