Cinema nord-americà
Algunes de les millors pel·lícules de Hollywood d’aquesta temporada, les signen alguns dels directors revelació dels últims anys, autors d’obres importants cridades a perdurar. David Fincher va ser unànimement lloat per The Social Network, biografia del creador de la xarxa social Facebook, Marc Zuckerberg, amb guió d’Aaron Sorkin, el creador de la prestigiosa sèrie televisiva The West Wing. D’altra banda, Christopher Nolan va estrenar el thriller de ciència-ficció Inception i James Gray, el melodrama amorós Two Lovers. També va obtenir bones crítiques el film policíac The Town, que és el segon llargmetratge com a director de l’actor Ben Affleck. En canvi, alguns dels realitzadors més veterans del cinema nord-americà van estrenar pel·lícules que no van obtenir una rebuda a l’altura de les seves obres mestres; va ser el cas, per exemple, de Martin Scorsese amb Shutter Island, de Clint Eastwood amb Invictus, de Woody Allen amb You Will Meet a Dark Tall Stranger i de Ridley Scott amb Robin Hood.
Premis cinematogràfics 2010
La triomfadora d’aquesta edició dels Oscar va ser The Hurt Locker, de Kathryn Bigelow, que revela les ferides de les recents intervencions bèqiques dels Estats Units a l’Orient Mitjà. Diverses pel·lícules dels darrers anys tracten el tema, i aquest any també ho fan Brothers, de Jim Sheridan, mentre que Green Zone, de Paul Greengrass, i Fair Game, de Doug Liman, van qüestionar les veritables raons de la invasió de l’Iraq al cap d’alguns anys de retard. En clau satírica també abordava aquest assumpte The Men Who Stare at Goats, de Grant Heslov, que protagonitza un George Clooney que amb aquesta pel·lícula, amb Up in the Air, de Jason Reitman, i amb The American, d’Anton Corbijn, consolidava el seu estatus de gran estrella implicada en projectes artísticament ambiciosos. En l’àmbit més perifèric de la indústria de Hollywood, els germans Coen van dirigir A Serious Man ; Todd Solondz, Life During Wartime ; Steven Soderbergh, The Girlfriend Experience, i Noah Baumbach, Greenberg.
La moda del 3D va fer que es reconvertissin a aquest sistema pel·lícules que inicialment no s’hi havien rodat, com Alice in Wonderland, de Tim Burton; The Last Airbender, de M. Night Shyamalan, i Clash of the Titans, de Louis Leterrier. El 3D sobretot va fer fortuna en pel·lícules d’animació, com How to Train your Dragon, Toy Story 3, Shrek Forever After, Despicable Me i Megamind. I el culte de Hollywood a l’star system es va traduir en la realització de vehicles pensats per al lluïment de Meryl Streep (It’s Complicated ), Robert De Niro (Everybody’s Fine ), Hugh Grant i Sarah Jessica Parker (Did you Hear about the Morgans? ), Mel Gibson (Edge of Darkness ), Harrison Ford (Extraordinary Measures ), Tom Cruise i Cameron Diaz (Knight and Day ), Denzel Washington (Unstoppable ), Angelina Jolie (Salt ), Julia Roberts (Eat Pray Love ) o Christina Aguilera i Cher (Burlesque ). També es van estrenar films representatius de les noves tendències de la comèdia, com Gentlemen Broncos, de Jared Hess; Get Him to the Greek, de Nicholas Stoller; Cyrus, de Jay i Mark Duplass; Due Date, de Todd Phillips, i The Other Guys, d’Adam McKay. Les pel·lícules protagonitzades per estrelles juvenils sorgides de la televisió, com The Last Song, Dear John i Charlie St. Cloud anaven dirigides al públic adolescent. El mateix públic va buscar les noves entregues de sagues fantàstiques, com ara The Twilight Saga: Eclipse, Harry Potter and the Deadly Hallows i The Chronicles of Narnia: The Voyage of the Dawn Treader ; d’altres pel·lícules amb aspiracions d’inaugurar noves sagues, com Percy Jackson and the Olimpians: The Lightning Thief, Cirque du Freak: The Vampire Assistant, Prince of Persia: The Sands of Time o The Sorcecer’s Apprentice, i adaptacions de còmic com Iron Man 2, Kick-Ass o Scott Pilgrim vs. the World. En canvi, han apeqat a la nostàlgia de generacions anteriors pel·lícules que remetien a la dècada de 1980, com els remakes A Nightmare in Elm Street, The Stepfather, The Karate Kid o Predators; les que es consideren seqüeles, com Wall Street: Money Never Sleeps i Tron: Legacy, o les que retornen al cinema d’acció d’aquella dècada amb The Expendables o The A-Team, inspirada en la sèrie de televisió homònima.
