Un dels principals animadors del món literari havà i fundador de diverses revistes com “Verbum” (1937), “Espuela de Plata” (1939), “Orígenes” (1944), etc. La seva poesia —Muerte de Narciso (1937), Enemigo rumor (1941), La fijeza (1949), Dador (1960), Fragmentos a su imán (1977)— es caracteritza per la creixent complexitat, el gruix verbal i conceptual i el propòsit de donar una nova visió del món, mitjançant una violentació metafòrica, rítmica i fins i tot sintàctica. Això no obstant, el que el poeta vol no és suggerir estats confusos, sinó assolir davant el fet poètic un nou punt de referència. Com a prosista conreà l’assaig —Analecta del reloj (1953), Tratados en La Habana (1958), el conte i la novel·la —Paradiso (1966), Oppiano Licario (1977), pòstuma—. El 1978 es publicà l’epistolari Cartas (1939-1976).