És parlada per prop d’un milió i mig d’individus. Comprèn els següents dialectes: el sasserès el gal·lurès (amb afinitats corses) al N, el logudorès el nuorès (el més arcaic) al centre, i el campidanès (amb connexions amb el sicilià) al S. Amb relació als dialectes italians, presenta dificultats en la comprensió a causa de les assimilacions consonàntiques, la morfologia, la sintaxi arcaica i la manca d’una norma rectora. Posseeix una base lingüística llatina, on s’havien incrustat alguns elements del substrat púnic i grec; aquella base fou acrescuda amb altres aportacions germàniques, aràbigues, especialment catalanes i castellanes i darrerament italianes.
El sistema vocàlic és format per cinc fonemes (i, e, a, o, u), cadascun provinent de la vocal llatina del mateix timbre, tant si és breu com si és llarga (Ī, Ĭ > i; Ē, Ĕ > e, etc.): així, buca < BŬCCA, pilu < PĬLU. El nuorès manté les oclusives sordes intervocàliques (fákere < FACERE), però el logudorès i el campidanès les sonoritzen (fágere), així com les inicials, per fonosintaxi (de gando in kando, ‘adesiara’). La geminada —LL— llatina es fa cacuminal (ḍḍ) (casteḍḍu < CASTELLU). Els dialectes centrals mantenen l’antiga articulació velar de Ce , i i Ge , i (kelu < CAELU, gelare, pronunciat guelare). La v té pronúncia bilabial (boler, ‘voler’), els grups Kw i Gw passen a b, bb (AQUA > abba, LINGUA > limba), GN no es palatalitza (LIGNA > linna), LY [z], [z] (FILIU > fizu) i la L agrupada es rotatitza (PLENU > prenu). En morfosintaxi, l’article deriva d’IPSU: su(s), sa(s) —el campidanès només té un plural neutre (is)—, conserva els antics neutres en -us (PECTUS > pettus, ‘pit’), resta en alguns dialectes la variació -u/-os de singular/plural, abunden els perfets forts, predominen els infinitius de la tercera conjugació (débere, ‘deure’; mórrere, ‘morir’) i apareix la preposició a davant l’objecte directe de persona (kirkat a Deus, ‘cerca Déu’).
El lèxic es troba marcat per les comunicacions i els dominis polítics successius. L’enriqueixen força arcaismes (yuilare ‘cridar’ < IUBILARE, mannu < MAGNU); els germanismes ja hi havien entrat amb el llatí vulgar; els arabismes, malgrat les incursions piratesques, hi arribaren sobretot a través de la llarga dominació hispànica (1326-1714) (és el cas de sorra, costat del ventre de la tonyina, procedent del català). Els catalanismes predominen al sud (leggiu, ‘lleig’; arratera, ‘ratera’), mentre que els castellanismes s’estenen preferentment pel centre-nord (feu, ‘lleig’; arratonera, ‘ratera’).