Cinema nord-americà
L'auge del cinema en 3D que es va produir el 2009 es pot entendre com una manera de fer minvar –en la mesura que es pugui– els efectes, cada cop més notoris, de la pirateria i les descàrregues il·legals per internet, oferint imatges impossibles de reproduir a la petita pantalla o a l'ordinador, de la mateixa manera que els anys cinquanta i seixanta es van expandir les superproduccions espectaculars en un intent de suavitzar la competència de la televisió. Caldrà veure si aquesta tendència acabarà quedant en una efímera curiositat tecnològica o si es generalitzarà.
Avatar, una de les grans creacions de l’any en 3D va fer reaparèixer James Cameron a la direcció
© Official Avatar Movie
Quant a Avatar, de James Cameron –que ja en el seu dia va revolucionar els efectes especials digitals a Terminator 2: Judgement Day–, es va revelar com la pel·lícula més ambiciosa en aquest sentit, mentre que produccions de terror com The Final Destination o My Bloody Valentine recordaven als espectadors la condició inicial d'atracció de barraca de fira del cinema.
També es van estrenar en 3D les produccions d'animació més importants de la temporada: Up, de Pixar-Disney, Monsters vs. Aliens, de la seva principal competidora Dreamworks, Ice Age: Dawn of the Dinosaurs, Coraline, Cloudy with a Chance of Meatballs i A Christmas Carol, de Robert Zemeckis, un altre constant investigador dels avenços en efectes especials.
L'ànsia de retenir a les sales el públic adolescent –el més predisposat a sortir de casa– es va reflectir en nous lliuraments de les sagues fantàstiques Twilight (New Moon) –basades en la sèrie vampírica i romàntica de Stephanie Meyer– i Harry Potter (Harry Potter and the Half-Blood Prince), segons el llibre de J.K. Rowling. I també en l'estrena de vehicles al servei d'estrelles juvenils sorgits de la divisió televisiva de la factoria Disney, com Hannah Montana: the Movie, Jonas Brothers: the 3D Concert Experience o 17 Again, comèdia amb el protagonista de High School Musical, Zac Efron.
Al mateix públic –tot i que sense menysprear l'interès de l'espectador més madur– es van adreçar relectures de sèries televisives com Star Trek, de J.J. Abrams, adaptacions de còmics amb superherois –Watchmen, X-Men Origins: Wolverine– i de manga –Dragonball Evolution– o, fins i tot, amb personatges del món de les joguines –com G.I. Joe i Transformers: Revenge of the Fallen–. A tota aquesta oferta, cal afegir-hi la tradicional quota de noves versions i seqüeles, sobretot de pel·lícules de ciència-ficció –Terminator Salvation–, comèdies fantàstiques –Night at the Museum: Battle of the Smithsonian–, comèdies –The Pink Panther 2–, films d'acció –Fast & Furious–, musicals –Fame– i, sobretot, pel·lícules de terror, com The Last House on the Left, Friday the 13th o la polèmica Saw VI, que a Espanya va obtenir, per primer cop a la història, la qualificació X a causa de les seves extremades dosis de violència, fet pel qual no es va poder estrenar a les sales convencionals.
La nostàlgia per l'adolescència perduda, precisament, vertebra en bona part l'esperit de les noves tendències de la comèdia nord-americana, amb mostres com Funny People, de Judd Apatow, Zack and Mirie Make a Porno, de Kevin Smith; The Hangover, de Todd Phillips, i Brüno, de Larry Charles, fals documental protagonitzat pel polèmic humorista Sacha Baron Cohen. Els problemes sentimentals de la joventut van ser objecte dramàtic de comèdies romàntiques com (500) Days of Summer, de Marc Webb, i Adventureland, de Greg Mottola.
