Situació i presentació
Limita amb els termes de Gualba (E), Campins (SE), Sant Celoni (S), Santa Maria de Palautordera (S), Sant Esteve de Palautordera (SW), Sant Pere de Vilamajor (W) i Montseny (NW-N). Pel N limita també amb el municipi selvatà d’Arbúcies.
Una descripció del terme ens portaria a fer esment dels cimals més característics, entre els quals destaquen sobretot les Agudes (1.703 m), el turó de l’Home (1.706 m), on hi ha un observatori meteorològic creat per Eduard Fontserè el 1929, el Puig Sesolles (1.689 m), fins fa poc ocupat per una important base militar de radar, que va convertir el lloc en una zona prohibida al públic, el turó de Morou (1.300 m), el turó de Castellar amb les Roques de Santa Helena (1.214 m) i tota una sèrie de grenys i altures menors entre els quals s’escolen rieres i torrents que desguassen a la Tordera directament o a través de les rieres de Campins o de Pertegàs i de Gualba o Santa Fe. Aquesta última s’origina a la vall de Santa Fe, situada a l’extrem NE del terme, entre el massís de les Agudes, el turó de l’Home i la serralada que va del turó de Maçaners al turó de Morou, i es caracteritza per una vegetació i una morfologia totalment singulars. Entre els anys 1920 i 1935 s’hi construí el pantà de Santa Fe, que amb una resclosa de 24 m d’alçada i una llargada superior de 170 m, pot emmagatzemar fins a 899.000 m3 d’aigua.
Una idea del desnivell i de l’aspecte enasprat que presenta aquest terme la revela el fet que el terreny passa en pocs quilòmetres de 200 m d’altitud al seu extrem S a 1.706 m al turó de l’Home. La vegetació canvia segons l’altura i, així, seguint la carretera de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny, es passa de la zona ocupada per alzines sureres, a la d’alzinar i pineda, garrigues, rouredes, castanyers i denses fagedes i algun sector d’avetar a la vall de Santa Fe. Els sectors de Fontmartina i del Vilar de la Costa de Montseny, propietat de la Diputació de Barcelona, foren objecte de replantacions de pins i d’avets que han canviat la fisonomia d’un ample sector del terme.
El terme comprén la vila i cap de municipi de Mosqueroles, els pobles de la Costa de Montseny i Santa Fe de Montseny, el barri del Rieral i nombroses masies. L’antic poble de Fogars de Montclús, que donà nom al municipi, avui tan sols és testimoniat per l’església parroquial de Sant Cristòfol i la rectoria. Antigament s’havia anomenat Falgars.
Hi arriba una carretera local (BV-5114), que neix a Sant Celoni (on entronca amb l’autopista AP-7 i la carretera C-35) i de la que, poc abans d’arribar a Campins, surt un ramal que mena a Mosqueroles i la Costa de Montseny, mentre l’anterior continua en direcció nord vers el nucli de Santa Fe de Montseny, per arribar finalment a Viladrau (prop de la C-25 o Eix Transversal). Des de la Costa del Montseny, una carretera asfaltada entronca amb la carretera BV-5301 de Palautordera a Seva pel poble de Montseny. Són de gran interès turístic les nombroses pistes i camins que serpentejen tot el terme, entre les quals destaca la que mena a la l’antiga base militar de radar del Puig Sesolles, que porta al turó de l’Home passant pel Plan Amagat i el Coll Sesbasses, construïda per l’exèrcit i que permet també d’atènyer amb poc esforç el cim de les Agudes. Tanmateix, l’accés amb vehicles al cim del turó de l’Home ha quedat restringit amb l’objectiu d’evitar els col·lapses i garantir el manteniment del medi natural.
El cognom Montclús el rep de l’antic castell de Montclús, situat a frec del límit municipal, bé que dintre la demarcació de Sant Esteve de Palautordera, que era el centre de la seva antiga jurisdicció.
