L’aspecte és una categoria molt discutida i és freqüent d’incloure-hi altres caràcters de l’acció. Altrament, convé distingir-lo del mode d’acció , que és constituït pels caràcters de l’acció de cada verb. D’acord amb el mode d’acció, els verbs poden ésser dividits, en llengües com la catalana, en perfectius , com morir o arribar , i imperfectius , com caminar o dormir , segons que impliquin o no el terme de l’acció en llur significació. Sovint, però, el mode d’acció depèn del context. L’aspecte té una expressió gramatical ben definida en algunes llengües, com les eslaves —el mot aspecte és una traducció del rus vid — i en el grec antic. En les primeres, cada idea verbal és expressada per dos verbs oposats i relacionats per la forma, l’un perfectiu i l’altre imperfectiu , segons que indiquin o no el terme de l’acció: així, en eslau antic umrěti ‘morir’ s’oposa a umirati ‘estar-se morint’. En el grec antic hom troba l’aspecte duratiu del tema de present, el de l’aorist, que expressa l’acció prescindint de la duració, i el del perfet, que expressa l’estat resultant: així éthnēske (‘έθνησκε) ‘s’estava morint’, 'éqane (‘έφανε) ‘va morir’ i eteqn´hkei (ετεφνηκει ) ‘era mort’. En algunes llengües hom troba una expressió morfològica d’altres qualitats de l’acció, com la iterativa , la intensiva , la causativa , etc. En altres, l’aspecte s’expressa amb verbs auxiliars: en anglès, I am writing ‘estic escrivint’, I write ‘escric’ i I have written ‘he escrit’ representen tres aspectes comparables fins a cert punt als tres indicats en el grec antic. En català l’aspecte és expressat amb verbs auxiliars, excepte el contrast entre l’imperfectiu, propi de l’indicatiu imperfet, que expressa l’acció en el seu desenvolupament, i el perfectiu de perfet, que l’expressa globalment, amb el seu terme. El primer temps expressa accions duratives o repetides — iteratives ( la besava ) o habituals ( llavors em llevava a les cinc )— però pot tenir un valor perfectiu ( l’endemà sortia a les cinc ). El segon té un valor momentani si l’acció no és considerada durativa; si ho és, el té ingressiu quan n'expressa l’inici només ( vaig sopar a les vuit ) i complexiu quan l’expressa tota, del principi a la fi ( vaig llegir un llibre ). En altres temps simples no formen oposicions, però es relacionen, d’alguna manera, amb l’aspecte: molts usos de l’indicatiu present són paral·lels als de l’imperfet i alguns del futur ho són del perfet. L’aspecte tensiu de les formes simples s’oposa a l' extensiu de les compostes (amb haver més participi) perquè només el segon permet que hom s’estengui més enllà del terme de l’acció i es refereixi a les seves conseqüències. L’expressió de l’estat, hom l’obté, tanmateix, amb auxiliars com estar —o ésser — i tenir més el participi: per exemple, s’envellí, s’ha envellit i està envellit . L’aspecte progressiu de les formes amb auxiliars com estar i anar més el gerundi s’oposa al no progressiu de les altres perquè només les primeres són sempre duratives (o expressen una acció repetida): això fa que serveixin també per a obtenir un aspecte imperfectiu en certs casos ( a les cinc soparem enfront de a les cinc estarem sopant ). Amb estar i el gerundi hom expressa, sobretot, una duració reduïda amb l’exclusió de l’acció habitual, i amb anar hom afavoreix matisos com els de la repetició, el continuatiu ( va estudiant ) o l' augmentatiu ( el va estimant ). Finalment, cal assenyalar l’aspecte inceptiu i el terminatiu , relatius al començament i a l’acabament de l’acció, expressats amb verbs auxiliars: es posà a ploure i va parar de ploure.
m
Gramàtica