El públic adult, de tota manera, va ser el destinatari de directors com John Patrick Shanley (Doubt), Ron Howard (Frost/Nixon), David Fincher (The Curious Case of Benjamin Button), Darren Aronofsky (The Wrestler), John Hillcoat (The Road), Stephen Daldry (The Reader) i Sam Mendes (Away We Go). Diversos realitzadors veterans van aportar variacions sobre el seu discurs d'autor, com Clint Eastwood amb Gran Torino, Michael Mann amb Public Enemies, Terry Gilliam amb The Imaginarium of Doctor Parnassus, Woody Allen amb Whatever Works, Quentin Tarantino amb Inglourious Basterds i, fins i tot, Francis Ford Coppola, amb una producció modesta i en blanc i negre, Tetro. Dos dels màxims representants del cinema independent, Gus Van Sant i Jim Jarmusch, van estrenar respectivament Paranoid Park i The Limits of Control. Un altre dels films indies del curs va ser Frozen River, de Courtney Hunt, que va aconseguir situar la seva protagonista, Melissa Leo, en la cursa dels Oscar. Per la seva banda, Precious: Based in the Novel Push by Sapphire, de Lee Daniels, va guanyar tres premis al Festival de Sundance, a part de diversos guardons en festivals internacionals.
La recessió econòmica global va tenir el seu reflex cinematogràfic en una sèrie de pel·lícules que posen en qüestió les grans corporacions, sovint en clau de cinema de gènere: per exemple, Duplicity, de Tony Gilroy, State of Play, de Kevin McDonald, The International, de Tom Tykwer, o The Informant!, de Steven Soderbergh; mentre que el sempre combatiu Michael Moore va aportar el seu punt de vista sobre la crisi en un altre dels seus documentals, Capitalism: A Love Story.
Cinema europeu
En un país tan procliu a les biografies de les seves glòries nacionals i a les grans produccions com França, Anne Fontaine va dirigir Coco avant Chanel, recreació de la vida de la llegendària modista encarnada per un dels darrers emblemes de l'star system local, Audrey Tatou. Però la gran triomfadora en l'edició dels premis César va ser una altra biografia de plantejament molt diferent, l'austera Séraphine, de Martin Provost. Alguns dels èxits francesos més importants de l'any van ser tragicomèdies familiars i costumistes com Le premier jour du reste de ta vie, de Rémi Bezançon; Quelque chose à te dire, de Cécile Telerman; LOL (Laughing Out Loud), de Lisa Azuelos, i, sobretot, una comèdia inscrita en la tradició de l'humor popular gal, Bienvenue chez les Ch'tis, de Dany Boon. També es van poder veure els nous treballs de realitzadors com Arnaud Desplechin (Un conte de Noël), Agnès Jaoui (Parlez-moi de la pluie), Erick Zonca (Julia), Christophe Honoré (Non ma fille, tu n'iras pas danser), Christophe Barratier (Faubourg 36), Cédric Klapish (Paris), François Ozon (Le refuge), Patrice Chéreau (Pérsecution), Jacques Audiard (Un prophète) i també d'un veterà com Constantin Costa-Gavras, que va tornar a demostrar la seva consciència política a Eden à l'Ouest, una faula sobre la immigració il·legal. Però una de les revelacions de la temporada va venir de la mà d'un prestigiós realitzador japonès, Nobuhiro Suwa: Yuki & Nina, codirigida amb Hyppolite Girardot.
Pel que fa a la Gran Bretanya, una producció relativament modesta, Slumdog Millionaire, va resultar la gran triomfadora de la nit dels Oscar gràcies a la seva barreja de consciència social, melodrama sentimental i música a l'estil de Bollywood. El seu director, l'escocès Danny Boyle, sempre s'ha volgut allunyar dels patrons del cinema britànic en el seu vessant més acadèmic i tradicional, amb freqüència associat al cinema d'època, que es va traduir en biografies femenines de llinatge aristocràtic o reial, com The Duchess o Young Victoria. El cinema de caràcter social va tenir la seva aportació de la mà del veterà Ken Loach, amb la comèdia proletària Looking for Eric. La renovació de l'herència de Loach va venir de la mà d'Andrea Arnold, amb Fish Tank.