La població i l’economia
A partir de l’any 1857, en què es comptabilitzaren 1.020 h (màxim demogràfic registrat), la població del terme (fogarencs) experimentà una tendència decreixent que portà als 811 h registrats l’any 1900, per continuar davallant el 1936, amb 754 h, 360 h el 1970 i 245 h el 1991. En censos posteriors, però, la població experimentà una considerable recuperació (344 h el 2001), relacionada, ben segur, amb l’auge que experimentaren les activitats turístiques i el fenòmen residencial al terme. L’any 2005 s’arribà a 417 h.
Les activitats agràries patiren una forta recessió al final del segle XX. És remarcable la considerable pèrdua de terres llaurades, sobretot les destinades a farratge, que s’han vist relegades pels cereals (sobretot ordi i civada), per bé que aquest últims conreus també han perdut terreny. Destaca la cria de bestiar oví i boví i no es registren activitats industrials. L’atractiu natural i turístic de la zona (gairebé la totalitat del terme és integrat dins el Parc Natural del Massís del Montseny) i els bons accessos, han fet augmentar la construcció d’habitatges i sectors residencials, especialment a la part baixa del terme, però també a Santa Fe. L’oferta de serveis a turistes i estiuejants, la restauració, l’hostatgeria (destaca l’elevat nombre d’hostals i càmpings a la zona) i els esports d’aventura són sectors en alça que han esdevingut el principal motor econòmic del municipi. Pel que fa als serveis educatius, cal destacar l’Escola de Natura Can Lleonart, a Santa Fe, amb programes educatius i itineraris de descoberta i anàlisi del medi natural del massís del Montseny.
La vila de Mosqueroles
La parròquia de Sant Martí de Mosqueroles es troba al peu de l’estrep o turó de Fogars de Montclús, en una petita carenada entre les rieres de Rifer i de les Canals, tributàries de la de Campins. Passa sota seu la carretera de la Costa de Montseny, derivació de la de Sant Celoni a Santa Fe. L’església, la rectoria, un hostal veí i alguna altra caseta propera formen el petit nucli de Mosqueroles, centre administratiu del municipi.
La vila (140 h el 2005) rural de Moscheroles és citada el 978, novament el 984 i també en dates més acostades. Una església de Sant Martí, molt diferent de l’actual, fou consagrada el 1104. La que ara hi ha és un edifici rectangular en el qual es pot distingir, pels murs i volts, una nau que sembla romànica, però que es troba totalment amagada per l’arrebossat i per les capelles i afegitons que té a banda i banda. És evident que l’església ha estat capgirada, és a dir, que el presbiteri actual correspon a una ampliació o utilització de la part ponentina de l’església, mentre que la façana actual és on hi havia l’absis. Prop de la façana, a migdia, hi ha el campanar, de torre, aixecat o reformat, sembla, a la fi del segle XIV. És difícil de precisar èpoques, però la darrera modificació important i potser el capgirament es va fer el 1802. Aquesta església guarda un bon tresor de peces d’orfebreria (creu processional, veracreu, copons, custòdia, encensers, etc.) dels segles XVI i XVII.
Sota l’església, a la vall de la riera de Rifer, hi ha una petita concentració de masos i altres construccions residencials més modernes i al cim de la carena que separa aquesta vall de la del Tordera, sobre l’antic mas de Can Ferrers i prop de la residència dels Cordomí, es troba la gran església romànica coneguda ara per Santa Magdalena de Mosqueroles i antigament per Sant Marçal de Baix. Aquesta església, un edifici de tres naus i tres absis, fóu erigida al pas del segle XI al XII pels monjos de Sant Marçal que volien traslladar ací (i durant un temps ho feren) el seu monestir; obligats a retornar al Montseny el 1104, fundaren ací uns beneficis i una confraria laical que fou un centre viu de devoció. En el casal veí de l’església, hi habitaren també donats i ermitans. El 1642 es va adaptar la nau central com a capella dedicada a santa Magdalena i les naus laterals, dedicades abans a sant Marçal i a sant Gil, es destinaren a usos agrícoles. S’hi han emprès importants obres de restauració destinades a retornar a l’edifici li les seves antigues proporcions i bellesa.
