Literatura catalana
Consell Nacional de la Cultura i de les Arts: any u
Els membres del CoNCA el dia que van prendre possessió del seu càrrec al Parlament de Catalunya, el 26 de gener
© CONCA / Parlament de Catalunya
Un dels protagonistes que estava previst que al llarg del 2009 donés força joc era el nounat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), la composició del qual va ser aprovada pel Parlament de Catalunya al final de gener. Davant dels onze membres designats s’obria un camí ple de feina en un entorn atapeït d’expectatives que s’havien generat en el sector cultural. A l’hora de la veritat, però, sí que és cert que el CoNCA va ser un dels protagonistes de l’any però en bona part per motius diferents als previstos inicialment.
L’estructura inicial del consell era constituïda pel seu president --l’escriptor Xavier Bru de Sala--, dos vicepresidents --la crítica d’art Pilar Parcerisas i l’escriptor Manuel Forcano-- i vuit membres més, l’escriptor Jordi Coca, l’advocat Francesc Guardans, el filòsof Xavier Antich, l’arquitecte i dissenyador Juli Capilla, la galerista Chantal Grande, l’actriu i directora Sílvia Munt, l’emprenedora en arts escèniques Marta Oliveres i la realitzadora Rosa Vergés.
El CoNCA va començar a exercir les seves funcions en una seu provisional, en unes dependències del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, amb protestes del sector de la música, que considerava que no hi tenia cap membre que el representés, i amb una dotació pressupostària minsa, en consonància amb el temps de crisi. Tot i això, en pocs mesos va posar en funcionament la seva infraestructura de suport administratiu, va fer les convocatòries dels ajuts a la creació i al pensament contemporani, va coordinar la designació dels Premis Nacionals de cultura 2009 i va intervenir de manera decisiva en iniciatives com el Pla Integral de Dansa o la preparació del futur Centre d’Art Contemporani al Canòdrom de Barcelona.
Paral·lelament a aquesta feina, poc abans de l’estiu van començar a sortir a la llum les discrepàncies que els membres del consell tenien amb el seu president. Una situació que es va anar complicant i enrarint fins que, al final d’octubre, Xavier Bru de Sala va anunciar que no solament deixava la presidència sinó que també abandonava la seva plaça de membre del CoNCA, com a gest de denúncia per les limitacions pressupostàries i l’estructura jurídica de l’ens. Dues mancances que, segons la seva opinió, a l’hora de la veritat convertien el consell en una unitat més del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Francesc Guardans va ser designat nou president.
L’any 2009 va ser també el de l’inici de la implantació del llibre electrònic a casa nostra. Poc abans de Sant Jordi es va presentar Edi.Cat, una xarxa formada per les editorials Angle, Bromera i Cossetània, que era la primera iniciativa empresarial encaminada a la promoció del llibre digital en català. Pocs mesos després es van presentar els primers llibres digitals de la col·lecció Bernat Metge, en col·laboració amb Edicions 62. Al principi de desembre es va presentar Leqtor.com, la plataforma digital que aplega les editorials del Grup 62, de Cultura 03, Pagès Editors, La Magrana, Barcino i Vicens Vives, entre d’altres.
En l’àmbit del llibre i la literatura també hi va haver altres notícies, com ara la iniciativa del Govern balear de crear la figura de l’Escriptor de l’Any, designació que va recaure en la figura de Baltasar Porcel. A mitjan gener va sortir als quioscos el primer número de la col·lecció "Els clàssics de la Bernat Metge", formada per una selecció de cinquanta títols a l’abast de la butxaca del gran públic.
La Setmana del Llibre en Català es va celebrar enguany a Sant Cugat del Vallès
© Setmana del Llibre en Català
El 8 de febrer es va constituir l’Oficina de l’Any Maragall, que prepara les commemoracions del 150è aniversari del naixement del poeta, el 2010, i del centenari de la seva mort, el 2011. Aquell mateix mes també es va donar a conèixer la decisió del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya de desvincular-se de l’organització de la Setmana del Llibre en Català. Una setmana que, tal com s’havia anunciat, es va celebrar a Sant Cugat del Vallès amb un balanç final de 50.000 visitants i 15.000 llibres venuts, xifres un 25% inferiors a les registrades quan l’esdeveniment tenia lloc a Barcelona.
En aquest sentit, al començament de juny es va anunciar que l’edició del 2010 de la Setmana del Llibre en Català tornaria a la Ciutat Comtal i que canviava de lloc en el calendari: es farà al parc de la Ciutadella entre el 10 i el 19 de setembre, coincidint amb les celebracions de l’Onze de Setembre.
Els llibres més venuts per Sant Jordi van ser: El silenci, de Gaspar Hernández, L’últim home que parlava català, de Carles Casajuana, i Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho. Salvador Giner va ser reelegit, amb el 58% dels vots, president de l’Institut d’Estudis Catalans, enfront de Ricard Torrents. Per la seva banda, l’historiador Jaume Sobrequés va ser nomenat rector de la Universitat Catalana d’Estiu, al gener, càrrec del qual va dimitir al mes de novembre.