Però un dels grans èxits del cinema europeu va provenir d'un país poc acostumat als èxits de taquilla internacionals, Suècia, gràcies a les dues primeres entregues de la trilogia Millennium basades en la saga de best-sellers del desaparegut Stieg Larsson, inspirades en les novel·les Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. També sueca va ser una pel·lícula rebuda amb aura d'obra de culte, Låt den rätte komma in ('Deixa'm entrar'), amb què Thomas Alfredson va renovar les històries de vampirs.
En els darrers temps s'ha parlat d'un cert ressorgiment del cinema italià. Mateo Garrone, el director de Gomorra, una de les pel·lícules clau d'aquest prestigi renovat, és el productor de Pranzo di ferragosto, dirigida, escrita i protagonitzada per Gianni Di Gregorio, una comèdia costumista inscrita en la rica tradició autòctona del gènere. Dins el mateix gènere i igualment d'èxit va ser la farsa coral Ex, de Fausto Brizzi. El veterà Marco Bellocchio va revisar el passat del seu país amb Vincere, biografia d'Ida Dalser, l'amant de Mussolini, mentre que el sicilià Giuseppe Tornatore va ser acusat d'endolcir la història del seu lloc de naixement amb Baaria.
Escandinava és, en canvi, la producció de Videocrazy, d'Erik Gandini, un documental crític amb la figura del controvertit president italià Silvio Berlusconi. Es tracta d'una pel·lícula impulsada per Zentropa, la productora fundada pel danès Lars von Trier, que va estrenar la polèmica i provocadora Antichrist.
El nazisme va continuar essent objecte perenne de revisió de directors europeus com l'austríac Michael Haneke, amb Das Weisse Band ('La cinta blanca') –guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Canes– i el polonès Andrzej Wajda amb Katyn. En canvi, l'alemany d'origen turc Fatih Akin va aparcar el registre greu que presideix la seva filmografia en la seva primera comèdia, Soul Kitchen, guanyadora de dos premis a la Mostra de Venècia.
Altres cinematografies
L'argentina i la mexicana continuen essent les cinematografies llatinoamericanes més productives. Pel que fa a la primera, la nova reunió de Juan José Campanella i l'actor Ricardo Darín en El secreto de sus ojos es va saldar amb un gran èxit de crítica i de públic. Altres directors argentins internacionalment coneguts que van presentar nova pel·lícula van ser Eliseo Subiela (No mires para abajo), Juan Taratuto (Un novio para mi mujer), Lucía Puenzo (El niño pez), Carlos Sorín (La ventana) i Adrián Caetano (Francia).
Dos dels actors mexicans més internacionals, Gael García Bernal i Diego Luna, es van retrobar a Rudo y Cursi, de Carlos Cuarón, produïda pels cosmopolites Alfonso Cuarón, Guillermo del Toro i Alejandro González Iñárritu. I aquests mateixos actors van produir Sin nombre, de Cary Fukunawa, un relat sobre la immigració il·legal d'intencions similars a la colombiana Paraíso Travel, de Simón Brand.
Si d'Uruguay, un país amb una cinematografia emergent, es van rebre amb elogis Mal día para pescar, d'Álvaro Brechner, i Gigante, d'Adrián Biniez, l'Ós d'Or del Festival de Berlín va ser per a La teta asustada, de la peruana establerta a Catalunya Claudia Llosa.
Pel que fa al cinema asiàtic, del Japó van brillar dos melodrames intimistes: Aruitemo aruitemo ('Encara caminant'), de Hirokazu Koreeda, un homenatge al cinema del clàssic Yasuhiro Ozu, i Okuribito ('Comiats'), de Yojiro Takita, guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera. Per la seva banda, el mestre de l'animació Hayao Miyazaki va estrenar Gake no ue no Ponyo ('Ponyo al penya-segat'), una adaptació lliure de La Sireneta més clarament adreçada al públic infantil que treballs anteriors.
