El creixement urbà a les Illes

Les tres illes majors de les Balears experimentaren un creixement urbà d’importància i característiques diverses al llarg del set-cents. Per a Palma de Mallorca hom calcula un augment d’uns 5 000 habitants, passant dels 28 882 registrats l’any 1715 als 34 073 del 1787. Un curs irregular, amb les màximes taxes a la primera meitat del segle, una predominança del creixement rural per damunt de l’urbà, i una important densitat d’aquest, amb 134 habitants per km², constitueixen alguns dels trets significatius a Mallorca. D’altra banda, Menorca és l’illa que presenta l’índex més alt de creixement urbà dins el conjunt de les Balears, concentrant-se a Maó, ciutat que el 1772 assumí la capitalitat, desplaçant en conseqüència Ciutadella en aquesta funció. Maó i el seu terme, tot consolidant una primacia econòmica adquirida al llarg del segle anterior, va créixer en més de 9 000 habitants (4 500 habitants el 1723; 13 902 el 1787), agrupant, a més, el 52% de la població de tota l’illa. Pel que fa a Eivissa capital, a diferència del que succeí a Palma de Mallorca, la progressió més notòria va tenir lloc a la segona meitat del segle XVIII. Tot i que la població rural continuà tenint el predomini numèric, la concentració urbana s’elevà del 16,8% l’any 1669 al 22,6% el 1746.

La pressió demogràfica no va anar acompanyada d’una planificació urbanística. Llevat del cas de Maó, els canvis sobre la morfologia urbana heretada foren mínims, i es produïren bàsicament com a resultat d’una expansió natural, espontània i, en conjunt, desordenada, feta a partir del nucli històric. Si Palma de Mallorca exemplificava un creixement en alçària, Maó i, en menor mesura, Eivissa solucionaren la problemàtica demogràfica ultrapassant els reduïts límits de la ciutat anterior, a base d’ampliar la superfície habitable, tot seguint els antics ravals extramurs, sorgits al voltant de les drassanes i del port (cas del barri de Sa Penya i del de Marina, a Eivissa). Aquest tipus d’expansió adquirí les màximes proporcions a Maó, on, a més, hi hagué intents, veritablement poc reeixits, d’ordenar el creixement. Maó és així mateix l’únic prototipus de ciutat balear que s’allunyà decididament, al llarg del segle XVIII, de la morfologia de ciutat emmurallada, la qual cosa no succeí ni a Palma de Mallorca ni a Eivissa; ambdues presenten una panoràmica semblant, l’eix directriu de la qual el donà la primera, tenint en compte, tanmateix, que a Eivissa l’increment dels ravals fou incontenible: el 1746, la ciutat emmurallada sols tenia 900 habitants, mentre que la xifra dels que en vivien fora arribava als 1 700.

Palma de Mallorca no sols mantingué, com Eivissa, el cinyell murari sinó que fins i tot el refermà, en construir de bell nou les fortificacions de la part marítima, les quals, apedaçades una i altra vegada, havien quedat al marge de la reforma promoguda a totes les Balears per Felip II per tal de modernitzar les defenses medievals, el perímetre de les quals havien resseguit. Entre el 1715 i el 1785 (obertura de la porta de la Portella) s’aixecaren els baluards del Moll i el de Berard, amb les plataformes i portes corresponents, de manera que restà així acabat un recinte que l’any 1873 fou enderrocat per primer cop, precisament a la part del baluard del Moll. Cal subratllar que, el 1715, Felip V havia disposat, per motius de seguretat, l’enderrocament dels convents fora muralles dels augustinians, trinitaris i caputxins, i marcava així la política que s’havia de seguir.