Pel setembre, el quart diumenge, se celebra un aplec des del 1982 en lloc de la festa major que ara s’escau el 22 de novembre. El primer diumenge de maig se celebra la festa major del Roser, en la qual es balla el típic ball de gitanes.
Altres indrets del terme
Sant Cristòfol de Fogars
La parròquia de Sant Cristòfol de Fogars, antigament Falgars, és molt antiga i consta que el 1144 es va consagrar una nova església. L’església o centre de la parròquia es troba a la punta d’un turó o estrep del gran massís del turó de l’Home, a uns 620 metres d’altitud, en un lloc d’amples horitzons, comunicada per una pista a la carretera de Sant Celoni a Santa Fe, que envolta el seu enlairat setial. D’aquella primitiva església romànica queden només algunes restes de la portada de marbre col·locades com a muntants a la finestra de la sagristia, ja que l’actual es va fer a la fi del segle XVI o l’inici del XVII, amb una orientació transversal a la primitiva romànica. És un edifici de nau i absis, aquest d’arrencament no diferenciat de la nau, amb dues capelles laterals cobertes d’ogives, que li donen planta de creu. A sota el cor, cobert també amb nerviacions, hi ha una clau de volta amb un anagrama de Jesús i la data 1639. Li fa costat un esvelt campanar cobert amb teulada piramidal.
Conserva una pica baptismal romànica fora el temple i una a l’interior del segle XVI. Fora de dues imatges de Sant Cosme i Sant Damià del segle XVIII i algunes peces menors d’orfebreria, la resta és de poc valor.
La parròquia, pel seu escàs cens, format només d’alguns masos dispersos com el Verdeguer, el Serrat, Can Pla, Can Ridaura, Can Grau i la Vall de Santa Fe, etc., fou unida entre els anys 1452 i 1867 a la parròquia veïna de Sant Martí de Mosqueroles, d’un cens semblant, però situada més al pla i arrecerada.
La Costa de Montseny
La tercera parròquia del municipi és la de la Costa de Montseny (105 h el 2005), sobre la vall de la Tordera, abocada vers amples horitzons vallesans. Es troba comunicada amb la carretera de Santa Fe per un brancal que surt davant el Mas Rifer, i que abans moria a la Costa, però que ara continua fins Fontmartina i per una bona pista enllaça també amb el poble de Montseny i la carretera de Palautordera a Seva.
Aquesta facilitat de comunicació, la bellesa del lloc i el fet d’ésser punt de partida de bones excursions, han reviscolat aquesta parròquia abans totalment rural i han fet que s’hi construïssin a la vora hostals i algunes torres. Un xic més amunt de la Costa, en direcció a Fontmartina, hi ha també la residència de la Diputació i de la Generalitat, edificada ampliant l’antic mas del Vilar, que és ocasió d’encontres i reunions oficials que donen també vida al lloc, sense comptar els nombrosos acampadors i visitants de Fontmartina, que també han de passar necessàriament per ací.
La parròquia és molt antiga i surt ja citada en un diploma reial del 862, concedit pel rei Carles el Calb al comte Sunyer I d’Empúries-Rosselló, quan li concedí l’alou de Montseny, que comprenia les dues parròquies de Palautordera i aquesta de Montseny. En èpoques més acostades, segles XI i XII, la seva demarcació amb la de Fogars depenien del castell de les Agudes i Miravalls, mentre que la parròquia de Mosqueroles depenia del de Montclús.
L’església de Sant Esteve de la Costa, amb la seva nau i absis romànics del segle XII, el seu matusser campanar amb una alta coberta piramidal, amb un arc extern per a la seva escala d’accés i el seu típic comunidor construït el 1680, té una estampa bonica i atraient. El campanar fou construït el 1680, al mateix temps que el comunidor. L’església ha sofert l’afegitó de dues capelles per banda, cobertes de nerviacions d’ogiva, i d’una sagristia (1758) que li va mutilar un absis lateral, però ha estat restaurada en part i presenta un conjunt harmoniós. Té una pila baptismal del segle XVI, però la peça més valuosa és una imatge gòtica de la Mare de Déu dels Àngels, d’alabastre, de 75 cm d’altura, del principi del segle XIV, firmada per l’escultor Berenguer Ferrer.
