Ramon López i Soler

(Manresa, Bages, 1799 — Madrid, 1836)

Poeta, novel·lista i periodista en llengua castellana.

Feu estudis de dret a Cervera i fou membre de la Societat Filosòfica (1815) i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1824). Amb el pseudònim de Lopecio escriví himnes patriòtics i publicà, en col·laboració, el drama patriòtic La libertad restaurada (1822). Fou un dels fundadors d’El Europeo, on desenvolupà una teoria del Romanticisme que propugnava el medievalisme i el cristianisme i, alhora, una actitud conciliadora i cosmopolita, pròpia de l’eclecticisme. Exiliat a València per les seves idees polítiques (1824), anà més tard a Madrid, on fou redactor de la Revista Española. El 1833 tornà a Barcelona i hi fou el primer director d’El Vapor, fins el 1835, que se n’anà a França. El 1834 extractà a El Vapor la Pràctica, forma i estil de celebrar Corts generals a Catalunya, de Lluís de Peguera (1701), com a possible contribució a l’elaboració de l’Estatut Reial segons els interessos industrialistes (recollit en un opuscle titulat Constitución catalana y Cortes de Cataluña, 1835). Tornà finalment a Madrid, on fou redactor d’El Español.

Escriví poemes neoclàssics i novel·les històriques, gènere que ell inicià en la literatura castellana amb Los bandos de Castilla, o El caballero del cisne (1830), inspirada en Ivanhoe i introduïda amb un pròleg doctrinal qualificable de manifest romàntic. Amb el pseudònim de Gregorio Pérez de Miranda publicà encara les novel·les històriques Kar-Osmán o memorias de la casa de Silva (1832), Jaime el Barbudo o la sierra de Crevillente (1832), Enrique de Lorena (1832) i El primogénito de Alburquerque (1833), la novel·la costumista Las señoritas de hogaño y las doncellas de antaño (1832), imitació de Scribe, i, pòstumament, Memorias del príncipe de Wolfen (1838). Traduí parcialment Ivanhoe, amb Juan Nicasio Gallego, i feu una adaptació de Notre-Dame de París, d’Hugo (La catedral de Sevilla, 1834). Influït per D’Arlincourt, Ann Radcliffe, Chateaubriand i, sobretot, Walter Scott, el seu estil, que no exclou una tendència a les descripcions lúgubres i malenconioses, palesa força domini del llenguatge.