El silenci, de Gaspar Hernández, amb 45.000 exemplars venuts, va ser un dels llibres de l’any
© Gáspar Hernández
Al llarg del 2009 es van commemorar els cinquanta anys de diversos esdeveniments importants relacionats, de prop o de lluny, amb la literatura. Al gener va fer mig segle de la publicació a la revista Germinabit de l’article de Lluís Serrahima "Ens calen cançons d’ara", considerat com el punt d’arrencada del que poc després va ser la Nova Cançó, un fenomen al qual la literatura catalana no va ser gens aliena; el 17 de gener es van complir cinquanta anys de la mort del folklorista Joan Amades; al mes de març Meteora va reeditar Animals destructors de lleis, la novel·la amb què Ricard Salvat va guanyar el premi Joanot Martorell --el precedent del premi Sant Jordi-- el 1959; el 12 de juliol va fer també mig segle de la mort de Carles Riba, una commemoració que es va desenvolupar amb una sèrie d’ac-tes acadèmics i de difusió de l’obra del poeta a partir de la tardor. La darrera commemoració va tenir lloc a l’octubre, amb motiu dels cinquanta anys de la publicació del primer número de la revista Serra d’Or.
Passat l’estiu, els seguidors de les llistes de llibres més venuts van poder observar com una novel·la primerenca --i, val a dir-ho, esplèndida-- com Olor de Colònia, de Sílvia Alcántara, superava els registres de vendes que fins aquell moment havia obtingut la celebrada trilogia Millennium, del suec Stieg Larsson.
Al desembre Ernest Folch va ser elegit president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i el centre Arts Santa Mònica va inaugurar una exposició sobre l’obra i la personalitat de Quim Monzó.
Reconeixements, guardons i premis
El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va anar a parar a mans del lingüista i professor Joan Solà. Els Premis Nacionals de cultura van distingir, en la modalitat de literatura, Jaume Pòrtulas per Introducció a la Ilíada: Homer, entre la història i la llegenda i Josep Maria Castellet per la seva trajectòria professional i artística.
Quant a autors reconeguts per la crítica, va destacar el nom de Joan F. Mira i la seva novel·la El professor d’història, guanyadora del premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana, del premi Crexells, del premi de la Crítica catalana de narrativa i del premi Maria Àngels Anglada.
Un altre autor reconegut va ser Julià Guillamon, guanyador de la Lletra d’Or i del premi Ciutat de Barcelona d’assaig amb el seu estudi sobre l’exili literari català El dia revolt.
Els principals guanyadors del cartell dels premis Crítica Serra d’Or van ser Joan-Lluís Lluís amb Aiguafang (novel·la), Guillem Frontera amb La mort i la pluja (narració), Hilari de Cara amb Postal de cendres (poesia) i Joan Triadú amb Memòries d’un segle d’or (memòries).
Isabel-Clara Simó va ser distingida amb el premi Trajectòria, que s’atorga en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Maria Barbal va ser la guanyadora del premi Jaume Fuster, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i Roser Verdaguer va ser Premio Nacional de traducció.
El premi d’assaig Francesc Ferrer i Gironès va recaure en Alfons López Tena per Catalunya: independència o decadència
© Josep Puigdemont
Altres dels premis més destacats del nodrit calendari literari català van registrar els següents veredictes: premi Josep Pla a El silenci, de Gaspar Hernández; premi Ciutat de Palma de narrativa a El temps a mitges, de Xavier Gimeno, i de poesia a Cilici, de Jaume Pons Alorda; premi Maria-Mercè Marçal de poesia a Matèria elemental, de Xavier Macià; premi Ramon Llull a L’últim home que parlava català, de Carles Casajuana; premi Enric Valor de narrativa a El desordre de les dames, de Pepa Guardiola; premi Crims de Tinta a La solitud de Patrícia, de Carles Quiles; premi Marian Vayreda de prosa narrativa a El meu cor cap a tu per sempre, de David Nel·lo; premi Amadeu Oller de poesia a Passejant a l’ampit d’una parpella maula, de Marc Rovira; premi de poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater a La caça de l’home, d’Albert Balasch; premi d’assaig Francesc Ferrer i Gironès a Catalunya: independència o decadència, d’Alfons López Tena, i el premi Sant Joan Caixa Sabadell a La nit de les papallones, de Jordi Coca.
Els Jocs Florals de Barcelona els va guanyar Triacant, de Jaume Bosquet; el premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida, La dona sense atributs, de Carles Cortés; el premi de narrativa Ribera d’Ebre, La vall del Miracle, d’Armando Vericat, i, en el marc dels premis literaris de Girona, el Prudenci Bertrana de novel·la va ser per a L’home dels pijames de seda, de Màrius Carol; el premi Miquel de Palol de poesia per a Triomf, de Laia Noguera, i el premi Carles Rahola d’assaig, per a Viatge involuntari per la història del periodisme català, de Quim Torra.
Pel que fa a altres veredictes, el premi Mallorca de narrativa el va guanyar La mort de l’escriptor, de Rosa Maria Colom, i el de poesia, El retorn dels titans, d’Hèctor Bofill; el premi El Lector de l’Odissea, El noi de Sarajevo, de Jordi Cussà; el Just Casero de novel·la curta, Olor de violetes, de Josep Campmajó; el Nèstor Luján de novel·la històrica, Rere els murs, de Núria Esponellà; l’Andròmina de narrativa, Andròmina, de Rafa Gomar; el Vicent Andrés Estellés de poesia, Col·lisions, de Lluís Calvo; el Documenta, La felicitat dels dies tristos, de Pere Antoni Pons; La Pastoral Catalana, de Julià de Jòdar, el Carlemany; el Josep Vallverdú d’assaig, L’era de la hipermemòria, d’Elena Yeste; el Màrius Torres de poesia, La revolució del bon gust, de Gabriel Pena, i el Pin i Soler de narrativa, Els cavalls de la casa de roses surant de Joan Giné-Masdeu.
