Pautes de desenvolupament en les societats caçadores-recol·lectores.
Les primeres representacions científiques de les societats humanes més antigues es desenvoluparen sota el paradigma de l’evolucionisme. El mateix Charles Robert Darwin prengué les societats caçadores-recol·lectores que conegué en el seu viatge a bord del vaixell H. M. S. Beagle com a exemple per a representar les primeres societats, i il·lustrà amb la seva interpretació d’allò que va veure (societats fossilitzades) un estadi evolutiu entre els humans i els animals.
Les interpretacions evolucionistes antigues consideraven que la vida dels homínids havia estat molt limitada a causa de la seva naturalesa mig animalística. Sota aquesta influència, molts arqueòlegs posteriors establiren extrapolacions directes de les condicions de vida de les societats caçadores-recol·lectores contemporànies, amb diferents desenvolupaments tecnològics, per a representar les diverses fases del Paleolític. Així, per exemple, una generalització simplificada de les comunitats aborígens australianes era assimilada a un estadi del Paleolític inferior o mitjà, mentre que els grups esquimals ho eren al Paleolític superior final.
La crítica a l’extrapolació etnogràfica que va suscitar aquest abús metodològic generà un nou corrent que es basava exclusivament en l’estudi dels conjunts de peces recuperats arqueològicament, per tal de definir àrees culturals i cultures que foren periòdicament substituïdes per d’altres. Més recentment, el paradigma neofuncionalista ha emfasitzat la cultura com a mitjà d’interposició entre la societat i el seu medi ambient. Així, s’han tractat de tenir en compte els diferents mecanismes que van generar les societats prehistòriques per a adaptar-se al seu medi. El materialisme cultural, d’altra banda, ha considerat el desenvolupament de les societats com el resultat de l’adequació de la població als recursos que oferia el medi canviant.
Aquestes interpretacions adaptacionistes i evolucionistes mecanicistes no han tingut problemes a adjudicar a les primeres societats maneres de comportament i d’adaptació modernes. Així, han considerat, per exemple, que els homínids eren caçadors plenament capacitats per a sobreviure mitjançant la cacera de grans preses i per a enfrontar-se a qualsevol depredador, i que els homes sortien cada dia a caçar mentre les dones els esperaven a la llar cuidant les criatures. Les societats humanes només haurien estat limitades a cada moment per la restringida oferta del medi.
El materialisme històric, en canvi, considera que l’existència de contradiccions entre la natura i la societat fou l’element determinant del primer desenvolupament social. Aquesta relació, però, s’ha establert històricament a diferents nivells, ja que és un producte de les relacions anteriors, en les quals la societat ha anat desenvolupant-se acumulant experiència de la mateixa manera que també el medi ha tingut una evolució pròpia. Les primeres societats tingueren, doncs, uns condicionaments diferents dels de les societats caçadores plenament desenvolupades.
La primera limitació residia en la manca d’experiència instrumental: les primeres societats no disposaren d’un conjunt d’instruments adequat per a enfrontar-se amb seguretat al medi. Aquesta primera fase (fins fa uns 50 000 anys) de desenvolupament físic humà i d’acumulació d’experiència instrumental no es pot comparar amb cap de les societats caçadores actuals. Les capacitats físiques i intel·lectuals i d’explotació dels recursos no són equiparables.
Tampoc les societats prehistòriques caçadores-recol·lectores plenament desenvolupades posteriors no poden parificar-se del tot amb les societats actuals que han adoptat aquest sistema de producció. És cert que totes tenen en comú el mateix tipus humà modern, amb les mateixes capacitats físiques i intel·lectuals i que, probablement, l’instrumental de cacera ja tenia una potencialitat equivalent, però el medi no degué plantejar, al principi, les limitacions que sí que presenta avui en algunes de les societats actuals. Les societats caçadores han hagut d’anar enfrontant-se a poc a poc, a mesura que la seva capacitat productiva creixia, amb la contradicció dominant que representava el fet de no poder sobrepassar la capacitat de reproducció natural del medi.
Les societats caçadores-recol·lectores actuals són el producte d’un desenvolupament central en el control de la seva reproducció, per tal de no sobreexplotar irreversiblement el medi i no posar en crisi la seva mateixa supervivència. Aquest procés històric les ha portat a formes d’organització social i econòmica, a desenvolupaments ideològics i a estancaments tecnològics que no tenen comparació amb els prehistòrics, que només es podran conèixer a través de l’arqueologia.