Cinema europeu
La segona pel·lícula de l’escocès Peter Mullan, Neds, va guanyar la Concha d’Or del Festival de Cinema de Sant Sebastià
© Festival Internacional de Cine de Donostia - San Sebastián
El cinema britànic va tenir la seva habitual representació del cinema històric amb The King’s Speach, de Tom Hooper, amb Colin Firth en el paper del rei Jordi VI. Alguns dels realitzadors més veterans no van oferir gaires novetats als seus universos personals. Stephen Frears va adaptar la novel·la gràfica de Posy Simmonds Tamara Drewe en clau de comèdia costumista. Ken Loach va aplicar el seu estil de denúncia a la guerra de l’Iraq amb Route Irish, mentre que Mike Leigh va dirigir alguns dels seus actors habituals en la comèdia crepuscular Another Year. Hereu del cinema social d’aquests directors, l’actor escocès Peter Mullan va dirigir la seva segona pel·lícula, Neds, un violent drama urbà sobre bandes juvenils que va guanyar la Concha d’Or en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Més amable va ser la visió de l’adolescència que mostra An Education, de la danesa Lone Scherfig, temps enrere autora de pel·lícules del coqectiu Dogma 95. Un altre director apàtrida que va treballar en terra britànica –mentre es veia immers en una polèmica judicial arran d’un vell escàndol de relacions sexuals amb una menor– va ser el polonès Roman Polañski, que en The Ghost Writer aplicava les lliçons d’Alfred Hitchcock en un thriller polític inspirat de manera apòcrifa en la personalitat de Tony Blair; la pel·lícula va ser la gran triomfadora dels premis de l’Acadèmia del Cinema Europeu. A Irlanda es va rodar el drama intimista Nothing Personal, de la directora holandesa Urszula Antoniak.
La producció francesa va mantenir el seu habitual equilibri entre les ambicions comercials i l’autoria. D’una banda, Luc Besson va adaptar el cèlebre còmic de Jacques Tardi a Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, mentre produïa un thriller d’acció rodat en anglès, From Paris with Love, protagonitzat per John Travolta. Els llibres infantils de René Goscinny i Jean-Jacques Sempé van inspirar la pel·lícula per a tots els públics Le petit Nicolas, de Laurent Tirard, i títols com L’arnacoeur, de Pascal Chaumeil, Pièce montée, de Denys Granier-Deferre i La tête en friche, de Jean Becker, van representar el gènere de la comèdia. D’altra banda, alguns veterans supervivents es van mantenir en la primera línia del cinema de prestigi, com André Téchiné amb Lafille du RER i Jean-Luc Godard amb l’últim dels seus experimentals assaigs polítics, Film socialisme. François Ozon va dirigir Potiche, en què intervenen dues de les grans estrelles del cinema francès, Gérard Depardieu i Catherine Deneuve, mentre que Benoit Jacquot va dirigir un altre tòtem de la interpretació, Isabelle Huppert, a Villa Amalia. El dibuixant de còmics Joann Sfar va debutar com a director amb Gainsbourg (Vie héroïque), biografia imaginària del mite de la música francesa basada en la seva novel·la gràfica, mentre que Radu Mihaileanu va obtenir un notable èxit amb Le concert, que representa un determinat cinema europeu que vol transmetre continguts humanistes per mitjà de l’emoció d’un públic ampli.