L’anomenada ciutat preindustrial, tancada i replegada a causa de les servituds militars, molt estrictes a Palma de Mallorca, mantenia les usuals deficiències en la infraestructura urbana, agreujades per una dèbil expansió natural fora muralles, malgrat que aquesta es deixà sentir al vell barri mariner del Jonquet o de Santa Catalina. La pressió demogràfica actuà sobretot al centre de la ciutat, a diferència dels indrets més propers a la murada, força despoblats a excepció dels que concentraven activitats comercials (com ara la Porta de Sant Antoni) o portuàries (Puig de Sant Pere i raval de Santa Catalina). Així, dos fets tipifiquen Palma de Mallorca: d’una banda el progressiu amuntegament de la població, i de l’altra la compartimentació d’antigues unitats d’hàbitats. Aquestes augmentaren la seva alçària i originaren divisions en la propietat horitzontal, que portà a la formació d’habitatges plurifamiliars. Des de la dècada dels anys noranta l’afluència d’una abundosa població flotant, refugiada arran de la Revolució Francesa, agreujà la situació.

La política il·lustrada sota el regnat de Carles III plantejà una correcció de la situació, deixant de costat, però, el tema de fons, és a dir, el d’una planificació global. Les actuacions foren les usuals a la resta de les ciutats de l’Estat espanyol: noves divisions administratives, millora de la infraestructura sanitària, i revaloració de la via pública. El 1777 s’elaborà el primer manzanario i s’organitzà la ciutat en illetes. La neteja de la ciutat, l’ús de l’empedrat, constatat a Palma de Mallorca a partir del 1777 (a Maó ja des del 1751), que desterrà el vell sòl de terra, o les gestions per poder instal·lar l’enllumenat públic, foren les grans seqüències reiterades. Un punt important dins la política il·lustrada fou l’afermament de l’espai públic com una entitat específica, enfront de l’àmbit de la propietat privada. El propòsit d’aconseguir l’autonomia de la xarxa viària, del carrer, de la plaça i del passeig es traduí en tot un seguit de normatives, encaminades a potenciar els eixos focals, les vies rectilínies i la uniformitat de les façanes. Així, s’enderrocaren progressivament els antics elements, com fou el cas de les volades, que dificultaven una lectura visual de les façanes, comportant una indiferenciació de límits entre l’espai públic i el privat. De la posada a punt de l’espai públic són testimoni les cases senyorials, que, a la meitat de segle, iniciaren el procés d’una obertura visual cap a l’exterior construint al carrer les lògies que abans havien restat confinades al pati (lògia de Can Solleric al passeig del Born). Els aspectes ressenyats testimonien els intents, força dèbils, de posar la primera pedra de la ciutat burgesa.

Solament Maó, sota el domini britànic, s’allunyà decididament de la imatge d’una ciutat medieval. El recinte murat va perdre el seu ús defensiu i va quedar absorbit per les noves edificacions que s’hi aplegaren (a partir del 1718 i el 1725 respectivament). A la vegada augmentà l’ocupació dels ravals fora muralles, començada ja al segle anterior arran del progrés comercial. El creixement fou de caràcter lineal, aprofità la ruta dels antics camins i envoltà el nucli medieval, passant a definir juntament amb aquest i de manera parcial el cor de la ciutat. Es crearen nous camins, entre els quals l’anomenat popularment camí d’en Kane, i el camí de Gràcia, a fi de facilitar les relacions entre els diversos nuclis de l’illa i aglutinar alhora la nova expansió, girada cap a llevant. Paral·lelament una intensa tasca arquitectònica de programes públics i d’habitatges conformà els nous barris. En conjunt, l’expansió urbana es va dur a terme desordenadament, malgrat els esforços de Richard Kane, el primer governador anglès de l’illa, per tal de reglamentar-la. Tot i això oferí alguns testimonis parcials de planificació, com fou el cas del carrer de les Moreres, enllaç entre l’eixample vell i el nou.

Els grans exemples de programació urbanística foren els nuclis de nova planta creats sota el breu domini francès (1756-63), i la posterior recuperació britànica de l’illa (1763-68). Són els casos respectivament de Sant Lluís i de Vila Jordi o George Town, la qual, situada al municipi d’es Castell i concebuda segons un esquema ortogonal, fou destinada a activitats militars.