Després d’uns orígens estrictament documentalistes, el cinema colombià visqué un dels seus millors períodes durant la dècada dels anys vint, gràcies a títols com La María (1921) d’Alfredo del Diestro, Aura o las violetas (1922) dels germans Di Domenico i, sobretot, Alma provinciana (1926) de Félix J. Rodríguez. Condicionada per la irrupció del cinema sonor, la indústria es limità a la producció d’actualitats documentals durant la dècada dels anys trenta, fins que Al son de las guilarras (1938) d’Altberto Santana donà peu a un nou període caracteritzat per les comèdies musicals. Dotat d’una consciència professional més gran, el millor film dels anys cinquanta és El milagro de la sal de Luis Moya, que donà pas a una generació jove però poc interessada per la realitat social del país. El seus membres eren Guillermo Angulo, Julio Luzardo, Jorge Pinto, Álvaro González i Francisco Norden, autor d’una polèmica biografía de Camilo Torres, el cura guerrillero (1975). En contraposició, Carlos Álvarez (Asalto, 1968; ¿Qué es la democracia?, 1971 i Los hijos del subdesarrollo, 1975) impulsà una producció obertament militant a la qual s’afegiren Marta Rodríguez i Jorge Silva amb Chircales (1968-72) i Campesinos (1975). La creació de l’empresa estatal FOCINE reactivà la producció industrial a través de cineastes com Ciro Duran (Gamin), Luis Ospina (Pura sangre), Carlos Mayolo (Carne de tu carne) o Jorge Alí Triana, autor de Tiempo de morir, però l’empresa estatal es dissolgué el 1993 sense aconseguir uns resultats positius: continuació de la censura i tímides lleis proteccionistes. Les obres més importants d’aquesta companyia foren El día que me quieras (Sergio Dow 1986), La mansión de Araucaíma (Carlos Mayolo 1986) i Rodrigo D. (Víctor Gaviria 1988). El prestigiós realitzador Ciro Durán fou nomenat president de l’Asociación de Cineastas Colombianos. Luis Ospina, el cineasta colombià més personal, abandonà la realització de llargmetratges de ficció el 1982 per dedicar-se al cinema documental: Andrés Caicedo: unos pocos amigos (1986), Ojo y vista: peligra la vida del artista (1988), Slapstick: la comedia muda norteamericana (1989), Adiós a Cali (1990) o Nuestra película (1993). Tot i així, el gènere documental entrà en crisi perquè les inversions s’orienten a les grans produccions comercials per a l’exportació. La estrategia del caracol (1993) de Sergio Cabrera, obtingué un èxit sense precedents. Malgrat la reducció de les subvencions institucionals —2 400 milions de pesos l’any 1998, 1 000 milions el 1999 i 500 el 2000—, hi ha un clar ressorgiment del cinema colombià, gràcies a l’aportació de realitzadors com S.Cabrera (Golpe de Estadio, 1998), M.J.Álvarez i N.Buenaventura (La deuda, 1997), J.Sosa Pietri (El rizo, 1998), V.M.Gaviria (La vendedora de rosas, 1998), L.Ospina (Soplo de vida, 1999), G.Álvarez (El intruso, 1999), J.Fischer (El Séptimo Cielo, 1999), H.Trompetero (Diástole y Sístole: Los movimientos del corazón, 1999), J.Echeverri (Terminal, 1999), R.García (Kalibre 35, 1999), M.Roncayolo (Lunes de carnaval, 1999), R.Coral (La mujer del piso alto, 1997, Posición viciada, 1998, i Es mejor ser rico que pobre, 1999), C.Durán (La nave de los sueños, 1997, i La toma de la embajada, 1999), J.Alí Triana (Yo soy Bolívar, 2000), P.Bottía (Juana tenía el pelo de oro, 2000) o E.McCausland (El último carnaval, 1998, i Siniestro, 2000), entre d’altres.
m