En un altre país francòfon, Bèlgica, els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne van abordar els problemes dels immigrants sense papers amb Le silence de Lorna, una altra de les seves aproximacions als menys afavorits de l’estat del benestar, mentre que el xilè Raúl Ruiz, francès d’adopció, va rodar a Portugal Mistérios de Lisboa, reformulació del fulletó romàntic que va guanyar la Concha de Plata al millor director en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, i que també té un muntatge en forma de minisèrie televisiva. A Itàlia, Luca Guadagnino va invocar la memòria dels vells clàssics de la cinematografia del seu país –com Luchino Visconti– en el melodrama passional Io sono l’amore. Als cinèfils també els va venir a la memòria el record de creadors com Luis Buñuel amb les pel·lícules Lourdes, de l’austríaca Jessica Hausner, i Kynodontas (‘Canino’), del grec Giorgos Lanthimos, disseccions de la religió i la família.
Procedent del moviment Dogma 95 fundat per Lars von Trier, el danès Thomas Vinterberg va dirigir el sòrdid drama familiar Submarino. Però el gran ressò del cinema escandinau dels darrers anys ha vingut de la mà de la saga d’intriga Millennium, que va tancar la trilogia amb Luftslottet som sprängdes (‘La reina al palau dels corrents d’aire’). Seguint el seu exemple, i de manera paral·lela a l’auge de la novel·la negra nòrdica, es van estrenar altres exemples de cinema criminal com Reykjavík-Rotterdam, de la qual es preveu un remake nord-americà, o Solstorm (‘Aurora boreal’).
El cinema de l’antiga Iugoslàvia segueix reflectint les profundes ferides que el conflicte balcànic va provocar. La bosniana Jasmila Zbanic va parlar de l’auge del fonamentalisme dins la comunitat musulmana del seu país a Na putu (‘En el camí’), i el serbi Goran Paskaljevic, de l’emigració a Medeni Mesec (‘Honeymoons’). Però el ressò més gran obtingut per una pel·lícula sèrbia va procedir de Srpski film (‘A Serbian Film’), de Srdjan Spasojevic, una hiperviolenta pel·lícula de terror amb continguts sexuals d’inèdita cruesa, que va provocar un escàndol després del seu pas pel Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i la projecció de la qual va ser prohibida cautelarment pel jutge en el Festival de Cine de Terror de Sant Sebastià, després que una associació la denunciés per incitació a la pederàstia.
Altres cinematografies
A l’Amèrica Llatina, l’Argentina i Mèxic són els països que tradicionalment tenen una indústria cinematogràfica més activa. De l’Argentina van arribar pel·lícules com Carancho, de Pablo Trapero, protagonitzada per l’estrella Ricardo Darín; Dos hermanos, de Daniel Burman, o El último verano de la Boyita, de Julia Solomonoff, mentre que l’actor mexicà Diego Luna va debutar com a director amb Abel. Un dels directors mexicans més globals, Alejandro González Iñárritu, va estrenar la coproducció Biutiful, rodada a la Barcelona més marginal i clandestina i protagonitzada per Javier Bardem. De Xile va arribar La nana, de Sebastián Silva, i del Perú, Contracorriente, de Javier Fuentes-León.
