Nasqué, com tota la cursiva, de la necessitat d’augmentar la rapidesa d’escriptura, la qual cosa implicà, en el seu cas, una esquematització dels signes jeroglífics. Documentada del 2684 aC al 394 dC, canvià bastant de forma en el decurs d’aquests trenta-un segles (hieràtic del Regne Antic proper encara a l’escriptura jeroglífica del Mitjà i del Nou). Durant aquests tres períodes, fou utilitzada, quasi exclusivament, en l’administració, la correspondència i la literatura, però a partir de l’aparició del demòtic (dinastia XXV) veié restringit el seu ús als texts religiosos i sacerdotals (d’ací el terme grec ἱερατιχός, ‘sacerdotal’). El papir i els óstraka eren els seus suports principals, bé que no exclusius (hi ha també texts en escriptura hieràtica sobre pedra, argila i fusta). L’escriptura, orientada sempre de dreta a esquerra, era distribuïda per l’escriba en columnes, en ratlles o en totes dues alhora mitjançant un càlam xopat en la tinta (negra o vermella) que prèviament havia preparat en una paleta (la paraula egípcia per escriba, sš, és escrita, precisament, amb un signe que aplega ambdós adminículs). Són característiques especials de l’escriptura hieràtica l’ús freqüent de lligadures (unió de dos o tres signes en un sol traç), la qual cosa en dificulta la lectura, i d’un punt volat vermell per a indicar la fi d’un vers en les obres literàries. En hieràtic foren escrits alguns dels texts més importants de l’Egipte antic, tant en el camp històric (Gran papir Harris) com en l’econòmic (Papir Wilbour), judicial (papirs sobre el saqueig de la necròpoli tebana), literari (Cants d’Amor, Conte de Sinuhé, Conte de Wenamon) o simplement humà (Papir de la Vaga, Papir de l’Acusació). Entre les col·leccions de texts en escriptura hieràtica existents en els museus amb secció egípcia, es destaca, sens dubte, la de Torí.
f
Escriptura i paleografia