Biografia
Començà el noviciat a l’Escola Pia d’Oliana el primer de juliol de 1703 i professà a l’orde el 2 juliol de 1704. Estudià a la Universitat d’Osca i fou ordenat de sacerdot el 21 de setembre de 1709 a Barcelona.
En esclatar la guerra de Successió els escolapis sards marxaren a la seva terra i a Catalunya només quedà un reduït grup de catalans amb algun aragonès que assumiren la continuïtat de l’Escola Pia. El pare Miquel fou un dels religiosos fonamentals d’aleshores: esdevingué rector de Castellbò (1711-12) i de Moià (1712-24), mentre ensenyava filosofia, teologia, llatí o retòrica als seus deixebles i alumnes. A Moià coincidí amb diverses incidències de la guerra de Successió i procurà no decantar-se per cap dels bàndols.
Residí a Peralta de la Sal (1724-28) en un cert ostracisme. El 1728, quan es fundà el col·legi de Puigcerdà, hi fou enviat arran de l’estreta amistat que mantenia amb el bisbe de la Seu d’Urgell, Simeó de Guinda. Posteriorment passà a dirigir l’acabat de fundar col·legi d’Igualada (1732-35). Balaguer i Oliana foren noves residències fins que el 1740 fou nomenat rector de Mataró, casa de la qual havia portat durant anys les gestions per a la fundació. El 1741 en el capítol de la comunitat de Mataró es proposà que les cases de Catalunya fossin reconegudes com a viceprovíncia i se separessin de la resta de cases espanyoles, i el pare general ho aprovà aquell mateix any. Picanyol en fou el segon viceprovincial (1748-51). En acabar el mandat tenia ja seixanta-sis anys i la bona salut no l’acompanyava. Tampoc no era ben vist per un grup de joves escolapis que aspiraven a expansionar-se, a obrir-se més a la societat, a donar preferència a l’ensenyament de l’aritmètica enfront del llatí. De totes maneres continuà col·laborant en la formació de noves generacions d’escolapis. Era el testimoni o memòria viva de la història de l’Escola Pia de Catalunya. Durant anys fou el degà dels religiosos escolapis catalans.
Com a cal·lígraf escriví bones mostres per als alumnes amb la lletra cursiva rodona de ploma de costat. Com que els escolapis es decantaren cap a la lletra bastarda o espanyola, el pare Miquel quedà en l’oblit. Els fulls de mostres se les feia cada mestre per a la seva classe, no s’imprimien.
Bibliografia
- Blanco, Rufino (1903). Diccionario de los calígrafos españoles por D. Manuel Rico y Sinobas, con un apéndice sobre los calígrafos más recientes. Madrid: Establecimiento Tipográfico de Jaime Ratés, pàg. 7. L’introdueix com «Ángeles, el Padre Miguel de los» confonent el nom de religió amb el cognom.
- Castellà i Raich, Gabriel (2006). L’Escola Pia d’Igualada. Assaig històric (anys 1732-2002). Igualada: Escola Pia; sobre el pare Miquel, vegeu l’índex.
- Cotarelo i Mori, Emili (1914). Diccionario biográfico y bibliográfico de los calígrafos españoles. Vol. I. Madrid: Tipografía de la Revista de Arch., Bibl, y Museos. L’introdueix com «Ángeles, el P. Miguel de los» confonent el nom de religió amb el cognom.
- Florensa, Joan (2010). El projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya (1683-2003): una escola popular. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Societat d’Història de l’Educació als Països de Llengua Catalana / Escola Pia de Catalunya.
- Picanyol i Pla, Llogari (1956). Moià y los escolapios moyaneses. Monografía histórica. Barcelona: C. Casacuberta, pàg. 91-98.
- Servidori, Domingo María de (1789). Reflexiones sobre la verdadera arte de escribir. 2 vol. Madrid: Imprenta Real, pàg. 152.
- Vilà i Palà, Claudi (1972). Escuelas Pías de Mataró: Su historial pedagógico. Salamanca; segons l’índex.