En la pell hi ha nombroses fibres nervioses que transmeten impulsos nerviosos, tant des de la pell al sistema nerviós central com en sentit invers.
Els nervis que transmeten estímuls procedents del sistema nerviós central es localitzen en el derma i l’hipoderma. Innerven les glàndules sudorípares, els vasos sanguinis i els músculs erectors dels pèls, tot controlant l’acció d’aquestes estructures.
La pell és un òrgan molt actiu que participa en el funcionament general de l’organisme. Fonamentalment, realitza tres funcions: protegeix l’organisme, en regula el funcionament i estableix relació amb el món exterior.
Actua com a barrera que protegeix l’organisme de diversos factors nocius provinents de l’exterior. Així, impedeix el pas de substàncies i radiacions, evita la penetració de gèrmens i esmorteeix els efectes de les agressions mecàniques.
La pell actua com a barrera protectora que impedeix el pas de gèrmens i de substàncies químiques. La funció de barrera és duta a terme en la capa de secrecions que cobreix la superfície cutània i en els diversos estrats de la pell.
La suor és un líquid clar, de gust salat, secretat per les glàndules sudorípares. És elaborada en les cèl·lules del glomèrul secretor de les glàndules sudorípares i travessa el conducte excretor fins que ateny la superfície de la pell. A mesura que la secreció passa pel conducte de la glàndula, hi ha substàncies que poden ésser reabsorbides d’acord amb les necessitats de l’organisme. Així, la composició de la suor es pot modificar segons les necessitats de cada circumstància.
El sèu és una barreja complexa de substàncies grasses secretades per les glàndules sebàcies. La secreció sebàcia es compon de les substàncies que formen les mateixes cèl·lules glandulars, que es desintegren després d’un temps d’evolució. Així, a mesura que les cèl·lules dels alvèols de la glàndula es reprodueixen, es van desplaçant cap al conducte excretor, alhora que sintetitzen greixos. Quan atenyen la zona central, aquestes cèl·lules degeneren, moren i s’acumulen al conducte excretor.
La ceratinització és el procés de transformació que experimenten les cèl·lules de l’epidermis en el recorregut que fan des de la capa basal fins a la superfície. En aquest procés les estructures cel·lulars esdevenen ceratina, una massa de material resistent, constituïda fonamentalment per proteïnes fibroses, restes de membranes cel·lulars i d’altres substàncies. La ceratina es caracteritza perquè és molt resistent a les transformacions químiques, és impermeable a l’aigua i suporta l’acció de substàncies àcides i alcalines sense que la destrueixin.
La coloració de la pell depèn de tres pigments: la melanina, l’hemoglobina i el carotè.
Els pèls es desenvolupen en els fol·licles pilosos de manera cíclica, tot alternant fases de creixement amb fases de repòs.
La fase de creixement, anomenada anagen, dura uns tres anys. Durant aquest temps, les cèl·lules de la matriu germinativa proliferen activament i donen lloc al creixement del pèl. El ritme de creixement no és el mateix en totes les persones ni en totes les zones del cos. Així, els cabells creixen aproximadament entre 0,2 mm i 0,5 cada dia i el pèl de la barba uns 0,35 mm diaris.
La cicatrització és el procés destinat a reparar les lesions que destrueixen la continuïtat de les capes profundes de la pell. Quan una lesió afecta només l’epidermis, el teixit es regenera a partir de la capa basal, i no queda cap marca visible. En canvi, quan una lesió destrueix tota l’epidermis i afecta el derma, la pell es repara a través del procés de cicatrització, que deixa una marca permanent anomenada cicatriu.
Les malalties de la pell generen alteracions en els teixits cutanis que es poden manifestar amb diversos símptomes o signes.
Els símptomes, és a dir, les molèsties subjectives que percep la persona afectada, solen ésser escassos en les malalties cutànies. L’únic símptoma que es presenta sovint és la coïssor.