Un dels cineastes tailandesos més reconeguts, Apichatpong Weerasethakul, va guanyar la Palma d’Or de Canes amb Loong Boonmee raleuk chat (‘L’oncle Boonmee, el que recorda les seves vides passades’), una pel·lícula amb participació catalana amb què demostra novament la seva exigència artística. I en el mateix festival va guanyar el premi al millor guió Poetry, de Lee Chang-dong, de Corea del Sud, un país del qual també es van poder veure propostes molt allunyades pel que fa al registre estilístic, com el psychothriller Akmareul boattda (‘I Saw the Devil’), de Kim Ji-woon. instal·lat de nou a Hong Kong, John Woo va dirigir el drama d’acció Jianyu, mentre que el xinès Zhang Yimou va fer una nova versió de Blood Simple, dels germans Coen, a San qiang pai an jing qi (‘A Woman, a Gun and a Noodle Shop’). Des del Japó, Hirozaku Koreeda va estrenar la faula Kûki ningyô (‘La dona inflable’), mentre que Takeshi Kitano va tornar al cinema d’acció tractant la màfia yakuza amb Autoreiji (‘Outrage’).
A l’Orient Mitjà, l’Iran segueix tenint una de les cinematografies més actives, tot i els problemes de llibertat d’expressió que han arribat a portar a la presó el director Jafar Panahi. A Kasi az gorbehaye irani khabar nadareh (‘Ningú no sap res sobre gats perses’), Bahman Ghobadi va retratar el submón de la música juvenil de Teheran, i a Darbareye Elly (‘A propòsit d’Elly’), Asghar Farhadi va retratar la burgesia urbana. Però el prestigi internacional d’un dels grans directors del país, Abbas Kiarostami, li ha facilitat rodar a Europa Copie conforme, amb una estrella del cinema francès com Juliette Binoche. El cinema palestí continua reflectint la conflictiva situació a la zona, com a Ajami, de Scandar Copti i Yaron Shani, i a Egipte, Yousry Nasraqah va aprofitar la tradició del melodrama per a denunciar la situació de la dona a Ehky ya Scheherazade (‘Dones del Caire’). A Turquia, el líric drama rural Bal (‘Mel’), de Semih Kaplanojlu, va guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale.
Cinema espanyol
En un any en què el cinema espanyol va patir la pèrdua d’un dels directors més importants de la seva història, Luis García Berlanga, alguns dels directors més reconeguts van estrenar pel·lícules que no van obtenir la bona acollida –per part de la crítica i el públic– de les seves obres precedents. És el cas de Vicente Aranda amb Luna caliente, de Julio Medem amb Habitación en Roma, de Bigas Luna amb DiDi Hollywood o de Fernando León de Aranoa amb Amador, mentre que Carlos Saura va insistir en els seus exercicis d’estil musicals amb Io, Don Giovanni i Flamenco, flamenco. Moltes de les pel·lícules estrenades seguien camins ja coneguts tradicionalment o a remolc d’èxits recents. Així, Emilio Aragón va debutar amb Pájaros de papel, una nova mirada sentimental a la postguerra, mentre que la comèdia de costums va ser representada amb Que se mueran los feos, de Nacho G. Velilla, o Nacidas para sufrir, de Miguel Albaladejo. L’herència de Pedro Almodóvar és palpable en La isla interior, de Dunia Ayaso i Félix Sabroso, i l’humor juvenil d’arrel televisiva va marcar Tensión sexual no resuelta, de Miguel Ángel Lamata, mentre que el drama romàntic juvenil Tres metros sobre el cielo –basat en un dels best-sellers de l’escriptor italià Federico Moccia― i dirigida per Fernando González Molina– també explotava l’star system juvenil sorgit de la petita pantalla. D’altra banda, El mal ajeno, d’Oskar Santos i produïda per Alejandro Amenábar, volia repetir l’èxit de produccions fantàstiques de temporades precedents amb la presència d’alguns d’aquests actors, com Eduardo Noriega i Belén Rueda. Més insòlita era la concepció d’Entrelobos, de Gerardo Olivares, drama rural i d’aventures basat en un extraordinari fet real. D’altra banda, el president de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, Álex de la Iglesia, va guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció en el Festival de Venècia amb Balada triste de trompeta, un repàs a una part de la història de l’Espanya del segle XX per mitjà del prisma de les seves farses esperpèntiques.