La Nit de Santa Llúcia es va celebrar a Terrassa. Els premis més importants van ser: Contes de la lluna absent, de Monika Zgustova, premi Mercè Rodoreda de contes; La mort i la paraula, de Carles Camps, premi Carles Riba de poesia; i Se sabrà tot, de Xavier Bosch, premi Sant Jordi de novel·la.
Els llibres de l’any
Una mostra dels llibres que quedaran del 2009 podria ser formada pels següents títols: en narrativa Olor de colònia, de Sílvia Alcántara; El silenci, de Gaspar Hernández; L’home d’origami, de Joan Carreras; Contes bàrbars, de Joan Esculies; Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès; La nit de les papallones, de Jordi Coca; Una tempesta, d’Imma Monsó; El testament d’Alcestis, de Miquel de Palol, Ànima de bolero, d’Isidor Cònsul i les reedicions de Prínceps, de Josep Maria Carandell, Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat, i Ronda naval sota la boira, de Pere Calders.
Pel que fa a la poesia, La veu de l’àngel, de Jordi Pàmies; L’instant fugaç, de Juli Capilla; La part visible, de Sebastià Alzamora; Aürt, d’Ester Xargay, i El musot, de Dolors Miquel.
En l’apartat d’assaig, memòries i estudis literaris destaquen L’home de Montaigne, de Joan Lluís Llinàs; El nostre heroi Josep Pla, d’Enric Vila; L’ascensor. L’arribada al poder dels altres catalans, d’Andreu Farràs i Pere Cullell; Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho; Plantem cara, de Joan Solà; Rodamots, de Jordi Palou i Pau Vidal; Temps de construir, 1980-1993. Memòries, de Jordi Pujol; Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas, de Jordi Amat; Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat, de Josep Benet; La vida, el temps, el món. Sis dies de converses amb Joan F. Mira, de Pere-Antoni Pons, i l’antologia d’articles de Joan F. Mira Una biblioteca en el desert, a cura de Joan Josep Isern.
Quant a les traduccions, cal destacar El Gattopardo, de Tomasi di Lampedusa; Elegia per un americà, de Siri Hustvedt; Alabama Song, de Gilles Leroy; Carrer de les botigues fosques, de Patrick Modiano; les dues darreres obres de Millennium, la trilogia de Stieg Larsson; Comença la nostra història, de Tobias Wolff; Contes de l’era del jazz, de Francis Scott Fitzgerald; Tornar a la terra, de Jim Harrison; País de neu, de Yasunari Kawabata; La condició humana, de Hannah Arendt; La descripció del món. Llibre de meravelles, de Marco Polo i Història, d’Heròdot.
Les absències de l’any
El 18 de gener va morir Miquel Ponsatí Vives, arquitecte, pintor i escriptor (88 anys); al mes de febrer, el dia 10, Pere Català i Roca, historiador, editor, fotògraf i estudiós dels castells catalans (85 anys); el dia 13, l’hel·lenista i eclesiàstic Manuel Balasch (81 anys), i el dia 22, la historiadora, poeta i novel·lista valenciana Carmelina Sánchez-Cutillas (82 anys).
El 5 de març va morir un altre hel·lenista i traductor, Joan Castellanos (68 anys), i el 24 del mateix mes, l’autor i director teatral Ricard Salvat (74 anys); el 14 de maig va traspassar l’escriptora mallorquina Xesca Ensenyat (57 anys), i l’1 de juliol, un altre il·lustre mallorquí ens deixava després d’una llarga malaltia: Baltasar Porcel. El 27 d’agost va morir el crític literari i editor de Proa Isidor Cònsul (61 anys), i el 30 del mateix mes, el dramaturg Lluís Coquard (87 anys). El 31 d’octubre va morir el crític i assagista Adrià Chavarría (36 anys), el 8 de novembre la narradora infantil i juvenil Maria Dolors Alibés (69 anys) i el 18 del mateix mes el dramaturg Jaume Melendres (68 anys). El 17 de desembre va morir el pintor i poeta Albert Ràfols Casamada (86 anys), i el 21 l’il·lustrador valencià Enric Solbes (49 anys), molt lligat a l’editorial Bromera.
Literatura castellana
L’obra Corazón de napalm, de Clara Usón, va ser guardonada amb el premi Biblioteca Breve
© Donostia Kultura / Liburuntgia
El 2009 dos segells tan independents com imprescindibles dins el panorama editorial, Anagrama i Tusquets, van complir el seu quarantè aniversari. La justa felicitat de tots dos, però, es va veure aigualida per la mort del director editorial de la segona, Antonio López de Lamadrid, a 70 anys, i per la deserció d’un dels autors cabdals de la primera, Enrique Vila-Matas, que va fitxar per Seix Barral. Altres commemoracions destacades van ser les del bicentenari del naixement de Mariano José de Larra, el centenari de la mort d’Alejandro Sawa, el quart de segle de la desaparició de Vicente Aleixandre i els deu anys de la mort de José Agustín Goytisolo.
