Era fill d’Ingelbert i d’Adaltruda, nobles de la regió d’Agde. La seva elecció fou deguda al comte Guifré el Pelós de Barcelona-Girona i a l’arquebisbe Teodard de Narbona. Mentrestant, el comte Sunyer II d’Empúries nomenà un altre bisbe intrús, Ermemir, ajudat pels bisbes Esclua d’Urgell, erigit en metropolità, Frodoí de Barcelona i Gotmar d’Osona, oposats al narbonès. Sunyer II i el seu germà el comte Delà expulsaren Servusdei de la seva seu (888-90), que s’exilià de primer a les seves terres d’Agde i Besiers i es refugià tot seguit al monestir de Banyoles (l’església del qual consagrà el 889), fins que fou reposat a Girona pel concili de Port (890). Per tal de reforçar la seva posició anà a Mehun-sur-Marne, on obtingué del rei Odó un privilegi d’immunitat (891). Ben aviat, però, en connivència amb el comte Guifré i l’arquebisbe Teodard, es declarà fidel del rei Carles el Simple, de la branca carolíngia legítima, i abandonà Odó. Més endavant anà a Tours-sur-Marne a recaptar un altre precepte de Carles el Simple (899) en una gran expedició de comtes i prelats que obtingueren vuit altres preceptes reials per a esglésies catalanes; era el tribut de fidelitat dels legitimistes contra l’intrús Odó. Servusdei encara anà dues vegades a Roma, d’on recaptà butlles, dels papes Formós (892) i Romà (897), confirmatòries de les possessions de la catedral gironina. Entre els béns demanats pel bisbe, però que no semblen confirmats, hi havia les illes Maiorica i Minorica , en les quals algú ha proposat de veure-hi les illes Medes en comptes de les Balears. L’activitat de Servusdei fou constant: assistí als concilis de Port (890), de Narbona (902) i de Barcelona (906); el 904 dedicà les esglésies de Sant Pere de Camprodon i de Fontanet (Canapost); del 893 al 903 es dedicà a reclamar alous de les viles de Bàscara, d’Ullà i de Marata del Vallès, que li foren restituïts.