Home de lletres, afavorí l’intercanvi cultural entre els cenacles poètics de Lleida i Barcelona, l’assimilació de noves tendències literàries, la difusió de l’ideal catalanista i la normalització lingüística. Fou col·laborador, entre d’altres, d’El Diario de Lérida, La Falç, Vida Lleidatana i Catalunya. Participant assidu als Jocs Florals de Barcelona —hi fou premiat el 1911, el 1913, el 1922 i el 1924, i nomenat mestre en gai saber el 1922—, també fou mantenidor de certàmens literaris. La seva poesia orientada a descriure les terres pirinenques, influïda per Verdaguer, Maragall i Carner, evolucionà des del retoricisme romàntic, propi de Pirinenques (1903) i d’alguns poemes de Cançons perdudes (1912), a la senzillesa expressiva de La balada de l’hivern (1905), De l’infinit poema (1922) i Roses i estels (1925); una senzillesa que deixà de banda el 1927 a Medallons (1927), un recull de sonets formalista i artificiós. Publicà un recull de proses rimades: Recitacions (1914), algunes ja publicades a El Diario de Lérida i a la revista La Signou de Tàrrega. És autor també de l’assaig Mossèn Jacinto Verdaguer i sa obra poètica (1908). Com a traductor, el 1924 publicà amb Carles Riba l’obra completa d’Ausoni.
Antoni Navarro i Grauger
© Fototeca.cat
Eclesiàstic i poeta.