Dues de les veus més interessants de la narrativa castellana recent, l’asturià Ricardo Menéndez Salmón i el gallec Agustín Fernández Mallo, van tancar les seves impactants trilogies sobre el mal i la Nocilla, respectivament, amb El corrector (una reflexió sobre els atemptats de l’11-M) i Nocilla Lab (un experiment amb quatre estils narratius --incloent-hi el còmic-- sobre com la identitat de l’escriptor pot arribar a trontollar durant el procés creatiu). Fernández Mallo, a més, va resultar finalista del premi Anagrama d’assaig amb l’obra Postpoesía. Hacia un nuevo paradigma (el vencedor va ser Jesús Ferrero per Las experiencias del deseo).
I, si es parla de guardons, cal dir que Maruja Torres va obrir l’any rebent el degà, el premi Nadal, amb Esperadme en el cielo, llibre protagonitzat per ella mateixa i dos grans amics ja desapareguts, Terenci Moix i Manuel Vázquez Montalbán. Clara Usón va obtenir el premi Biblioteca Breve per Corazón de napalm. José Manuel Caballero Bonald, jurat únic d’aquesta edició del Premi Bruguera, va encimbellar El heredero, de l’argentí Mario Catelli. Todos los cuentos, de Cristina Fernández Cubas, va ser reconegut com a millor llibre del 2008 tant pel Salambó com pel Cálamo, mentre que, per al premi Fundación José Manuel Lara Hernández, l’obra més destacada de la temporada anterior va ser El país del miedo, d’Isaac Rosa. Lola Beccaria es va endur l’Azorín gràcies a una obra anomenada, irònicament, El arte de perder. El xilè Luis Sepúlveda va rebre el Primavera per La sombra de lo que fuimos. L’argentí establert a Espanya Andrés Neuman va aconseguir l’Alfaguara per El viajero del siglo, ambiciosa reconstrucció del segle XIX alemany. El mexicà José Emilio Pacheco va veure la seva carrera recompensada amb el Reina Sofía de poesia. A 93 anys, Mercè Salisachs va aconseguir l’Alfonso X de novel·la històrica amb Goodbye, España, dramatització de la vida de la reina Victòria Eugènia. Èxit doble el de Susana Fortes, que va guanyar el Fernando Lara amb Esperando a Robert Capa i, a continuació, es va trobar que Michael Mann li comprava els drets cinematogràfics de l’obra. El III Premi Internacional de novel·la negra RBA va anar a parar a mans de Philip Kerr per Si los muertos no resucitan. L’albanès Ismaïl Kadaré va obtenir el Príncipe de Asturias de les lletres. Els premis de la Crítica espanyola van ser per a Saber perder, de David Trueba, i La vida nueva, d’Eduardo García, en les categories de narrativa i poesia, respectivament. El Premio Nacional de novel·la va guardonar Bilbao-New York-Bilbao, de Kirmen Uribe , mentre que el de poesia reconeixia La casa roja, de Juan Carlos Mestre. Ángeles Caso va rebre el Planeta per Contra el viento, i Manuel Gutiérrez Aragón, l’Herralde per la novel·la La vida antes de marzo. Rafael Sánchez Ferlosio es va endur el Premio Nacional de les lletres. I, finalment, el Cervantes va pujar als altars de les lletres hispanoamericanes José Emilio Pacheco.
David Trueba va emportar-se el premi de la Crítica espanyola per l’obra Saber perder
© Festival Internacional de cine de Donostia - San Sebastián
Altres títols importants de la temporada van ser Paraíso inhabitado, d’Ana María Matute; El manuscrito de piedra, de Luis García Jambrina; El blog del inquisidor, de Lorenzo Silva; Rompepistas, un nou retrat generacional de Kiko Amat; El desconcierto, de Jorge de Cominges, i Los Baldrich, d’Use Lahoz, dues interessants mirades a la burgesia barcelonina del segle XX; Virginia o el interior del mundo, d’Álvaro Pombo; El silencio de los claustros, una nova aventura de la inspectora Petra Delicado, d’Alicia Giménez Bartlett; Todo eso que tanto nos gusta, de Pedro Zarraluki; la fantàstica El mapa del tiempo, de Félix J. Palma; La importancia de las cosas, de Marta Rivera de la Cruz; Los elementos del mundo, de José María Beneyto; Sakamura, Corrales y los muertos rientes, una nova comèdia de Pablo Tusset; Sólo un muerto más, novel·la policíaca de Ramiro Pinilla; La fiesta ha terminado, amarga visió del matrimoni a càrrec de Daniel Vázquez Sallés; No hay que morir dos veces, cas amb què l’inspector Méndez de Francisco González Ledesma va celebrar els seus vint-i-cinc anys de vida literària; Los confines, d’Andrés Trapiello; La jauría y la niebla, de Martín Casariego; La mano de Fátima, retorn d’Ildefonso Falcones després de l’espectacular èxit de La catedral del mar; La noche del Diablo, de Miguel Dalmau; Con tal de no morir, d’un Vicente Molina Foix que va protagonitzar una agra polèmica amb les seves opinions sobre el món dels còmics; Manual de la