Hom els anomena així perquè llurs propietats són, en certa manera, intermèdies entre les dels metalls alcalins i les dels que havien estat anomenats terris (terri) (Alguns autors, en desacord amb les regles de la IUPAC, consideren també com a alcalinoterris el beril·li i el magnesi). Són sòlids de color blanc d’argent, dúctils, i llur principal característica és de posseir en llurs àtoms només dos electrons en el nivell més extern, els quals són perduts fàcilment, deixant un catió divalent, incolor, amb la configuració electrònica d’un gas noble. A causa de l’estabilitat d’aquesta configuració i del fet que (tal com els potencials d’ionització indiquen) el segon d’aquests electrons és perdut més fàcilment que no el primer, llur valència és sempre dos. En comparació amb els metalls alcalins, els alcalinoterris donen ions de radi més petit, a causa de llur càrrega doble i com que tenen dos electrons de valència en comptes d’un, es fonen i bullen a temperatures elevades i tenen una major densitat. Llur electropositivitat i llur reactivitat química són inferiors. Nogensmenys, reaccionen fàcilment amb els halògens, amb l’oxigen i amb l’aigua, i donen hidròxids solubles poc o molt en aigua i fortament bàsics. Per a obtenir-los lliures cal utilitzar electròlisi ígnia o reductors molt potents. Llurs carbonats són insolubles en aigua. Per combinació directa amb nitrogen, hidrogen o carboni donen nitrurs, hidrurs i carburs. En fi, diverses de llurs propietats varien gradualment amb el nombre atòmic. En augmentar aquest augmenten, en efecte, el volum atòmic, el radi iònic, la tendència a la hidratació de les sals, l’estabilitat tèrmica dels carbonats, nitrats i peròxids i la velocitat de reacció amb l’hidrogen; decreixen, en canvi, el punt de fusió, la solubilitat dels sulfats en aigua i la dels halurs en alcohol.
m
Química