El cinema israelià difícilment es desprèn de la reflexió política sobre el llarg conflicte amb Palestina. En aquest sentit, Vals Im Bashir ('Vals amb Bashir'), d'Ari Folman, va destacar pel seu original plantejament de documental animat, mentre que Lebanon ('Líban'), de Samuel Maoz, també va sorprendre per la seva perspectiva insòlita, ja que està narrada des del punt de vista d'un tanc, i va guanyar el Lleó d'Or a la Mostra de Venècia. També a l'Orient Mitjà, la iraniana Hana Makhmalbaf, una de les integrants d'una nissaga de cineastes, va criticar el règim polític de Mahmud Ahmadinejad a Green Days.
Un rerefons de denúncia política, però en aquest cas combinada amb l'espectacularitat de Hollywood, va mostrar també District 9, metàfora de l'apartheid en clau de ciència-ficció dirigida pel sud-africà Neill Blomkampi produïda pel neozelandès Peter Jackson. Més realista va resultar Disgrace, anàlisi de les seqüeles de l'apartheid dirigida per Steve Jacobs a partir d'una novel·la de J.M. Coetzee.
Cinema espanyol
La collita espanyola del 2009 es va beneficiar de la coincidència de les darreres pel·lícules dels directors més internacionals, amb habitual tirada a la taquilla i responsables de pel·lícules oscaritzades: Pedro Almodóvar amb Los abrazos rotos, on s'inclou una reflexió metalingüística sobre la seva pròpia obra; Fernando Trueba, que va adaptar la novel·la El baile de la Victoria, d'Antonio Skármeta, i Alejandro Amenábar, autor de la superproducció èpica i filosòfica Ágora, rodada en anglès. Curiosament, la pel·lícula que va rivalitzar amb aquesta en la condició de producció més cara del cinema espanyol va ser una ambiciosa pel·lícula d'animació, Planet 51, pensada per al mercat internacional i, de fet, estrenada abans als Estats Units.
La temporada va testificar una certa vitalitat del cinema policíac, amb pel·lícules com Agallas, d'Andrés Luque i Samuel Martín Mateos, i, sobretot, Celda 211, de Daniel Monzón, esdevinguda un dels èxits sorpresa de taquilla.
El públic jove és a tot arreu un dels més cobejats per la seva major predisposició a sortir de casa, i alguna pel·lícula espanyola va recórrer al planter dels actors sorgits dels èxits de la televisió com a reclam; és el cas de Mentiras y gordas, d'Alfonso Albacete i David Menkes, i de Fuga de cerebros, de Fernando González Molina. Joves són també els personatges d'una altra comèdia, Pagafantas, de Borja Cobeaga, que fixa la mirada en els equivalents nord-americans del gènere. Per la seva banda, Spanish Movie, de Javier Ruiz Caldera, va parodiar els grans èxits del cinema espanyol dels darrers anys, d'El orfanato a Mar adentro passant per Alatriste, i la pel·lícula va significar la posada de llarg cinematogràfica d'una generació d'humoristes de culte foguejats en els monòlegs en directe i a la televisió.
La filmografia espanyola està dedicada amb freqüència al cinema amb consciència social, i el 2009 es van estrenar La vergüenza, de David Planell, sobre l'adopció; Retorno a Hansala, de Chus Gutiérrez, sobre la immigració; o Yo, también, d'Antonio Naharro i Álvaro Pastor, sobre les dificultats socials i laborals dels afectats amb síndrome de Down. A més, van estrenar les seves darreres pel·lícules alguns dels directors revelació dels darrers anys, com Daniel Sánchez Arévalo (Gordos), Salvador García Ruiz (Castillos de cartón), Alberto Rodríguez (After) i un dels més radicals i personals, Javier Rebollo (La mujer sin piano).