oscuridad, llibre de mags que va signar Enrique de Hériz; El mapa de la vida, d’Adolfo García Ortega; Deseo de ser punk, de Belén Gopegui; Los bosques de Upsala, una reflexió sobre el suïcidi d’Álvaro Colomer; Tres vidas de santos, d’Eduardo Mendoza; Los números del elefante,de Jorge Díaz; dues obres de temàtica àrab i aventurera, Saud el leopardo, d’Alberto Vázquez-Figueroa, i El príncipe de los oasis, de Fernando Schwartz; Así murió el poeta Guadalupe, de Cristina Fallarás; La playa de los ahogados, de Domingo Villar; Siete maneras de matar a un gato, el debut del periodista cultural Matías Néspolo; La tierra de Dios, de Claudia Casanova; Partes de guerra, una col·lecció de trenta-cinc relats sobre la Guerra Civil Espanyola editada per Ignacio Martínez de Pisón; Cosas que pasan, d’un Luis Goytisolo que curiosament, a l’octubre, durant una setmana, va ser l’autor espanyol amb més possibilitats d’obtenir el premi Nobel segons els apostadors de la casa Ladbrokes; Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias, recull d’articles d’un Jacinto Antón que precisament va rebre la primera edició del Premio Nacional de periodisme cultural; l’assaig sobre el 23-F Anatomía de un instante, de Javier Cercas; les polèmiques memòries Alfredo el Grande. Vida de un cómico, de Marcos Ordóñez sobre l’actor Alfredo Landa, i Sobrevivir a un gran amor seis veces, de Luis Racionero, sobre la seva trajectòria eròtica i romàntica; dos títols al voltant de la crisi, La economía no existe, d’Antonio Baños, i El crash de 2010, de Santiago Niño Becerra; Algunas ideas buenísimas que el mundo se va a perder, interessant collage amb peces d’origen cibernètic que va presentar Alberto Olmos; 100 españoles y el sexo, de David Barba; Soseki: Inmortal y tigre, oda amb què Fernando Sánchez Dragó va plorar la mort d’un dels seus gats; el recull Mil años de poesía europea, editat per Rosa Lentini i Francisco Rico; l’estudi sobre La fama de Margarita Rivière i El río de la luz, crònica d’un viatge per Alaska i el Canadà a càrrec de Javier Reverte.
Eduardo Mendoza va publicar el llibre titulat Tres vidas de Santos
© Donostia Kultura
Un fenomen curiós, per tancar ja l’apartat de publicacions, va ser l’allau d’obres protagonitzades per la filòsofa Hipàcia o Hipàtia d’Alexandria coincidint amb l’estrena d’Ágora, la pel·lícula que Alejandro Amenábar li va dedicar: Hipatia, de Clelia Martínez Maza; El jardín de Hipatia, d’Olalla García; El sueño de Hipatia, de José Calvo Poyato; La última noche de Hipatia, d’Eduardo Vaquerizo, o Hipatia de Alejandría, de Luis de la Luna Valero.
Finalment, cal esmentar la desaparició, a 65 anys, de José Luis Giménez-Frontín, dos cops premi Ciutat de Barcelona de literatura castellana; de Carlos Semprún Maura, a 83 anys; de Francisco Ayala, a 103 anys; del poeta de la Generació del 36 José Antonio Muñoz Rojas, a 99 anys; del també poeta Diego Jesús Jiménez, a 66 anys; de Victoriano Crémer, a 103 anys; de Luis Romero, guanyador del Nadal el 1951, a 93 anys; de Corín Tellado, gran dama de la novel·la romàntica, a 82 anys; de l’uruguaià Mario Benedetti a 88 anys; i de dues grans poetes també sud-americanes, Idea Vilariño i Blanca Varela, a 88 i 82 anys, respectivament.
Literatura anglosaxona
The Lost Symbol va ser l’última i esperada novel·la de l’escriptor de best-sellers Dan Brown
© Dan Courter
Sis anys després de l’aparició d’El codi Da Vinci, Dan Brown va presentar l’esperada continuació, una novel·la titulada The Lost Symbol que va batre rècords i de la qual es van vendre dos milions d’exemplars durant la seva primera setmana a les llibreries. Altres grans noms del best-seller en anglès, però, no van gaudir tant d’aquest 2009. Stephenie Meyer, per exemple, va veure com Stephen King criticava públicament el seu estil i deia que, en comparació amb J.K. Rowling, "no val ni una xufla". La mare de Harry Potter, per la seva banda, va ser objecte d’una temptativa de demanda de plagi presentada pels hereus d’Adrian Jacobs, autor de Willy the Wizard, per valor de 500 milions de lliures (però del cas, finalment, no se’n va tornar a parlar). Terry Pratchett va ser nomenat cavaller de l’imperi Britànic, però unes declaracions en què relacionava la malaltia d’Alzheimer que pateix amb els empastaments de mercuri que li havien fet van provocar una polèmica nacional a la Gran Bretanya. Frederick Forsyth, per la seva banda, es va trobar al bell mig d’un cop d’estat a Guinea-Bissau mentre reunia informació per a un nou thriller i, atès el seu historial, va haver de clarificar que ell no hi havia tingut res a veure.