Sota la parròquia de la Costa, a tocar de la Tordera, hi ha l’antiga casa de l’Illa, ara transformada en restaurant, que té prop seu una capella, abans dedicada a santa Maria i modernament a sant Roc. Existia ja el 1272, i també el mas de l’Illa. Li resta l’absis romànic, però tota l’edificació fou transformada al segle XVII. Guarda un antic retaule, mutilat, de gust plateresc, del segle XVII.
La vall de Santa Fe
El darrer component d’aquest dilatat terme és la vall de Santa Fe, amagada darrere el gran massís de les Agudes-turó de l’Home. S’hi accedeix per la carretera procedent de Sant Celoni que ara continua vers Sant Marçal i Viladrau. El paisatge de la vall de Santa Fe és totalment diferent del de la resta del terme, el granit de les seves penyes es descompon fàcilment i ha creat graus i plans pendents sorrencs on es fa una vegetació especialment de faigs amb buixol o anemones boscanes, que floreixen per l’abril i maig. També hi ha grans mates o arbustos de grèvols i són particularment típics els lliris de neu i els narcisos (els primers floreixen a finals de febrer i els segons per l’abril i maig). Al fons de la vall, on s’origina la riera de Gualba, hi ha freixenedes, gatelledes i vernedes, que contrasten amb l’espessor dels faigs dels pendents de la muntanya. Vers el pla de l’Espinal i enfilats a les Agudes hi ha també clapes d’avetars, alguns de plantats i altres de reproducció espontània. La vall té sòcols profunds i fèrtils, per això des de molt antic hi ha hagut un nucli d’habitants i masos com el Ramis, el Campàs, o Can Maçaners. Aquesta vall té uns tres quilòmetres de llargada i la formen diferents plans, com el pla de Santa Fe o Pla Mulladins, el dels Ginebrons i el pla de l’Espinal. La vall és travessada longitudinalment per la riera de Santa Fe, dita més avall riera de Gualba, que té a la vall dos pantans, el de sota la capella i l’hotel, ara en desús i amb la resclosa molt malmesa, i el segon, anomenat pantà de Santa Fe, que és el que s’explota.El centre històric de la vall i el que li ha donat el nom és l’antiga capella de Santa Fe de Montseny (1.100 m i 14 h el 2005), documentada el 1231. El 1270 hi residia un grup d’eremites que s’intitulava orde d’ermitans de Santa Fe, que no va subsistir gaire temps, ja que del segle XIV en endavant la capella estigué a cura d’un sol ermità, dependent del rector de Fogars. La primitiva capella fou engrandida el 1577 i fou renovada a l’inici del segle XVIII (1701). Ara, renovada en el seu interior, es troba adjunta, bé que és independent i manté exteriorment el caràcter rústic, a l’Hotel de Santa Fe, un edifici de pedra amb aires de palau neogòtic construït entre el 1912 i el 1914 per l’arquitecte Pere Domènech i Pou, per encàrrec de Ramon de Montaner i Vila, comte de la Vall de Canet i amo del castell de Santa Florentina de Canet de Mar. A l’extrem N de la vall, al límit municipal amb Arbúcies, els germans de les Escoles Cristianes van construir durant la dècada del 1930 un gran casal o residència d’estiu, conegut pel Convent.
També s’hi pot trobar la ja esmentada Escola de Natura Can Lleonart, que estudia diferents aspectes de la fauna, la flora i la tectònica del Parc Natural del Montseny, i aprofita una antiga casa de tipus residencial situada sota i molt a prop de la capella i l’hotel de Santa Fe.
La bellesa de la vall de Santa Fe fa que sigui un lloc de constant atracció turística. També té importància històrica i paisatgística el collet de Santa Helena, sota el turó de Castellar, i les Roques de Santa Helena, per on passa la pista que porta del Pla de les Barraques, a l’entrada de la vall de Santa Fe, fins al turó de l’Home i Fontmartina.