J.L. Villanueva i Astengo, diputat valencià, s.d.
ECSA
Les corts de la monarquia espanyola aplegades a la ciutat de Cadis entre setembre del 1810 i setembre del 1813 van ser les primeres que no s’estructuraren en estaments. Aquest fet no va ser pas el resultat d’un acte revolucionari, sinó d’una maniobra que, aprofitant les circumstàncies de la invasió napoleònica, va forçar una convocatòria reduïda tan sols als representants del braç popular: diputats de les ciutats amb vot a les corts borbòniques, de les províncies (a raó d’un diputat per cada 50 000 h) i de les juntes. Es coneix el sistema d’elecció, censatari i indirecte, però no els detalls del procediment. Aquest punt és important, ja que, com que cal suposar que hi devia haver pressions i arranjaments, seria abusiu concloure que les diputacions a corts van ser un reflex de la realitat del país.
El pes de la participació valenciana i catalana a l’assemblea de Cadis fou més aviat escàs, encara que l’actuació dels diputats valencians va tenir major rellevància que la dels catalans, almenys qualitativament. El paper estel·lar fou el protagonitzat pels diputats castellans, molts d’ells suplents de territoris ocupats per l’exèrcit francès, elegits de manera prou irregular, com ara Agustín Arguelles, el comte de Toreno, Manuel García Herreros, José María Calatrava, Francisco Fernández Golfín o Diego Muñoz Torrero. El mal coneixement de la llengua castellana, juntament amb el seu fort accent català, explicaria en part la poc destacada participació de conjunt dels diputats catalans, però aquesta circumstància no ha estat assenyalada pel que fa als valencians. També s’hauria de destacar el desconeixement de les realitats polítiques, jurídiques i administratives de l’Estat espanyol. Amb l’excepció d’Antoni de Capmany, l’únic català ben integrat dintre de l’Estat borbònic i del pensament il·lustrat, els altres es trobaven relativament allunyats de molts dels problemes que es discutiren en aquelles corts. Una mica diferent va ser la situació dels diputats valencians. Alguns, i especialment els més actius, com Joaquim Llorenç Villanueva o Francesc Xavier Borrall, però també altres amb una actuació menys rellevant, com Josep Castelló o Francesc Sisear, havien ocupat càrrecs destacats en l’administració, la universitat o alts esglaons de la jerarquia eclesiàstica, conseqüència d’una major integració del País Valencià dintre de les estructures estatals.
Tot i tenint en compte aquestes consideracions, i també la presència de parlamentaris molt poc actius, alguns pràcticament muts, l’actuació tant catalana com valenciana fou una mica més destacada, almenys pel nombre de discursos dels seus diputats, si ens cenyim a les personalitats principals d’aquella legislatura. En aquest sentit s’ha de dir que, segons l’índex del mateix “Diari de Sessions”, si es descompta Agustín Argüelles, que parlà pràcticament tots els dies, els diputats que totalitzen un major nombre de discursos van ser els catalans Felip Aner i Jaume Creus, com també el valencià Villanueva. Junt amb aquests, a una certa distància, s’haurien de situar el català Ramon Llàtzer de Dou i el valencià Borrall.
Però la seua influència efectiva fou pràcticament nul·la, si se n’exceptua Joaquim Llorenç Villanueva, ben integrat dintre el grup de liberals jacobins que va ser el motor de les corts. Aquells que tenien una formació jurídica pràctica, com el català Joan de Baile o el valencià Castelló, en alguna ocasió van proposar esmenes tècniques que foren preses en consideració. Però l’únic que tingué una intervenció destacada i influent en els grans debats fou el valencià Villanueva, molt especialment amb relació a la supressió de la Inquisició.
La tendència predominant entre aquests diputats fou la conservadora, si no la decididament reaccionària, com fou el cas de la dels catalans Jaume Creus, Ramon Utgés, Ramon Llàtzer de Dou i Francesc Papiol, o la dels valencians Francesc Xavier Borrall i Josep Antoni Sombiela. En conjunt, però, va ser més liberal la representació valenciana. És en aquest sentit que, com s’ha dit, caldria conèixer els detalls de les eleccions. A causa de circumstàncies que es desconeixen, passaren a formar part de la representació valenciana dos advocats que havien tingut un paper rellevant en la lluita jurídica antisenyorial, naturals dels dos pobles on l’enfrontament havia estat més actiu: Antoni Lloret, d’Alberic, i Pere Aparici i Ortiz, d’Aielo de Malferit. Aquests dos diputats van defensar a Cadis una solució radical del problema, a la francesa, és a dir, la supressió de les senyories sense indemnització. Però al final s’adoptà la fórmula a la castellana proposada per García Herreros, origen dels problemes que s’haurien d’arrossegar fins el 1837.
En el debat sobre les senyories, si es descompten Borrall i Sombiela, és on es dibuixà de manera més nítida el contrast entre la posició adoptada per valencians i catalans, ja que aquests darrers, i en especial Jaume Creus, van fer una defensa de l’emfiteusi com un dels factors de la prosperitat agrària de Catalunya. El conservadorisme català, i en part també valencià, a les corts de Cadis s’hauria de matisar des d’un punt de vista actual, en la mesura que l’oposició a la configuració liberal i centralista de l’Estat ha pogut fer l’efecte d’una mena de protonacionalisme, que és una il·lusió òptica que amaga la simple defensa de l’antic règim. Així, cal destacar la coincidència dels diputats conservadors catalans i valencians en la seua oposició al projecte d’una nova divisió provincial d’Espanya sense tenir en consideració les fronteres històriques, o la defensa que va fer Borrall del Tribunal de les Aigües de l’horta de València, que en realitat amagava l’intent de sostreure a la jurisdicció del nou Estat liberal l’àmbit d’un recurs econòmic essencial. En definitiva, doncs, una maniobra reaccionària.