La controvèrsia més sagnant de l’any, però, va tenir Oxford com a escenari. Quan es va saber que la càtedra de poesia de la seva universitat podria ser per a Derek Walcott, els acadèmics d’aquesta prestigiosa institució van rebre un informe que denunciava unes suposades acusacions d’assetjament sexual contra el premi Nobel durant els anys noranta. Walcott, doncs, va renunciar el càrrec. Com també ho va fer la seva successora, Ruth Padel, en fer-se públic que ella mateixa s’havia encarregat de comunicar a dos diaris el contingut d’aquell informe.
John Irving va presentar aquest any el seu últim treball titulat Last Night in Twisted River
© Nicole Dancel
Pel que fa als títols més importants de l’any, als Estats Units van destacar Inherent Vice,de Thomas Pynchon; Homer & Langley, d’E.L. Doctorow; The Humbling, de Philip Roth; Invisible, de Paul Auster; Chronic City, de Jonathan Lethem; Last Night in Twisted River, de John Irving; Under the Dome, monumental obra de Stephen King; Scarpetta, de Patricia Cornwell; Fool, revisió del Rei Lear shakespearià a càrrec de Christopher Moore, i This is Water, el famós discurs amb què David Foster Wallace va inaugurar el curs 2005-06 al Kenyon College. I, a les illes Britàniques, Nocturnes, de Kazuo Ishiguro; Juliet, Naked, de Nick Hornby; The Secret Speech, de Tom Rob Smith; la nova versió, a càrrec deJeffrey Archer, del best-seller del final de la dècada de 1970, Kane i Abel; i la recuperació de The Legend of Sigurd and Gudrún, de J.R.R. Tolkien.
Dins l’apartat de premis, al país de les barres i els estels els Pulitzer de ficció i poesia van recaure, respectivament, en Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout, i The Shadow of Sirius, de W.S. Merwin; els National Book Critics Circle Awards van reconèixer, dins les mateixes categories, 2666, de Roberto Bolaño i Half the World is What is: The Authorized Biography of V.S. Naipaul, de Patrick French ; el National Book Award se’l va endur Colum McCann per Let the Great World Spin; Cormac McCarthy va ser homenatjat amb el PEN/Saul Bellow al conjunt d’una carrera; Michael Thomas va triomfar a l’International IMPAC Dublin amb Man Gone Down i Ursula K. Le Guin va obtenir el seu sisè Nebula per Powers. Al Canadà, Alice Munro va ser guardonada amb el biennal Man Booker International Prize, i Naomi Klein va rebre el primer premi Warwick per The Shock Doctrine. A l’altra banda de l’Atlàntic, Sebastian Barry va guanyar el Costa Prize al llibre de l’any per The Secret Scripture; el Man Booker va recaure en Hillary Mantel per Wolf Hall; Carol Ann Duffy es va convertir en la primera dona distingida com a Poet Laureate de les Illes Britàniques; i Neil Gaiman va fer doblet amb The Graveyard Book, en obtenir la prestigiosa Newbery Medal i el premi Hugo.
Cal esmentar, finalment, la desaparició de John Updike (76 anys), J.G. Ballard (78 anys), Philip José Farmer (91 anys), Donald Westlake (75 anys), Budd Schulberg (95 anys), James Purdy (94 anys), John Mortimer (85 anys), John Fairfax (78 anys), Marilyn French (79 anys), John Keel (79 anys), Frank McCourt (78 anys) i Gordon Burn (61 anys).
Literatura francesa
La Princesse et le Président, de Valéry Giscard d’Estaing, va ser un dels títols més comentats a França
© CE | Brussels - Solvay Library
Tot i que des de l’any 2005 Michel Houellebecq no tenia cap novetat narrativa a les llibreries, el 2008 va aconseguir protagonitzar la temporada literària francesa. Primer, arran de la publicació de L’Innocente, obra de la seva mare, Lucie Ceccaldi, on el va titllar de "mentider, impostor, paràsit i, per sobre de tot, un trepa que farà qualsevol cosa per tal d’obtenir fortuna i fama". Després va ser l’estrena de La possibilité d’une île, adaptació cinematogràfica de la seva novel·la homònima, que ell mateix va dirigir i que la crítica internacional va destrossar sense pietat. I finalment, per la publicació d’Ennemis publics, llibre de cartes en què Houellebecq i el filòsof Bernard-Henry Lévy tracten temes ètics, polítics, sentimentals i familiars.
Seguint el seu rastre, alguns dels títols més importants d’aquest any van ser Le fait du prince, de la belga Amélie Nothomb; Ce que le jour doit à la nuit, de Yasmina Khadra; Un lieu incertain, de Fred Vargas; Toutes ces choses qu’on ne s’est pas dites, de Marc Levy; Jour de souffrance, de Ca-therine Millet, i la biografia Zidane, une vie secrète, de Besma Lahouri.
El 2009, la subtil línia que de vegades separa ficció i realitat va fer de La Princesse et le Président un dels títols més comentats del curs literari francès i de la temporada rosa mundial. No en va, el llibre explica la relació amorosa entre un àlter ego de l’autor, l’excap d’Estat Valéry Giscard d’Estaing, i una aristòcrata clarament basada en la molt popular Lady Di. Un altre argument igualment cridaner però menys real va ser el de J’ai tué Anémie Lothomb, on Jean-Pierre Gat-tégno va fantasiejar amb l’assassinat d’una sòcia de certa escriptora d’origen belga i fílies japoneses.