El nomenament d'Ignasi Guardans com a director general de cinema i arts audiovisuals va anar seguit de diverses polèmiques, sobretot per l'ordre ministerial que va desenvolupar la Llei del cinema, que, pel que fa als ajuts econòmics, va ser acusada per alguns sectors professionals d'afavorir les grans produccions i perjudicar les de pressupost petit i mitjà.
Cinema català
El 2009 va tenir lloc la primera entrega dels premis Gaudí concedits per l'Acadèmia del Cinema Català, creats amb la intenció de dinamitzar i difondre la tasca dels professionals catalans de la indústria cinematogràfica. Aquest any va posar a l'aparador la consolidació de diverses línies de treball obertes per la indústria catalana.
En el terreny de les produccions amb ambicions internacionals, Isabel Coixet va estrenar Map of the Sounds of Tokyo, una producció de Mediapro rodada al Japó en anglès i japonès amb un dels actors catalans de més projecció internacional, Sergi López.
Una altra pel·lícula competitiva internacionalment va ser [REC]2, de Jaume Balagueró i Paco Plaza, seqüela d'un film de terror estrenat amb èxit arreu del món i fins i tot generador d'una nova versió nord-americana. Balagueró i Plaza són directors representatius d'una generació educada en el cinema fantàstic nord-americà, alguns dels quals han acabat treballant directament per a Hollywood dirigint pel·lícules de terror. És el cas dels germans Àlex i David Pastor, directors de Carriers, i de Jaume Collet-Serra, director d'Orphan.
La tradició del cinema policíac barceloní va tenir continuïtat amb 25 kilates, de Patxi Amézcua, ben rebuda per la crítica i guanyadora de tres premis al Festival de Màlaga.
Petit indi, del jove director Marc Recha, es va convertir en la revelació del cinema català
© Petit Indi
Van estrenar les seves darreres pel·lícules alguns dels joves directors revelació dels darrers anys, afins a les tendències més experimentals del cinema català, com Marc Recha, autor de Petit indi, i Isaki Lacuesta, creador de Los condenados, la seva primera pel·lícula d'absoluta ficció, guanyadora del premi FIPRESCI al Festival de Sant Sebastià. I un dels debuts més lloats va ser el de Tres dies amb la família, de Mar Coll, exalumna de l'ESCAC, que s'ha revelat com un fructífer planter de cineastes. La pel·lícula es va fer mereixedora de diversos premis, entre d'altres, tres del Festival de Màlaga. També van debutar Ventura Durall, amb Les dues vides d'Andrés Rabadán, recreació d'un cèlebre cas de la crònica negra, i Abel Folk i Joan Riedweg amb el film d'episodis Xtrems.
Més trajectòria al darrere tenen directors com Cesc Gay (V.O.S.), Ventura Pons (A la deriva, la seva tercera adaptació d'un text de Lluís Anton Baulenas), Eduard Cortés (Ingrid) i Jesús Garay (Eloïse). Per la seva banda, el tàndem de directors que fa alguns anys va sorprendre amb Joves, Carles Torras i Ramón Térmens, van fer el seu debut en solitari amb el drama coral Trash i el policíac Negro buenos aires, respectivament.
Finalment, hi va haver una nodrida producció documental, una de les formes de fer cinema que més bons fruits ha donat al cinema català dels darrers temps: Màscares, d'Esteve Riambau i Elisabet Cabeza; Una cierta verdad, d'Abel Garcia Roure; Family Strip, de Lluís Miñarro; Mònica del Raval, de Francesc Betriu; Ich bin Enric Marco, de Santiago Fillol i Lucas Vernal; A través del Carmel, de Claudio Zulian, i Garbo, l'home que va salvar el món, d'Edmon Roch.
En l'àmbit polític, es va anunciar una Llei del cinema que va tenir com a punt més polèmic l'obligació que el 50% de les còpies estrenades a Catalunya estiguin doblades o subtitulades en català.