Cinema català
Pa negre és l’adaptació que Agustí Villaronga va fer per al cinema de la novel·la d’Emili Teixidor
© Festival Internacional de Cine de Donostia - San Sebastián
Tot i un cert descens en la quantitat de rodatges experimentat els darrers temps, la collita catalana d’aquest any va obtenir un notable ressò internacional en forma de presència en festivals de cinema i de premis que s’hi van obtenir. D’altra banda, també va donar fruits l’aposta de la Conselleria de Cultura de la Generalitat –per mitjà de l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) i TV3– de crear un fons especial per tal de finançar grans produccions de gènere comercialment ambicioses i rodades en català. D’aquest fons, se’n van beneficiar pel·lícules com ara el drama rural Pa negre, adaptació de la novel·la d’Emili Teixidor signada per Agustí Villaronga, que va atreure el públic i va ser premiada en el Festival de Cinema de Sant Sebastià; l’evocació generacional i nostàlgica Herois, de Pau Freixas, premi del Públic en el Festival de Màlaga, i l’èpica Bruc, de Daniel Sotomayor.
Un notable ressò comercial va tenir, també, Buried, de Rodrigo Cortés, un claustrofòbic thriller de suspens rodat en anglès i protagonitzat pel nord-americà Ryan Reynolds, que va esdevenir un èxit en el festival de Sundance. També es van moure en l’òrbita del cinema de gènere Los ojos de Julia, de Guillem Morales, un psychothriller que tornava a reunir part de l’equip d’El orfanato –la productora catalana Rodar y Rodar, el coproductor Guillermo del Toro i l’actriu Belén Rueda–, i Agnosia, una intriga vuitcentista d’Eugenio Mira. Heterodoxes biografies van ser Lope, una producció històrica que fabulava al voltant de la vida de Lope de Vega, i El gran Vázquez, un homenatge als dibuixants de còmics de l’editorial Bruguera sobre l’autor de personatges com Anacleto o Las hermanas Gilda.
Com ha passat amb freqüència, el cinema més experimental i avantguardista és el que ha recollit més fruits en els festivals de tot el món. En aquest sentit, el productor Lluís Miñarro es va consolidar com un dels esperits més inquiets del cinema català. Com ja s’ha esmentat, va participar en la producció de Lung Boonmee raleuk chat (‘L’oncle Boonmee, el que recorda les seves vides passades’), la guanyadora de la Palma d’Or en el Festival de Canes. Miñarro també va produir La mosquitera, d’Agustí Vila, considerada millor pel·lícula en els festivals de Karlovy Vary i Valladolid, entre altres premis obtinguts; Aita, de José M. de Orbe, premi del Jurat a la millor fotografia en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, i Singularidades de uma rapariga louga, del ja més que centenari Manoel de Oliveira.
La pel·lícula catalana Caracremada, dirigida per Lluís Galter, va rebre una bona acollida al Festival de Sant Sebastià
© Festival Internacional de Cine de Donostia - San Sebastián
Altres obres d’autor que van ser ben rebudes en els festivals van ser Elisa K., de Jordi Cadena i Judith Colell, i Caracremada, de Lluís Galter. Aquesta temporada també es van poder veure documentals com María y yo, de Félix Fernández de Castro –basat en la novel·la gràfica de Miguel Gallardo–; La bomba del Liceu, de Carles Balagué; Son & Moon, de Manuel Huerga; Guest, de José Luis Guerín; La noche que no acaba, d’Isaki Lacuesta, i Bicicleta, cullera, poma, una aproximació a la malaltia d’Alzheimer patida per l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall, a càrrec de Carles Bosch.
Finalment, aquest any el Parlament va aprovar la Llei del cinema que, entre altres mesures, estableix que la meitat de les còpies que s’estrenin a Catalunya –exceptuant les que tinguin com a idioma original el castellà i les de pel·lícules que s’estrenin amb menys de 16 còpies– ho facin en versió doblada o subtitulada en català. Aquesta llei va tenir l’oposició frontal de les multinacionals de la distribució i l’haurà de desenvolupar el pròxim Govern.