Amélie Nothomb, precisament, va encapçalar una vegada més la famosa rentrée de novetats del segon semestre de l’any amb Le voyage d’hiver. Al seu costat, Pascal Quignard i La barque silencieuse, Jean-Christophe Grangé i La forêt des Mânes; Patrick Poivre d’Arvor i Fragments d’une femme perdue, i Anne Gavalda amb la versió lleugerament augmentada d’una de les seves primeres obres, L’échappée belle.
Fred Vargas va guanyar l’International Dagger de la Crime Writer’s Association amb L’Homme aux cercles bleus
© Random House Australia
Durant l’any 2008 es va celebrar el centenari del naixement de Simone de Beauvoir i van aparèixer una dotzena de llibres assagístics o biogràfics sobre l’escriptora. Menys controvertides van resultar les revelacions al voltant de Le rêve de Bismarck, poema publicat el 1870 en el diari Le Progrès des Ardennes, que amagava, sota el pseudònim de Jean Baudry, l’autoria d’un Arthur Rimbaud de 16 anys.
El món de la novel·la negra semblava parlar suec el 2009, però Fred Vargas va aconseguir l’International Dagger de la Crime Writer’s Association, per davant de l’omnipresent Stieg Larsson, gràcies a L’Homme aux cercles bleus.
Pel que fa a altres premis, el Goncourt del 2008 va recaure en Atiq Rahimi per Syngué Sabour: La pierre de patience, mentre que el del 2009 el va obtenir Marie N’Diaye per Trois femmes puissantes; els Renaudot van anar a parar a Tierno Monénembo per Le Roi de Kahel (2008) i Fréderic Beigbeder amb Un roman français (2009); els Fémina se’ls van endur Jean-Louis Fournier per Où on va, papa? (2008) i Gwenaëlle Aubry per Personne (2009), i Marc Bressant amb La Dernière Conférence i Pierre Michon amb Les onze van obtenir el Prix du roman de l’Académie els anys 2008 i 2009 respectivament. Els premis Médicis van ser per Jean-Marie Blas de Roblès amb Là où les tigres sont chez eux (2008) i Dany Laferrière amb L’enigme du retour (2009). A més, l’assagista Marc Fumaroli va ser guardonat amb el premi Reino de Redonda 2009 que concedeix l’editorial homònima que dirigeix Javier Marías.
L’any 2009, mentre se celebraven els cent anys de l’aparició de la Nouvelle Revue Française i es commemorava el mig segle de la mort de Boris Vian, les lletres franceses es van acomiadar de Pierre Bourgeade (81 anys), Maurice Druon, gran novel·lista i autor de l’himne de la resistència contra els nazis (91 anys), Thierry Jonquet (55 anys), l’escriptor i pintor suís en llengua francesa Jacques Chessex (65 anys) i l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (100 anys) .
Literatura italiana
L’escriptor italià Claudio Magris va obtenir el premi de la Pau dels llibreters alemanys
© Daniel Mordzinski
Amb la col·lecció d’articles La bellezza e l’inferno. Scritti 2004-2009 sota el braç, Roberto Saviano va ser el principal rostre de les lletres italianes gràcies a les seves gires en què parlava de la màfia arreu d’Europa, una de les quals el va portar al nostre país com a convidat especial del festival BCNegra, on va rebre el premi Vázquez Montalbán. Per la seva banda, Melissa Panarello va tastar el vessant agre de la fama quan va veure una vella versió del seu primer llibre, Cento colpi di spazzola prima di andare a dormire , publicada sense el seu consentiment per l’editorial Borelli sota el títol de Bocciolo di rosa.
Altres novetats destacades de l’any van ser Noi, el primer llibre de Walter Veltroni després de dimitir com a secretari del Partit Democràtic; Il suggeritore, un best-seller de Donato Carrisi; Il paradosso del poliziotto, de Gianrico Carofiglio; Quando la notte, de Cristina Comencini; La danza del gabbiano, d’Andrea Camilleri; la dura crítica Lo stato canaglia, de Piero Ostellino, exdirector del Corriere della Sera; I conti con me stesso. Diari 1957-1978, de l’anomenat "príncep del periodisme italià", Indro Montanelli, i Il tempo invecchia in fretta d’Antonio Tabucchi .
Dins l’apartat de guardons, cal destacar que Claudio Magris va obtenir el premi de la Pau dels llibreters alemanys. A més, Margaret Mazzantini va guanyar el Campiello per Venuto al mondo; el Viareggio-Rèpaci va recaure en Edith Bruck per Quanta stella c’è nel cielo i l’Strega va recompensar Tiziano Scarpa per Stabat mater. El Grinzane Cavour, però, va desaparèixer enmig d’un escàndol per malversació de fons que va portar l’actual president de l’associació que el concedia, Giuliano Soria, a la presó.
Finalment, aquest 2009 ens van dir adéu el filòsof Franco Volpi (57 anys) víctima d’un accident de bicicleta; els escriptors i periodistes Fernanda Pivano (92 anys) i Nico Orengo (65 anys), el dramaturg i escriptor Tullio Kezich (80 anys), l’escriptor i arquitecte Aldo Buzzi (99 anys) i la poeta Alda Merini (78 anys) .
