La seva tasca durant els anys seixanta, inscrita en el corrent neoracionalista de la Tendenza , havia estat orientada cap a la recerca del coneixement objectiu de l’arquitectura, afirmant en la idea de tipus tant la relativa autonomia de l’ordre arquitectònic respecte de la funció concreta com el rebuig a tota manifestació de l’expressió personal. A partir dels anys vuitanta, amb la publicació d' A Scientific Autobiography (1981), la realitat del fet constructiu se situà en la recreació del sentiment que susciten les diverses arquitectures que il·lustren el llibre. Es produí una creixent consciència del paper de la imatge, que ja havia estat present al llarg de la seva obra, com a l’escola de Fagnano Olona (1972-76), a Varese, i sobretot a la instal·lació per al Teatre del Món, feta a Venècia (1979). Durant els anys vuitanta situà, en el camp del disseny i la construcció d’objectes, el lloc on veritablement poden residir les imatges. De manera simultània continuà la seva tasca projectual amb nombrosos encàrrecs arreu del món, dels quals destaquen la Fiera Catena, a Màntua (1982), les oficines GFT, a Torí (1984), i el complex residencial Il Palazzo, a Fukoaka, Japó (1987). Altres obres pertanyents a aquest període són el teatre de Carlo Felice, a Gènova (amb Ignazio Gardella, 1983-89),el Centro Torri, a Parma (1985-88), l’àrea de Fontivegge, a Perusa (1982-89), un museu a Maastricht i diverses obres per a l’Internationale Bauaustellung de Berlín. Posteriorment realitzà el parc d’oficines a Celebration, a Orlando, Florida (1996), la ciutat nord-americana promoguda per la companyia Walt Disney. En totes aquestes obres treballà en col·laboració. Rebé el premi Pritzker l’any 1990.