La insurrecció de 1719 i la zona de Carrasclets.
El lent però implacable procés de normalització del règim borbònic a València, Catalunya i Mallorca, forjat en un clima d’intimidació ciutadana, de violència política i d’ocupació militar sense precedents, es veié radicalment alterat a partir de l’any 1718 per la peculiar conjuntura internacional de l’època. L’agosarada política promoguda pel cardenal Julio Alberoni, primer ministre de la monarquia, coneguda com “l’irredemptisme mediterrani”, ocasionà el trencament de l’aliança entre les corones borbòniques d’Espanya i França. La ruptura fou afavorida per la conquesta de Felip V de les illes de Sardenya (1717) i de Sicília (1718), que havien estat atribuïdes pel tractat d’Utrecht respectivament a Àustria i a Savoia. Això facilità la recomposició d’una nova coalició d’estats: la Quàdruple Aliança que formaven Anglaterra, França, Holanda i Àustria, i que inicià una ofensiva diplomàtica i militar contra la monarquia hispànica.
Aquesta nova conjuntura internacional creà les condicions favorables al revifament de la lluita antiborbònica a Catalunya, estimulada per successius atacs dels exèrcits de l’Aliança per la frontera dels Pirineus. L’estiu de l’any 1719, extensos territoris de la Vall d’Aran, l’Alt Urgell, el Pallars, la Noguera, la Cerdanya, la Garrotxa, el Ripollès i fins i tot l’Alt Empordà foren envaïts per escamots de miquelets catalans procedents del Rosselló, comandats per Francesc Bernic, i per tropes franceses a les ordres del mariscal James Fitz-James Stuart, duc de Berwick. Aquest darrer, que havia obtingut la rendició de Barcelona l’any 1714 i va ser el primer capità general borbònic de Catalunya, actuava ara al servei del rei de França i en contra de Felip V. En molts d’aquests territoris, els aliats utilitzaren com a instrument de seducció política la promesa de restitució de les antigues institucions d’autogovern, i en alguns casos, com a la Seu d’Urgell, s’arribà a derogar l’ajuntament borbònic i es restablí el municipi consular i el procediment insaculatori. Segons el testimoni de Rafael Cruïlles, confident borbònic, la propaganda dels aliats prometia als habitants de les zones ocupades “sacarlos del yugo y opresión española, reintegrar el Principado a sus antiguos privilegios, y el restablecimiento publicado de los privilegios de la ciudad, ayuntamiento antiguo y extracción de cónsules”.
En connivència amb aquesta ofensiva aliada a la zona fronterera, a les comarques meridionals de Catalunya s’aixecaren diversos escamots de guerrillers austriacistes, comandats per Pere Joan Barceló i Anguera, conegut amb el nom de Carrasclet. Nascut l’any 1682 a la vila de Capçanes, a la comarca del Priorat, havia treballat de llenyataire i carboner, d’on sembla que li provenia el malnom de Carrasclet. De família austriacista, el seu pare, Francesc Barceló, fou capità de fusellers i morí en un combat contra les tropes borbòniques a Móra d’Ebre, i ell mateix participà en diverses operacions militars; aconseguí el grau d’alferes en la partida del coronel Nebot. Després de la caiguda de Barcelona en poder de Felip V, s’acollí a les mesures de gràcia dictades pel govern i es retirà a Marçà, on treballà de pagès, però continuà la militància austriacista, per la qual fou detingut dues vegades. Fet escàpol, es refugià a la serra de Llaberia, on formà diverses partides guerrilleres que foren conegudes a l’època com carrasclets, i com a represàlia foren detinguts diversos dels seus familiars, entre els quals la seva pròpia mare. L’any 1718 fou cridat a Perpinyà per tal de promoure accions guerrilleres arreu de Catalunya, que l’any 1719 coincidiren amb les operacions pirinenques de les tropes de la Quàdruple Aliança. Investit amb el grau de coronel de fusellers, Barceló retornà a la seva zona d’operacions de les comarques tarragonines, i aconseguí aixecar prop de vuit mil guerrillers, amb els quals combaté les tropes borbòniques per les terres del sud de Catalunya, amb accions especialment remarcables contra Reus o Valls, població aquesta darrera defensada pel batlle Pere Anton Veciana i Rabassa, fundador de les anomenades “esquadres de Valls”. També s’efectuaren importants operacions al Penedès i a l’Anoia; Vilafranca arribà a ser ocupada per una partida de miquelets comandada per Francesc Bernic durant trenta dies, entre els mesos de juliol i agost de l’any 1719 i, com a conseqüència, les autoritats borbòniques hagueren de fugir precipitadament i refugiar-se a Tarragona.
Des del final de l’any 1719, el nou gir de la política internacional que havia afavorit el cessament de l’aventura borbònica a Itàlia i la destitució del primer ministre Alberoni provocà la fi de l’ocupació aliada de les comarques del nord de Catalunya i la desmobilització de les partides guerrilleres arreu del país.
Francesc Bernic fou perseguit per les tropes borbòniques a la zona boscosa de la Llacuna, a l’Anoia, on caigué presoner i fou finalment confinat a la Ciutadella de Barcelona. Per la seva banda Pere Joan Barceló, mancat del suport internacional, fugí cap a l’illa de Menorca, llavors sota domini anglès, i es traslladà després a la cort de Viena, on l’emperador li reconegué el grau de coronel de l’exèrcit austríac, i s’establí amb la seva muller a la població hongaresa de Mugdia. Encara, posteriorment, participà en diverses accions de guerra al servei de l’emperador, i morí al seu retir d’Hongria.
Un cop més Catalunya havia estat la víctima propiciatòria del regateig entre les potències europees i l’instrument dels interessos internacionals. L’aventura del 1719 deixà al país un rastre de repressió brutal contra tots els que havien participat en la revolta o havien manifestat les seves inclinacions polítiques, repressió que, segons els contemporanis, fins i tot podria haver superat a molts llocs el rigor persecutori dels anys de la postguerra.
A Reus foren detinguts molts dels austriacistes que havien manifestat les seves idees polítiques en el transcurs de la revolta, i alguns d’ells foren penjats per un tal Duquet, antic guerriller renegat. A Olot també foren executades una desena de persones sota l’acusació d’haver participat en l’intent antiborbònic. A molts altres llocs de Catalunya els austriacistes que més s’havien significat s’exiliaren a França i alguns d’ells acabaren refugiats a Viena.