Literatura alemanya
L’escriptora Julia Franck va publicar el llibre Fronteres. Records de l’Est i de l’Oest l’any en què es commemoren 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín
© Claus Setzer
Julia Franck, nascuda a Berlín Est el 1970, va passar part dels seus primers anys de vida en una casa de refugiats després que la seva família decidís fugir a Occident. Coincidint amb el vintè aniversari de la caiguda del Mur, aquesta gran veu de la nova narrativa alemanya va editar una antologia de títol força explícit: Grenzübergänge. Autoren aus Ost und West erinnern sich (’Fronteres. Records d’autors de l’Est i de l’Oest’).
Aquest 2009 es van commemorar els cinquanta anys de l’aparició d’una de les obres cabdals del segle XX, Die Blechtrommel (’El timbal de llauna’), de Günter Grass. Entre reedicions especials, exposicions i lectures públiques, el premi Nobel va publicar, a més, Unterwegs von Deutschland nach Deutschland (’Fent camí entre Alemanya i Alemanya’), novel·la diari en què, un cop més, critica els perjudicis soferts pels ciutadans de l’antiga RDA quan es va procedir a la reunificació del país.
Altres títols importants de l’any van ser Meine Preise (’Els meus premis’), obra de Thomas Bernhard sobre els guardons literaris que va aconseguir durant la dècada de 1960; Ruhm (’Fama’), el retorn de Daniel Kehlman després de l’espectacular èxit de Die Vermessung der Welt(’El mesurament del món’); Fallstreifen (’Pluja fantasma’), de Nico Bleutge; Die Legenden der Albae (’Les llegendes dels Albae’), de Markus Heitz; Schmidt liest Proust (’Schmidt llegeix Proust’), de Jochen Schmidt; i la col·lecció d’assaigs Was wollen wir (’El que volem’), d’Ingo Schulze. A més, l’austríac Walter Kappacher va afegir a la seva carrera, reconeguda amb el Georg-Büchner-Preis de la Deutsche Akademie, un nou títol: Der Fliegenpalast (’El palau del vol’).
Encara dins l’apartat de guardons, la romanesa de naixement Herta Müller va ser la sorprenent receptora del premi Nobel; Erich Loest, Monika Maron i Uwe Tellkamp, tots tres nascuts a l’Alemanya oriental, van rebre conjuntament el Deutscher Nationalpreis; Sibylle Lewitscharoff va obtenir el premi a la millor obra de ficció de la Fira de Leipzig per Apostoloff (’Apostoloff’); Jens Petersen es va endur l’Ingeborg Bachmann per Bis dass der Tod (’Fins que la mort...’); Peter Handke va ser recompensat amb el Franz Kafka; Hans Magnus Enzensberger va guanyar el prestigiós premi Sonning danès per a una figura cultural europea; i Kathrin Schmidt, el Deutscher Buchpreis per Du stirbst nicht (’No t’estàs morint’).
Aquest darrer, però, va plorar la desaparició del seu germà petit, Christian Enzensberger (78 anys). Com també ens van deixar els austríacs Gert Jonke (63 anys) i Johannes Mario Simmel (85 anys), el suís Hugo Loetscher (79 anys), Adolf Endler (79 anys), el filòsof i sociòleg Ralf Dahrendorf (80 anys) i el poeta Heinz Czechowski (74 anys) .
Literatura de l’Europa de l’Est
El 2009 va ser un any particularment esquizofrènic en una Rússia que no sap com pair el seu propi passat. D’una banda, el Ministeri d’Educació va decidir que parts d’Arxipèlag Gulag, l’obra en què el premi Nobel Aleksandr Soljenitsin va denunciar la brutalitat dels camps de treball estalinistes, passessin a ser de lectura obligatòria a les escoles del país. I, de l’altra, el principal responsable d’Afers Estrangers, Sergei Lavrov, va signar personalment el pròleg de Qui va començar la guerra, i quan, llibre que, en el setantè aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial, descrivia el pacte Molotov-Von Ribbentrop com una resposta justa a l’agressiu expansionisme polonès. Tot això va coincidir, per cert, amb la mort, a 96 anys, de Sergei Mikhalkov, autor de la lletra de l’himne soviètic i poeta de capçalera de Stalin.
El bicentenari del naixement de Nikolai Gogol va fer que el gegant indoeuropeu s’enfrontés literàriament a un altre dels seus veïns. L’autor de Les ànimes mortes va venir al món a Sorotxinsk, que pertany a l’actual territori d’Ucraïna però que al segle XIX formava part de la Rússia dels tsars; va escriure en rus i està enterrat a Moscou. Per això, intel·lectuals de tots dos països van insistir a reclamar com a propi el seu llegat (menys conflictiva va resultar, a Bulgària, la celebració del centenari del naixement de Nikola Vaptsarov, poeta afusellat als 33 anys per les tropes nazis).
Dins el terreny dels premis, l’albanès Ismaïl Kadaré va veure reconeguts la seva carrera i el seu compromís en la denúncia dels excessos del comunisme amb el Príncipe de Asturias de les lletres; l’hongarès Imre Kertész va rebre el Jean Améry d’assaig, i l’ucraïnesa Sana Krasikov, avui dia resident als Estats Units, va guanyar el Sami Rohr de literatura jueva amb One More Year (’Un any més’).
A més, cal destacar la desaparició del poeta txec Jan Vladislav (86 anys), del filòsof polonès Leszek Kołakowski (81 anys) i de l’escriptor rus Vassily Aksyonov (77 anys).